Cookie control
Divendres, 20 de Setembre de 2019

Tot té un preu

05 de Juliol de 2019, per Fito Luri

A Orio (Guipúscoa), des del balcó, veig com les nenes i els nens es llencen des del pont a la ria. El corrent és fort, però així i tot sense perdre els nervis, un cop a l'aigua es deixen emportar, i nedant en perpendicular arriben a l'escala que els permet sortir de l'aigua, per tornar a llençar-se des del pont, que Déu ni do, l'alçada. Al costat hi tinc a una catalaneta valenta, que també ho vol provar, i ben decidida em diu que baixa per llençar-se a l'aigua des del pont.

Jo, una mica preocupat, li adverteixo de l'alçada del pont, però sobretot li explico que s'hi ha d'estar acostumat, per nedar en un corrent tan fort, que no és cosa fàcil, i que les nenes d'allà, tot i que més petites, ja saben de què va la cosa. Indignada, em retreu la meva poca confiança en ella, i jo, amb un gest contrariat, accedeixo a baixar. Mentre baixem penso en si m'hauré de llençar a l'aigua, perquè jo tampoc hi estic acostumat, i penso que segur que alguna persona, en cas d'emergència, ens ajuda.

M'hi fixo només arribar, fins a l'escala, des del pont i un cop a l'aigua hi ha uns 20 metres. En aquest trajecte no hi ha res on poder-se agafar. Ni corda, ni boia, res. Ella, decidida, s'enfila i es posa a l'altra banda de la barana del pont. De moment es mira com les nenes d'Orio es llencen. Com ho fan i, un cop a l'aigua, com es belluguen. Jo baixo i em poso a uns 10 metres, per si de cas he de saltar.  Amb la mirada ja busco possibles rescatadores, o rescatadors, estic nerviós i esporuguit.

Mentrestant, ella allà enfilada, es mira l'aigua amb cara de concentrada, i quan penso, 'ja està, aquesta es llença', en un tres i no res fa mitja volta i decideix no llençar-se. Baixa per les escales mentre amb el cap em diu que no. Jo em sento fatal, perquè potser les meves pors i inexperiència en la matèria l'han perjudicada. 'És molt alt!', s'exclama la intrèpida aventurera,i  jo li responc que amb una mica de concentració és assumible l'alçada, que el que a mi em preocupa és el corrent de la ria, i que tot i que no ha saltat ja és prou valenta d'haver-s'ho plantejat, i sobretot prou llesta per saber rectificar, i que aquesta actitud d'humilitat i prudència et fan millor davant la vida.

Una mica lluny de casa, em disposo a llegir la premsa digital, i veig que els corrents al consistori reusenc, i en definitiva a la política local, també estan remoguts, que tot plegat de vegades sembla com una pel·lícula de Berlanga, i en d'altres en canvi la rigorositat està ben present. Així i tot, em pregunto què hi passa pel cap de segons qui, perquè tot plegat de vegades fa riure un mica, i que fins i tot, per guardar allò que en diuen disciplina de partit, ha d'empassar-se segons què.

Però si hi ha una cosa que de debò és inquietant, és saber què és el que pensa segons qui, sobretot els activistes del 'reusenquisme' més naftalític, ja que després d'haver-los escoltat en diferents espais de la ciutat, tot maltractant verbalment els representants consistorials durant quatre anys, sigui en petit comitè, sigui obertament, ara fan la rialla Profident, l'aplaudiment de llotja, la reverència del servent traïdor.

Perquè això sí que ho tenen. Davant les mil meravelles, darrere les mil punyalades, segurament a canvi de quelcom, molts cops irrellevant en el fons, perquè les coses més importants de la vida mai les donarà la política. Repeteixo, mai. I és que en aquesta vida tothom té un preu, perquè tot té un preu, i només cal triar quina moneda triar, la que pesa en la consciència més intima o no.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics