'Demèter' és el nom del petit vaixell que transporta el taüt del comte Dràcula i caixes de terra de la seva Transilvània fins a Londres per tal que es pugui instal·lar a la que ell pensa que és capital del món. Allí, a les ruïnes de l'abadia de Carfax i sempre damunt de terra romanesa, el comte vol viure una altra de les seves vides, és immortal. La compra dels terrenys a través de l'intermediari Jonathan Harker ha fet possible aquest viatge, en què els homes que naveguen en el vaixell que el trasllada van desapareixent, un rere l'altre i presos d'una gran por en relació al carregament que porten a la bodega del vaixell. Els mariners, abans de llençar-se per la borda o esfumar-se directament expressen la seva por sobre quelcom o algú que diuen que hi ha allà baix.
En tenim notícia gràcies al diari de bitàcola del capità, qui arriba a la costa també mort i lligat al timó, amb un crucifix entre les mans. 'Demèter', en la mitologia grega, era el nom de la deessa de l'agricultura, la 'deessa mare' o 'mare distribuïdora', però és també la mare de Persèfone, que quan es casa amb Hades es converteix en la reina del món dels morts. I així és, el vaixell 'Demèter' porta en el seu interior una càrrega procedent d'aquest món: el comte Dràcula i la seva maledicció. El 'Demèter' és la placenta materna d'on neix, quan arriba a Anglaterra, el no mort, Dràcula, directament des del regne dels morts.
Bram Stoker és autor d'una de les més conegudes històries de terror de tots els temps, la novel·la gòtica 'Dràcula', publicada l'any 1897. 'Dràcula' és una gran obra de ficció construïda per un escriptor que dominava les històries de terror curtes sobretot en forma de contes. Stoker s'assessorà moltíssim per tal d'escriure la seva novel·la i va recórrer a fonts de tot tipus per donar-li versemblança, alhora que utilitzava una gran diversitat de formes textuals (cartes, diaris, quaderns de bitàcola...) per donar punts de vista diversos i complementaris a partir dels quals alliberar el narrador de la feixuga tasca d'explicar aquesta llarga història, de més de 450 pàgines per exemple en la traducció catalana de Sílvia Aymerich.
Stoker va passar els primers anys de la seva vida malalt i pràcticament fins a l'edat de set anys s'hagué d'estar al llit, on la seva mare, la feminista Charlotte Mathilda Thornley, li explicava històries misterioses de fantasmes que el dotaren de molts referents que després reutilitzaria. Al llarg de la seva vida, mantingué relacions amb algunes societats secretes properes a l'esoterisme, la màgia i l'hermetisme. Després d'una prolífica carrera literària, el 20 d'abril de 1912 morí com a conseqüència de la sífilis, segurament la malaltia de transmissió sexual que més poetes i filòsofs ha matat després de provocar-los afàsies, danys al cervell i paràlisi d'algun òrgan. La van patir Baudelaire, segurament Nietzsche i el mateix autor de 'Dràcula'. Stoker morí en una rònega pensió de Londres i, segons s'explica, assenyalant un suposat vampir que ningú més que ell veia.
La utilització del vampir com a personatge literari protagonista de la seva novel·la és fruit, entre altres, de la lectura de la novel·la 'Carmilla' de Sheridan Le Fanu i del relat 'El vampir' de John William Polidori. Aquest havia concebut el seu relat del 16 al 19 de juny de 1816 a la Vil·la Diodati a la vora del llac Léman de Ginebra. Allí, Polidori, els poetes Percy Shelley i Byron i la novel·lista Mary Shelley, després de llegir el recull de llegendes alemanyes de fantasmes 'Phantasmagoriana', es proposaren escriure diverses històries semblants. Mary Shelley va començar 'Frankenstein' i Polidori estructurà la que seria la primera part d''El vampir'.
L'abril de 1819, 'The New Monthly Magazine' publicava el relat, en què quedaven ben clares les maneres del vampir protagonista com a reflex de Lord Byron, a qui Polidori odiava i que dibuixà com a xuclador de la sang de qui gosava abaixar la guàrdia davant d'ell. A 'El vampir', Polidori transformà el vampir propi del folklore en un refinat aristòcrata amb tots els tics de Byron, inclosa la capacitat de seducció. Els seus reconeixements i les influències que va tenir aquest relat foren moltes i diverses, d'Alexandre Dumas a Poe, passant per Tolstoi o el mateix Bram Stoker. A 'Dràcula', el 'Demèter' arriba a Europa portant al seu interior el comte Dràcula, que salta a terra ferma convertit en un animal semblant a un gos.
Però a la pel·lícula 'Nosferatu', de Murnau, una de les múltiples seqüeles de la novel·la, el vaixell arriba a port i són un munt de rates qui en baixa. Les rates ràpidament són relacionades per les autoritats de la ciutat de Wisbourg amb l'arribada de la pesta, la malaltia a què atribueixen la desaparició de la tripulació d'aquell estrany vaixell que ha arribat a la localitat. Immediatament, decideixen confinar tothom per tal d'intentar aturar l'epidèmia que creuen que pot expandir-se per la població. El que no saben és que les víctimes que hi haurà mostraran al coll unes estranyes marques més pròpies d'un vampir que no pas de la pesta.
La identificació del comte Dràcula amb la malaltia infecciosa que sotraguejà Europa tantes vegades i que en la tradició cristiana tants cops s'associà amb el mal absolut, el pecat, el dimoni i l'infern no deixa cap mena de dubte sobre la identitat demoníaca del comte Dràcula i del seu món. Ara bé, la llicència de Murnau, tot i que encertadíssima, tenia més a veure amb la voluntat de no pagar drets a la vídua de Stoker sobre l'obra del seu marit, de qui ella n'era l'hereva propietària, que no pas amb ampliar conceptualment el contingut de la novel·la. Tot i això, no podem negar que les rates i la pesta són un encertadíssim afegit a l'obra original. Bram Stoker inclou a la seva novel·la una conversa en la qual s'afirma que 'Nosferatu' és una paraula romanesa que significa 'no mort', la qual cosa és falsa ja que aquest mot no existeix en romanès.
Sí que existeix una paraula semblant fonèticament parlant en grec: 'nesuferitu'. I 'nesuferitu' significa 'l'innominable' i segurament deriva del grec 'nosophoros', que vol dir 'el portador de la malaltia'. De quina malaltia? Doncs de la malaltia contagiosa que es transmet a partir de la mossegada d'un infectat, o de la mossegada del principal infectador que és el comte Dràcula, de la seva saliva o de la seva sang en contacte amb la sang o la saliva de la víctima. Fixem-nos aquí que la forma de transmissió és la mateixa que utilitzen els zombis en la cultura popular contemporània però aquests estan mancats de qualsevol glamour i, sobretot, de qualsevol desafiament al poder establert.
Perquè no podem deixar de pensar en Dràcula com en l'ésser humà que pacta amb el dimoni la seva immortalitat i, per tant, com una mena de Faust amb característiques pròpies com que, en el cas de Dràcula, el pacte seria a canvi de la vida eterna i no del coneixement. A Dràcula, la infecció és consentida, quan no buscada i desitjada, quelcom que desubica els malalts d'ordre i autoritat que persegueixen el vampir per matar-lo definitivament i, sobretot, els desmunta el seu món quadrat i estàtic. Així ho proclamen els que es diuen 'ministres de la voluntat mateixa de Déu': "Ell l'ha infectada (...) L'ha infectada de tal manera que, si no fa res més, vostè podrà viure i ser tan dolça com abans. Però, quan li arribi el moment de la mort, la qual és comuna a tots els homes i és sancionada per Déu, vostè es convertirà en un ésser com ell. I això, no podem permetre que passi! Hem jurat que no passaria".
Va ser Francis Ford Coppola, en la seva magnífica adaptació de la novel·la a la pantalla el 1992, qui insistí en aquest aspecte i convertí la relació de Dràcula i Mina Murray en una veritable passió amorosa desitjada i buscada pels dos que traspassà el temps i totes les convencions socials, inclosa la casta relació d'ella amb el seu novi Jonathan Harker. Mentrestant, avui mateix, la malaltia que estén Dràcula per tot el món creix i no s'atura. La infecció esdevé multitudinària, tant o més com l'epidèmia disciplinària d'ordre i control que tot ho fa emmalaltir. La sang com a font de vida, de fet, és un dels mites cristians bàsics: la sang de Crist, i per això és també centre del seu antimite: la sang de Dràcula.
I l'atracció del més enllà, de l'altre món un cop aquest ens ha decebut i avorrit, ens ha portat a la mort en vida, continua essent un camí possible i desitjable per als qui, desafiant la Llei de Déu, situen en el centre de la seva vida no la mort sinó l'ampliació dels límits del propi coneixement; sí, l'ampliació dels límits del coneixement que també desitjava fer créixer, amb el seu pacte de sang amb Mefistòfil, el mateix Faust.
