Cookie control
Divendres, 20 de Setembre de 2019

Si pogués

28 de Juny de 2019, per Fito Luri

Per motius que prefereixo no explicar, aquell dia, tot i quedar als estudis Beat Garden a Lesseps a les 10 del matí, un servidor va agafar el cotxe a les 3 de la matinada. El neguit era considerable, ja que aquell matí m'havia de trobar amb na Clara Peya, per a mi un honor. Tot i que molt més gran era el desig, abans, però, havia de recollir en Joni D. per Collserola, ja que havíem quedat a les 9 del matí a casa seva per esmorzar.

En Joni és el responsable de la discogràfica Kasba Music i, per tant, la persona que edita els meus treballs, i en definitiva, els meus ulls i mans, en aquest món més burocràtic de la música, aquest apartat que tan poc ens agrada als músics. Tinc molta sort, la confiança en ell és cega. Com un germà gran, m'empeny quan m'ha d'empènyer, i m'atura quan no aixeco la mirada del terra, i començo a perdre el rumb per l'ànsia, la pressa, i l'afany, tres enemigues de l'art.

A quarts de 5 ja estava aturat i amb el cotxe aparcat a Collserola. Podia veure les llums de la torre de telecomunicacions davant meu i, amb el seient reclinat, i escoltant una i una altra vegada la cançó que havíem de gravar amb na Clara, de mica en mica vaig caure en un son profund. De sobte la claror del matí em va despertar. Llavors ja podia veure la silueta d'aquella torre de fils i llums envoltada d'arbres, vaig dormir tan profundament que fins i tot vaig somniar.

Encara faltava una estona per anar a casa d'en Joni a esmorzar. Vaig abaixar les finestres, i l'olor de terra humida i matinada mem va envair el cos de frescor. De camí cap a l'estudi de gravació, amb en Joni parlàvem de la vida. Sí que parlem, de feina, però al final sempre guanya la vida. Vam arribar a l'estudi i allà ja ens estava esperant en Pau Romero, productor i guitarrista, que a banda havia fet els arranjaments de la cançó que estàvem construint, uns arranjaments preciosos que fan créixer encara més el missatge de la cançó, l'art de produir amb els cinc sentits es diu Romero.

De sobte vaig sentir que algú feia pessigolles a terra, era n'Ofèlia, el gos de na Clara, neguitós, nerviós, tot cor. N'Ofèlia parla amb els ulls quan mira a la Clara; els que tenim gossa sabem del que parlem. Darrere, i amb cara de cansada, apareixia na Clara, amb aquell posat de menjar-se el món que em té el cor robat, amb aquella naturalitat de les persones que de la senzillesa en fan bandera. No havia passat bona nit, sortia d'urgències, una maleïda pedra al sistema renal li feia la guitza, i ja feia uns dies.

Vam proposar fins i tot postposar la gravació, però ella va declinar-ho, ja que la seva agenda atapeïda li deia que millor fer-ho aquell matí. Va seure davant del piano, escoltava la cançó una i una altra vegada, part a part, perquè en Pau ja li havia enviat feia uns dies, la premaqueta, però així i tot ella va llençar-se a l'oceà fins a tocar el fons, acaronava nota rere nota amb l'oïda, sentia paraula rere paraula, movent el cap a banda i banda, com dient no, però amb el ritme de la cançó polsant el batec que aviat sortiria per la punta dels seus dits.

I així va ser. De mica en mica va trobar les onades que arribaven a la platja que hi teníem davant, els presents. Cada nota, una onada, cada acord, una onada, cada detall, una onada, i onada rere onada davant teníem un món blau. Quan vam acabar feia millor cara, i és que na Clara aquell matí no només va realitzar una fantàstica execució musical davant d'un piano, sinó que va viure, sense pèls a la llengua, sense traves a les cames, sense nusos a la gola, sense lligams a les mans, sense por. Sens dubte, va ser la millor classe magistral que un servidor podia rebre.

I si ja estava enamorat d'ella i el seu posat, ara sem fa difícil descriure na Clara, perquè és quelcom tan íntim que no puc transformar els pensaments en paraules. Tornant cap a casa, no vaig córrer massa. Volia seguir gaudint d'aquell dia, d'aquella preciositat d'instants sobreposats l'un rere l'altre, i amb les ganes, el neguit, i l'afany d'escoltar la cançó ja acabada.

El resultat el podeu escoltar en totes les plataformes digitals. 'Si pogués' és una cançó que vaig escriure des de la tristesa, pensant en els presos polítics, tristesa que una tal Clara Peya em va fer oblidar per unes hores. Per cert, el somni que vaig tenir mentre dormia al cotxe el vaig oblidar. Amb un matí com aquell, qui vol un somni?

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics