Dimecres, 19 de Desembre de 2018

Sis mesos d'una data que no s'oblida: 17-A

22 de Febrer de 2018, per Mercè Dalmau

El calendari de la taula del despatx, l’agenda del correu electrònic amb les reunions de la setmana i els mitjans de comunicació d’arreu amb els seus especials informatius recorden que aquest 17 de febrer no és una dia més. El punt vermell amb les anotacions i actes del dia tornen aquella fiblada a la pell i a la respiració entre tallada de just fa sis mesos.

És aviat encara però només el temps, l’acceptació dels fets i l’esforç col·lectiu de seguir amb la normalitat i la calma, faran que torni a l’anonimat i es dilueixi en la memòria col·lectiva de tots. Però aquest passat 17 de febrer de 2018 no va ser una data més. Es van complir sis mesos del que havia de ser un dia anònim d’un mes d’agost tranquil, temporada alta al municipi. Platges plenes de gent, terrasses amb famílies arribades de diferents punts del país gaudint del nostre litoral, ciclistes per davant del passeig marítim, botigues, hotels, restaurants a tot gas oferint la nostra gastronomia i tot un seguit d’imatges que tots coneixeu.

Però no va ser així i l’anonimat del 17 d’agost es va convertir en protagonista. A primera hora de la tarda saltaven totes les alarmes amb el que passava a la Rambla de Barcelona. Tot i la llum del dia i la calor pròpia de l’estiu, tot es convertia en foscor, tristesa i malauradament amb una de les tragèdies més importants del últims anys a la ciutat i al conjunt de Catalunya. La hipòtesi de l’atemptat i la possible relació amb l’explosió al xalet d’Alcanar cada cop agafava molta més força però ningú podia imaginar-se que el focus d’atenció viatjaria fins el cor de Cambrils en tan sols unes hores.

Les imatges dels fets, tan necessàries com crues i tristes, estan a l’hemeroteca tot i que tancant els ulls, apareixen sense que la nostra ment les hagi de buscar-les en excés. Massa dur, massa injust La matinada del 18-A la recordo amb el soroll de fons de la tragèdia, la por, la incertesa, la necessitat de tenir respostes però amb la unitat amb la que vam viure les setmanes posteriors. Vaig necessitar dies per contestar tots els missatges, mails i per atendre a tots els que es van interessar pel municipi.

De fet, no puc parlar de dies concrets perquè govern municipal, oposició, Policia Local, Mossos i autoritats del país vam treballar amb la intensitat i el desig d’un municipi de tornar a la normalitat el més aviat possible. Es van deixar de banda les qüestions de partit, les sigles i els colors per pensar només en Cambrils. Normalitat no és oblit però sí que calia treure força des del dolor i demostrar al món que ningú trencaria la nostra llibertat.

‘No tindreu el meu odi’, va escriure Antoine Leiris després de perdre la seva dona i filla amb els atemptats a la sala Bataclan de París. El nostre tampoc el tindran. El clímax d’aquesta unió com a municipi la vam viure amb la manifestació #TotsSomCambrils, una demostració de la força de la unitat i la solidaritat que va fer retornar la normalitat al nostre municipi. Les investigacions per aclarir els fets han de seguir però la unitat i la força com a poble i com administració no l’hem de perdre.

Mercè Dalmau Mallafré és regidora de Turisme i portaveu del PDECAT-CiU a l’Ajuntament de Cambrils

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)