Enmig de tantes dinades de Nadal i Sant Esteve, ens tornem a entaular, ara per celebrar un bateig. El pare de la nena, català i nebot meu, treballa a Londres tot l'any, en uns laboratoris farmacèutics, i la mare, que és brasilera, també, en una empresa de serveis. Allà es van conèixer. Han fet la cerimònia aquests dies perquè han vingut aprofitant les vacances. Han pogut d'aquesta manera convidar una parella catalana amiga que també treballa a Londres i també ha vingut per Nadal. Ella és de Terrassa i ocupa un lloc en un taller d'arquitectura amb projecció a Sud-amèrica i ell és de Barcelona i té feina en una empresa de telecomunicacions coneguda a tot el món. No cal dir que, tret de la brasilera, els estudis de tots els altres van ser fets en universitats catalanes. Una cosina del pare de la neòfita s'uneix a la conversa i fa balanç de baixes. Un amic treballa d'arquitecte a Hèlsinki i un altre a Xipre; una amiga ho fa a Silicon Valley, a Califòrnia, i una altra a Madrid. A Madrid, també? És cineasta i es veu que allà es fan més pel·lícules. Aquests dies els ha retrobat a tots, menys la de Silicon Valley, que ja no es belluga tant.
Els de discurs cursi i mastegat diran que això és conseqüència de la globalització. Ja em perdonaran: globalització és rentar-se cada matí les dents amb un raspallet fet a la Xina. Haver de sortir a fora per trobar feina és una tragèdia. Potser haver de portar els raspallets de la Xina, també. I si els afectats no ho veuen així perquè són joves i es guanyen bé la vida, el país hauria de plorar a llàgrima viva. Formem talents i els facturem a fora perquè aquí no hi ha, ara per ara, ni feina ni futur. El convit se celebrava en un local amb vistes al mar. El termòmetre anunciava fred, però els fumadors van poder sortir a fora. Feia una posta de sol rosada i nítida. Els vinguts del Londres emboirat i glacial s'integraven al panorama visual i tèrmic amb el punt de melangia de qui momentàniament retroba el confort familiar.
Havia oficiat la cerimònia i s'havia unit al convit Joan Godayol, el bisbe català que durant quaranta anys va ocupar la prelatura d'Ayaviri, al Perú. “Em va costar més adaptar-me a Catalunya quan vaig tornar que a la selva quan hi vaig arribar; allí la gent afrontava la misèria amb alegria i esperança, i aquí l'opulència es vivia amb tristesa espiritual.” El bisbe va tornar durant l'“opulència” i quan hi havia feina. Com ens ha de veure ara? Vam brindar per l'any que ve i pels que passat Cap d'Any se'n van. També per la nena, que creixerà en “saviesa i bondat” directament a fora.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
