Trenta-tres persones ens vam graduar en Periodisme a la URV divendres passat. Després de quatre anys de feina a les aules del Campus Catalunya i (una mica) al carrer, els professors ens van posar aquella banda que ens fa tantíssima il·lusió. Però i ara, què? Han estat els mateixos professors (i no m'agrada generalitzar) que ens han repetit com un mantra que la nostra professió està molt fotuda. I ho està. L'última Enquesta de Població Activa (EPA) van xifrar en 31.000 els professionals del sector que es troben a l'atur (quart trimestre de 2017).
És evident que el mercat no pot absorbir la quantitat de graduats que surten de les facultats cada any. Només a Catalunya hi ha sis universitats públiques, una de concertada i dues de privades que ofereixen títols relacionats amb la Comunicació. El futur no està a les grans empreses, els grans grups de comunicació estan en crisi. És el moment de crear projectes nous i del Periodisme local, que durant tants anys ha estat de segona. Això, la Universitat ho comença a comprendre, els alumnes encara no tant.
He vist somriures de mofa quan a primer explicava que feia ràdio des dels 16 anys a l'emissora del meu poble, i gratis! Ara més d'un pagaria per tenir un micròfon obert. El Periodisme és una professió romàntica, del tot vocacional i crec que sovint als estudiants ens ha sobrat romanticisme i ens ha faltat vocació. El carrer és l'escola i amb quatre anys crec que l'hem trepitjat poc. El Periodisme no s'aprèn a les aules i tot i que em consta que a la URV és de les universitats on més toquem càmeres, platós i micròfons; encara queda molta feina a fer. Aquest darrer quadrimestre hem muntat un programa de ràdio d'una hora en quatre mesos. Toquem de peus a terra, si us plau! I per a més inri, l'hem gravat en quatre dies diferents, no fos cas que ho féssim tot d'una tirada i es pogués assemblar una mica a la realitat.
Cal repensar el currículum, el perfil dels futurs comunicadors i el nivell que s'exigeix. Com pot ser que alguns que ja duen el birret encara no sàpiguen titular? Que no tinguin inquietuds o que tinguin pànic de preguntar o a despenjar el telèfon? Iniciem un viatge ple de dubtes amb una formació (permeteu-me generalitzar altra vegada) dubtosa. La Universitat ens ha donat la base, però com va dir el David Oliete, el padrí de la nostra promoció, la carrera comença ara. Malgrat tot, graduats, reivindiquem-nos perquè durant molts anys ni tan sols el Col·legi ha demanat el títol per exercir la professió que nosaltres ara tenim.
Quan vam acabar batxillerat i buscàvem la nostra casa dels pròxims quatre anys, a la URV ens van repetir insistentment que a Tarragona teníem una universitat petita i que no seríem un número. Ha estat així, des del primer dia m'han anomenat pel nom i he sabut que, a qualsevol hora, algun despatx de la tercera planta del Campus Catalunya estaria obert per qualsevol consulta. Gràcies per la calidesa professorat. La Universitat és allò que ens abriga quan fa fred i no en tinc cap dubte, si mai tremolem, la URV ens tornarà a abraçar. Ara sortirem al carrer a buscar alguna feina precària i mal pagada per dir satisfets que "treballem del nostre".
Però no ho dubteu, som nosaltres que des de dins, hem de dignificar el sector. Recordo una xerrada que ens van fer a tercer. Van venir tres exalumnes del Departament a explicar-nos els seus èxits. Una presenta l'informatiu d'una televisió local, l'altre està dins l'equip de premsa d'un club de futbol de Segona divisió i el tercer és redactor d'un diari esportiu d'àmbit estatal. Els tres treballaven i eren feliços.
La conferència volia desmuntar tot el negativisme que fins llavors ens havien inculcat. La jornada es titulava 'Winter is coming'. Només desitjo que el nostre hivern sigui una primavera.
