Cookie control
Dissabte, 15 de Juny de 2019

Sense Franco

20 de Novembre de 2015, per Manuel Cuyàs

El calendari ho indica: avui fa quaranta anys de la mort de Franco. Quaranta anys amb Franco, quaranta anys sense. Com que sóc del 52 i ell s'hi va posar el 39, ja fa anys que vaig superar els de convivència amb la seva personalitat dictatorial. He viscut més sense Franco que amb. Incomparablement millor sense. O que en contra (“contra Franco vivíem millor”): sense. Molts lamenten que morís “al llit”. On havia de morir? La gent ha de morir al llit, si no hi ha circumstàncies no previstes que ho impedeixin. Al de casa seva, al de l'hospital o al de la presó, però al llit. Franco hauria d'haver mort al de la presó però ho va fer al de la residència des de la qual governava. Lamentar que morís al llit és una manera de lamentar que no ho fes al d'un centre penitenciari i reconèixer que no li vam saber dur perquè no vam ser capaços d'enderrocar-lo. Dic vam perquè m'hi sento implicat.

Com que es va morir al matalàs del poder, la transició va anar com va anar i no de la manera com ara voldríem. Es va fer un pacte. Pactar és, per definició, perdre. Les forces democràtiques van haver de cedir, i els franquistes també. Els franquistes haurien d'haver cedit més? Fins i tot molts haurien d'haver estat duts a judici. Però les coses, segons molts, no es podien haver conduït d'altra manera. Jo, amb matisos, em situo en aquesta posició. No renegaré, almenys del tot, d'una obra de la qual com a simple ciutadà que vota i opina em sento responsable.

De la mateixa manera que dic una cosa dic l'altra: em satisfà molt que les noves generacions, i també la meva, ara qüestionin els resultats d'aquella transició i aquells pactes. La Constitució, per exemple. I dins de la Constitució l'anomenat “problema català”. Vam anar tirant amb una “autonomia” fins que ens ha quedat curta i inservible. De fet, és l'exercici de l'autonomia durant quaranta anys el que ens ha dut a la situació actual. Vull dir que no ha estat tan inoperant sinó que ha fet aflorar les aspiracions que en la transició no es van poder plantejar i que molts ni tan sols preveien. Quants independentistes hi havia llavors? Ja me'n diran la quantitat. Pactar és perdre, deia. Però pactar és també sumar esforços, no restar-ne. Els pactes de la transició van ser dificilíssims perquè les forces d'una i altra banda no tenien cap punt de connexió. Ara que l'independentisme uneix les formacions en litigi que aspiren a construir un estat de nou en nou serem més febles que aquells “claudicants” de la transició que havien deixat morir Franco al llit? A veure què diuen de nosaltres d'aquí a quaranta anys.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

J. A. Carricondo  20 de Novembre de 2015

I som on som!

Tinc un any més que tú i et felicito per les reflexions. Som on som i serà molt impossible, de moment, canviar la decoració però si no seguim endavant els futurs catalans amb drets a veu i vot ho tindran fotut. Força. equilibri, valor, seny, rauxa i pit i amunt.

Reportatges