Si ens veiessin

La Fina obria cada matí la seva botiga al barri Niloga de Reus. Era un colmado amb les prestatgeries plenes d'articles de neteja, una vitrina amb embotits, formatges, i capses de fruita a l'altra banda, en un 'tetris' minuciós i colorit. Quan jo era petit i entrava en aquell món meravellós d'olors i gustos, sempre em quedava embadalit mirant la Fina, amb la seva bata blau cel de quadrets, el seu posat responsable i educat, la seva veu agradable, i la seva mirada de bondat, aquella bondat de polsim d'ales de papallona, tan dolça i suau que feia a la vida, onada.

La Fina era la meva estimadíssima àvia, m'hi vaig fer gran, en aquell barri estiu rere estiu, menjant 'flaixos' al 'pedrisset' de la botiga, paperines de formatge, i llonguets amb fuet o pernil. M’hi vaig pelar els genolls, i em passava la vida mirant al cel, sí, sempre ho feia, era el meu món particular, mirar el cel ben plantat en aquella plaça de quadres blancs i vermells, com un estaquirot, prim i fràgil, somiador, i també entremaliat.

Ara, de tant en tant hi vaig, al barri, ja no tinc cap lligam material, ni familiar, però sí que hi tinc un lligam emocional, i contra això no hi puc fer res, no puc lluitar. De tant en tant faig el tomb, i tanco els ulls, i em vénen aquells sons, i aquelles olors, aquell regust de felicitat absoluta. Camino pel barri i torno al centre, i me n'adono que faig el mateix recorregut que feia fa més de 30 anys, pels mateixos carrers vaig i vinc, miro i remiro, escolto i sento.

Sí, és la meva ciutat, la de sempre, tot i els canvis, amb el fet vell, i el fet nou, també amb el fet oblidat, però la mateixa ciutat envoltada de vent, amb el campanar mirant-nos a tots des de les altures, amb els mateixos carrers plens de gent amunt i avall, però ara, amb un altre regust. Ara no és ben bé com abans, doncs tot el fet genuí ha anat desapareixent. És quan observo que Reus ha anat perdent detalls que la feien més especial que ara, perquè per als reusencs Reus sempre és especial, en això no tenim competència, però sí que potser abans brillàvem més.

Les comparacions són odioses, i no puc evitar comparar la ciutat, el Reus que esborronava, aquell Reus atrevit, aquella ciutat valenta i transgressora, amb els seus pros i contres, però sempre decidida a girar rodó, sense fre, i amb desenfrè. Suposo que és fàcil parlar d'allò que vàrem ser, i ara no som, però sí que és cert que ens cal aquella genuïnitat que una mica sí que hem perdut. Hem deixat de ser atrevits, i sense atreviment no hi ha moviment, i sense moviment no girarem rodó. I ja fa molt de temps que Reus no belluga i això es comença a notar.

Recordo anar corrents a la botiga perquè havia acabat de caure. Anava a buscar a la meva àvia Fina perquè em posés la famosa mercromina a la ferida, i alguna llàgrima em rodolava galta avall. Però quan arribaven als llavis tenien aquell regust salat, i ella les acabava de fer agradables amb la seva veu i cotó fluix a la mà. Potser un servidor s'està fent gran i agre, que no ho crec pas; o potser és que no ploro amb el mateix sentiment, que no ho sé, però el que sí que sé és que ara les llàgrimes tenen un regust més aviat agre, deu ser que l'entorn s'està entristint, deu ser això, que res belluga.

Si no som capaços de bellugar l'atreviment per fer una ciutat millor, com farem una república on tothom hi càpiga? Vaig a comprar-me un 'flaix' de cola, seuré al pedrís, i tornaré  a aquell món imaginari, on la valentia està per sobre de l'estigma, i el sentit comú per sobre de la covardia.