(Des de la barra del bar Miami).
Un cop vàrem obrir la darrera ampolla de vi, ja podíem entreveure que aquell dia esdevindria un d'aquells inoblidables. La penombra de la 'preressaca' ja treia el cap per la hipòfisi, per tal d'activar-la, i fer que els nostres cossos funcionessin amb normalitat després de la bacanal. Vam parlar de tantes coses que no recordo moltes de les qüestions que van sortir sobre la taula, i a la sobretaula, i el cafè era pròxim mentre els riures i els brams no defallien.
Érem unes quantes, algunes les de sempre, d'altres acabades de conèixer, i per ser el primer cop que compartíem taula, el llistó el vam deixar a una alçada considerable. Davant mateix tenia la Blanca. Era una dona bella, clara de pell, amb moltes pigues, els ulls verds, els cabells els tenia ben arrissats i de color coure. La Blanca no parlava gaire, reia molt, això si, però més aviat era una persona callada.
Jo, llavors devia tenir vora 30 anys, i en tenir certa experiència en la vida, perquè d'estar-me a casa tranquil, no ho he estat mai, sabia que aquell dinar de diumenge l'havia de tallar amb certa urgència. L'endemà havia d'estar al cent per cent, eren les 5 de la tarda, i els gintònics encara no havien fet acte de presència. Els meus sistemes renal i hepàtic, de fet, demanaven aigua amb clemència.
Però sobretot el seny, el seny va aparèixer, i això que em va arribar tard, i no del tot. Per tant, aquell senyal devia estar a l'altura d'un senyal diví, i vaig decidir fer-li cas. D'una revolada em vaig llevar, vaig agafar la meva americana de llana, i vaig dir amb to irònic però seriós 'La companyia és molt grata, però la companyia se'n va!'. És una frase utilitzada pel baró d'Arbequina, reusenc il·lustre que es dedica a la venda de l'oli, i que un servidor va copiar descaradament, en aquell comiat inesperat per a totes, però urgent per a mi.
Tot i els retrets, els insults, i les estrebades, no vaig cedir. Decididament banyut, vaig acabar marxant d'aquell menjador color carn i amb olor d'absenta enverinada. Passadís endins, sense mirar enrere, mirava la porta de sortida amb afany d'obrir-la ràpidament, i sortir al carrer d'aquell poble del Baix Camp. Quan era a punt d'obrir la porta, una mà em va estirar la part final de l'americana. Va ser una estrebada suau, però decidida. Em vaig girar pensant que era l'amfitriona de la casa, que em volia retreure aquella fugida abans d'hora. Però no, era ella, la Blanca.
En veu baixa i a l'orella, em va dir 'He dit que anava al lavabo'. Va obrir la porta del carrer, i la va tancar fent un cop ben fort, i mentre feia aquest gest, amb l'altra mà m'empenyia cap a la porta que donava al magatzem d'aquella casa de poble. Aparcada hi havia una furgoneta Renault, i també vaig veure, d'una revolada, sacs d'avellanes, clofolla, llenya, i eines de pagès. I, de sobte, davant meu, aquells ulls, fixament clavats davant meu.
No vaig dir res, no vaig fer cap exclamació. No vaig poder, estava seduït. No sabia què passaria, només sé que estava abduït, per ella i per la seva olor a cotó assecat a l’aire. Ens vam besar tant, i tan fort, que fins i tot feia mal. Em va rebregar la roba mentre podia escoltar un dèbil gemec que contrastava amb l'actitud decidida d'aquell instant, un dèbil gemec que em posseïa, mentre sense cap mena de pudor li anava desfent els botons dels seus pantalons texans.
Vam obrir la porta lateral de la furgoneta per entrar-hi i no ser descoberts i, un cop a dins, ja vaig ser més directe, mentre li treia els pantalons pels turmells. Estirada al seient del darrere, vaig apartar-li les calcetes blanques cap a un costat, per menjar i beure d'aquella pell humida, que m'envoltava els llavis. Ella fent gestos espasmàtics i amb una respiració profunda, fent sons guturals mentre es tapava la boca amb la mà. En vam tenir prou amb allò, i pujant a poc a poc buscant el seu rostre de nou, aquest cop, vam trobar petons més assossegats, tous, i un somriure, un somriure que deia més que totes les paraules juntes.
'No has parlat massa durant el dinar', li vaig dir mentre ens respiràvem, ben a prop de la boca un de l'altre. Ella, tot apartant-me amb delicadesa, aquella que sense fer gaire força mou tones, va respondre 'La vida no es parla, la vida es viu'. Va tornar al menjador un cop vestida, va marxar caminant sense tocar el terra, amb suavitat, amb el gest d'algú que estima tot tal com és. Va marxar com la importància de les coses, sense viure de les paraules, només vivint dels i pels fets.
En sortir al carrer, feia una tarda de tardor. La llum del dia ja era feble, i se sentia l'olor de les llars de foc en l'ambient fred que es deixava respirar, i el regust que tenia a la boca, em va fer oblidar les paraules que li vaig dir mentre ella marxava, i que mai he pogut tornar-les a dir, perquè no l'he vista mai més.
