És evident que en els últims anys el forat entre els dos parents -estimats o forçats, però biològicament reals- s'ha fet més gros. Potser seria millor dir que els que han potenciat els extrems l'han fet més gros. En qualsevol tipus de democràcia, tot és cosa de vots, i en triar tothom sap per què vota en un sentit i no en un altre. Cadascú pensa el que pensa, i és ben lliure i responsable dels seus actes, i de les seves conseqüències.
A Catalunya, l'eix social i ciutadà del catalanisme, històricament de caire conservador, ha virat cap al sobiranisme més radical. Cal dir que no això no s'ha esdevingut per casualitat, ni perquè uns quants hagin perdut el nord, sinó més aviat per una actitud de menfotisme i prepotència de qui havia d'entomar i gestionar la deriva d'un gruix massa nombrós de ciutadans no conformes amb un cúmul de decisions gens encertades, aplicades des de Madrid (això vol dir Govern, Tribunal Constitucional, etc.) envers Catalunya, que han convidat i empès més a la confrontació que a la necessària empatia entre dos que són diferents i que haurien d'estar condemnats a entendre's. D'aquella Convergència majoritària durant dècades es pot dir que no en queda res, tret de, si es vol, el nom, d'altra banda, conceptualment, ben descriptiu del moment.
Per altra banda, a l'Estat espanyol, en l'actualitat, sembla que les esquerres hagin perdut les seves coordenades essencials, i els partits d'un pretès i ambigu centre hagin adquirit clars tics de les dretes més recalcitrants, que han empès a la dreta (fins ara monopolitzada pel PP, empastifat de corrupció fins al moll de l’os i acusat d'organització criminal), ara disgregada en tres opcions, competint per un mateix espai i empenyent-se l’un a l’altre cada dia més a la dreta de la dreta, fins arribar a confronde's amb una sempre existent, però amagada, extrema dreta. I té molt a veure un partit que va néixer a Catalunya, bàsicament per a cobrir l’espai que es preveia que quedaria després de la marxa del president Jordi Pujol, objectiu que realment no va aconseguir i que precisament ha fet créixer l’independentisme, que era el que es volia evitar de totes totes. Però és, que a més a més, es va creure amb les forces necessàries com per auto-assignar-se un paper preponderant i decisiu a l'Estat, per la, segons ells, decadència dels partits estatals en la gestió de la crisi i, com no, per no combatre com fos el sobiranisme fins eliminar-lo del mapa polític... I, si pogués també de l’estructura de l'Estat espanyol.
