Cookie control
Dimarts, 17 de Setembre de 2019

'Segona volta, tercer cel', un bell llibre pòstum de Coia Cabré

02 de Novembre de 2015, per Biel Ferrer

Llegir Coia Cabré Monné per contrarestar-ne la fugacitat és el que farem a partir de dos quarts de vuit del vespre del dia 24 de novembre de 2015, al Centre de Lectura de Reus, per tal de recordar la filòloga i escriptora reusenca traspassada fa dos anys (Reus, 12 de gener de 1955 - Barcelona, 7 de setembre de 2013). I ho farem mitjançant la presentació del seu llibre pòstum Segona volta, tercer cel (Lleida: Pagès editors, 2014), preparat amb tanta cura pel seu marit, el notari Eladi Crehuet, amb la col·laboració d'amics i familiars que la conegueren i l'estimaren.

Si bé ja en sabíem les virtuts com a filòloga arran de les altres publicacions seves, els textos aplegats en aquest volum ens descobreixen una excel·lent escriptora que no va poder-nos ser presentada com hauria calgut. Certament, els seus articles a la Revista del Centre de Lectura als anys 70 del segle passat sobre el grup modernista de Reus i especialment sobre Hortensi Güell iniciaren tot un seguit d'estudis i treballs que la portaren a col·laborar en l'edició del primer diccionari bilingüe català-anglès-català de la Gran Enciclopèdia Catalana (1983-1986) o a publicar, amb una interessant anàlisi, una versió adaptada de la Crònica de Ramon Muntaner (Teide, 1992) i fins i tot a obtenir el Doctorat l'any 1986 per una tesi que és una edició crítica de la traducció catalana anònima de 1429 del Decameró, dissortadament encara inèdita a hores d'ara. Però també daten d'aquests primers anys els seus textos de creació, que són sobretot contes que commouen i fan pensar. Per això el llibre en recull una desena, comentats per Joan Manuel Homar, segons el qual la majoria de relats es mouen entre dos àmbits en conflicte: l'un, ideal; l'altre, terrenal. Tots redactats de manera exquisida, ben travats i amb ritme adient, amb prosa elegant i plena de detalls ben observats i descrits amb precisió, a cavall entre un somriure irònic i benèvol alhora, farcits de natura que ens parla dels éssers humans (cirerers del mas, núvols del cel, grans de raïm, manats de roses...) i de personatges humans enmig de paisatges hostils o potser acollidors al cap i a la fi (germans distanciats que gairebé es retroben, homes solitaris que passegen per la ciutat, la jove de trenta-sis anys enamorada i embarassada a la recerca de la síntesi entre mar i cel...).

Altres proses contingudes a Segona volta, tercer cel són de gènere epistolar: la "Carta al pare", adreçada a l'enyorada figura paterna retratada des del retret, el perdó i l'estimació, segons Teresa Solà, que en fa el comentari, i també l'extensa sèrie de cartes als seus estimats nebots Joan i Mireia, referides a vivències, alegries i neguits, amb moltes dades literàries útils per resseguir les lectures de l'autora ben païdes i amb sàvies reflexions sobre el sentit de la lectura: "Les lectures, les bones lectures, són les que fem perquè "necessitem" fer-les, perquè ens ensenyen, ens parlen i ens consolen del món real". I si bé la Coia empra l'epístola per parlar del pare, opta per la biografia per enraonar de la mare: "Em dic Rosa Monné" és un dels millors textos del llibre car les qualitats lingüístiques i les destreses estilístiques hi són ben presents: l'encertada tria de la primera persona per a la veu narrativa, l'estructura lineal farcida tanmateix de records anteriors de la nissaga familiar i també la intel·ligent introducció del context social i polític del Reus republicà, bèl·lic i de postguerra, en són, entre moltes d'altres, les qualitats més destacades. Encara hi ha escrits d'altra mena: l'intens dietari dedicat als primers anys del seu fill únic, Àngel; els apunts religiosos basats en l'experiència catequètica dels darrers temps de la seva vida a l'església dels pares caputxins de Sarrià a Barcelona; una biografia de l'autora degudament il·lustrada amb fotos en què s'hi veu des de ben joveneta guaitant per una finestra del terrat de casa seva a la plaça de la Farinera on tantes vegades hi havia pujat a compartir jocs amb germans i veïns fins a imatges de la seva maduresa com a dona, com a mare...

Tanca el llibre un recull de textos en què diverses persones expressen el testimoniatge de la seva coneixença i el dol pel traspàs sobtat i prematur de la Coia. És per aquesta circumstància vital tràgica però també per l'interès estrictament literari que és encara més justificat haver obrat el miracle d'aquest llibre, confegit amb lletres mig perdudes i retalls mig oblidats que gràcies a l'esforç del curador ara podem llegir per recordar la persona estimada, que potser ja coneixíem però de la qual potser no vam ser prou capaços de capir-ne totes les bondats, i per atènyer-ne l'obra literària, que, efectivament, té valor propi i lluu amb força llum potent. La fugacitat de la vida de la Coia, com la de totes les nostres vides, la podem mirar de compensar d'alguna manera -potser amb escreix i tot- si som capaços d'atansar-nos, doncs, a l'acte que us anunciava al primer paràgraf d'aquest escrit per escoltar com la Coia ens parla amb veu ferma i tendra alhora des del seu darrer, sensible i intel·ligent recull de textos Segona volta, tercer cel, i encara més si en fem lectura i relectura atentes en la intimat de les lletres compartides. Quina bella pòstuma descoberta ens proposa el llibre! Quantes pàgines més, ben escrites i tan sentides com aquestes, ens hauria pogut oferir Coia Cabré Monné si hagués volgut i, sobretot, pogut!

Biel Ferrer i Puig és filòleg.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics