Des de la restauració democràtica de 1974, la integració grega en el projecte comú europeu ha estat un dels principals objectius dels governs d'Atenes. La important situació estratègica de Grècia al Mediterrani Oriental, l'alineament del estat hel·lènic en el bloc occidental des dels inicis de la Guerra Freda -des de la victòria dels monàrquics pro occidentals enfront dels partisans comunistes en el conflicte que va dividir el país al final de la Segona Guerra Mundial- i el paper d'àrbitre jugat per la diplomàcia nord-americana en el context de les tensions frontereres i pel tema xipriota amb un altre important soci de l'OTAN., la veïna Turquia, havien estat factors de pes per a facilitar el reconeixement de Grècia com a membre de la CEE l'any 1981 i la posterior entrada a l'Eurozona dues dècades més tard, l'any 2002.
Grècia, finalment, havia aconseguit el seu gran objectiu i el somni europeu era alhora un somni grec. Però era un miratge perquè els fonaments no eren sòlids. Els Venizelos, els Papandreu, els Samaras..., les grans famílies oligàrquiques que havien dirigit la política grega des de mitjans dels anys setanta enquadrades en els dos grans partits hegemònics -el socialdemòcrata PASOK i el liberal conservador Nova Democràcia- havien fet trampa. Els governs d'Atenes van falsejar els balanços comptables per a dissimular el dèficit real del país i Grècia va entrar a l'Eurozona llastada per un dèficit inviable, una classe política corrupta, un sector públic ineficaç i sobredimensionat, i una economia improductiva -i gairebé en negre- que tenia com a principals motors la bombolla immobiliària i la sobre explotació turística.
Mentre van durar els anys de bonança tothom va mirar cap a una altra banda. A Brussel·les i a Atenes van fer veure que tot anava bé perquè tothom sortia guanyant, també els bancs alemanys que van treure molt bon profit de la bombolla immobiliària i del creixement (fictici, of course) de l'economia grega. Tanmateix el somni va esdevenir un malson amb l'esclat de la crisi econòmica l'any 2008.
Des de l'any 2009 Grècia ha entrat en una voràgine de rescats econòmics, polítiques d'austeritat dictades per la Troica i empobriment de les classes mitjanes gregues. Els governs d'Atenes han incomplert sistemàticament les reformes exigides des de Brussel·les perquè no volien perdre votants. Acomiadar funcionaris és impopular. També ho és acabar amb privilegis com la jubilació dels perruquers als 45 anys perquè la seva professió es considerada de risc...
Les classes mitjanes gregues, que durant el darrer lustre han pagat els plats trencats de la crisi, el passat mes de gener van dir prou. Van donar el seu suport a la formació d'esquerra Syriza, al seu carismàtic líder Alexis Tsipras i especialment al seu programa contrari a les polítiques d'austeritat imposades per la Troica. El passat diumenge, el primer ministre grec va aconseguir un important suport intern amb la victòria del "No" en el referèndum, però ara la pilota és al seu terrat. Després de la euro cimera del passat dimarts i de la intervenció de Tsipras en el parlament europeu del dimecres, el primer ministre grec ha d'implementar les reformes exigides des de Brussel·les a canvi d'un tercer rescat i d'una probable reestructuració del deute. La dimissió del ministre d'economia, el polèmic Ianis Varufakis, no serà suficient. Un altre incompliment grec en aquest sentit pot conduir-nos a escenaris indesitjables. Dolenta, sens dubte, és la "Greexit", però dolenta també és la continuïtat de Grècia en l'Eurozona amb les actuals condicions. El somni europeu dels grecs no pot acabar en un malson.
