Divendres, 29 de Març de 2024

Tancat a casa en temps de coronavirus (19 de març de 2020)

Coneixem Daniel Defoe a partir de dues de les seves obres més conegudes. D'una banda, tenim la més que coneguda novel·la d'aventures, molts cops qualificada de literatura juvenil sense que acabem de saber què vol dir això, 'Robinson Crusoe'. És aquesta la història d'un nàufrag que passa 28 anys de la seva vida en una illa remota, on aprèn a sobreviure i a conèixer-se a si mateix i que, alhora que allibera qui passarà a ser el seu criat de ser assassinat en un ritual caníbal, l'educa en els valors de la seva civilització, que per a l'autor eren sense cap mena de dubte els millors. L'altra novel·la seva que coneixem és 'Gràcies i desgràcies de la famosa Moll Flanders', la tràgica història d'una noia pobra que l'únic que anhela és sortir de la misèria i per fer-ho es prostitueix, roba, practica l'incest i fa les mil i una, seguint els camins de la novel·la picaresca. Moll Flanders només aconseguirà el seu objectiu quan, sense cap altra possibilitat de pujar en l'escala social, se'n penedeix dels múltiples suposats pecats que havia comès i emprèn una vida familiar estable.

Defoe era un purità molt segur que el seu model de civilització era el més encertat dels possibles però, alhora, sabem també que era un reconegut novel·lista i un activista creador de pamflets, dels quals n'arribà a escriure moltíssims. Fou a conseqüència de la publicació d'un d'aquests pamflets, 'El camí més curt amb els dissidents', que el 31 de juliol de 1703 fou exposat a la picota durant tres dies. Però al contrari d'altres condemnats a la picota, el públic congregat per veure'l no el va apedregar sinó que li va llençar flors i l'intentà besar i abraçar en una autèntica revolta popular que podeu llegir en. Defoe havia escrit un poema, 'L'Himne a la picota', que havia aconseguit difondre entre els habitants de Londres. Després de la picota, l'esperava la sinistra presó de Newgate, on ell pensava que moriria, però finalment l'alliberà la mateixa reina Anna, a canvi que esdevingués espia a sou de la corona. Tot i que segurament aquesta explicació de com va sortir de la presó és també una invenció de Defoe, ja que tot apunta que és al comte d'Oxford, Robert Harley, a qui degué la seva llibertat, a canvi d'ajudar l'opció Tory. Sí que sabem amb total seguretat que és aleshores quan l'autor comença a publicar al periòdic 'Review', on escriu de tota mena de temes i a partir del qual es convertí en un periodista amb molta influència.

Avui, però, no ens interessen les dues obres ressenyades ni la vida periodística de Defoe, tot i que és evident que sense el seu viure o la seva obra molt possiblement no hauria escrit 'El diari de l'any de la pesta', publicada el març de 1722. Es tracta d'una novel·la que, tal com el seu nom indica, pren la forma d'un diari, d'una cronologia de l'epidèmia de pesta que va patir Londres l'any 1665 i és el primer text europeu que tracta els efectes d'una epidèmia en una gran ciutat.

El brot de pesta va arribar a causar la mort de més de cent mil persones a tota Anglaterra i popularment va ser associat al pas d'un cometa que es va poder veure al cel en aquells dies. Es creu que l'epidèmia es va originar en els vaixells que solcaven el Tàmesi, però foren les inexistents condicions d'higiene de la ciutat les que provocaren que s'estengués com la pólvora. Les rates, presents a tot arreu, foren el principal vehicle de contagi i davant de l'avenç de l'epidèmia les autoritats decidiren confinar la població a casa seva, una ordre que molt pocs compliren, amb el que l'epidèmia continuà avançant fins a eliminar físicament una quarta part de la població de la ciutat en aquell moment. Els que fugiren estengueren el bacteri més enllà de Londres i ben aviat els habitants de les poblacions del voltant de Londres decidiren no tenir cap mena de tracte amb qui fugia de la ciutat. Mentrestant, allà es començaven a netejar els carrers i es tancaven les portes de la muralla, que no es podien travessar si no es tenia un certificat de bona salut que valia massa diners per als més pobres.

Els cadàvers es multiplicaren i aviat fou impossible enterrar totes les persones mortes. Aquest fet se sumà al sacrifici de milers de gats i gossos, ja que es pensava que eren animals que estenien la malaltia, i els cadàvers en descomposició, tant de persones com d'animals, impulsaren encara més la propagació de l'epidèmia, pel que tardaren mesos a tornar a la normalitat ja sense pesta. Les desgràcies, però, mai no vénen soles i el 1666, en una ciutat sotraguejada per les conseqüències devastadores de l'epidèmia, es visqué un altre desastre: el gran incendi de Londres.

Daniel Defoe escrigué sobre aquesta epidèmia que ell va viure però sobre la qual no tenia records, ja que els fets van passar quan tenia entre quatre i cinc anys. No parteix, per tant, dels records personals sinó que pren les seves dades de documents de l'època, possiblement dels diaris del seu oncle Henry Foe, ja que quan l'obra fou publicada anava signada per H. F.

A l'obra, l'autor utilitza la primera persona per donar encara més versemblança al que s'hi explica, pel que molts cops el text pren forma de crònica periodística que, tal com ja sabem, no és tal sinó pura literatura. Em sembla important destacar aquest punt perquè en cap cas el llibre explica les experiències personals de Defoe i quan l'autor aconsegueix fer-nos empassar que ell va ser allà en aquell moment i els detalls que en dóna com a reals, al que estem assistint és a pura creació literària.

La utilització de noms reals de l'escenari urbà on es desenvolupa l'epidèmia, de carrers i places, de les formes de cada un dels espais on es mouen els personatges, és un altre dels recursos de Defoe per donar versemblança a l'obra, al "diari". La seva tria del que cal explicar perquè el text funcioni i alhora terroritzi el lector és pròpia dels coneixements literaris específics adquirits durant la seva llarga vida com a periodista, com a anotador de què passava i, sobretot també, dels molts textos que va escriure per bellugar les consciències dels seus lectors.

Per què busca aconseguir aquesta sensació de realitat de forma tan clara? Doncs perquè l'important de l'obra no és ben bé això, no ho són les dades ni si un carrer és així o aixà. L'escenari ha de funcionar per tal de poder parlar de les reaccions humanes davant del desastre, de com es comporten cada una de les classes socials, de com la mort i, sobretot, la por al contagi fa que les passions més baixes surtin a la superfície i esdevinguin formes de fer gairebé comunes. Entre dades de morts i el relat en primera persona, amb total versemblança, veiem com els pares abandonen els seus propis fills infectats, com es tapien cases amb els malalts a dintre i com els rics fugen de la ciutat i estenen la malaltia més enllà.

Encara no ho hem vist i esperem no veure-ho mai però és ben clar en què ens fa pensar aquesta novel·la de Defoe i davant de quin mirall ens porta. Ens estremeix que el seu oncle visqués el que Daniel ens contà i visqués com a mínim per escriure uns diaris sobre aquells foscos temps que ara són aquí a partir dels quals Daniel Defoe desplegà el seu saber literari.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics