La compareixença que va fer el president de la Generalitat, Quim Torra, anunciant amb el seu discurs que aviat (sense concretar dates) se celebraran eleccions, un fet que ja era esperat, ja que en els pròxims mesos és prevista la sentència del Tribunal Suprem (i a ningú se li escapa que difícilment serà absolutòria), no aporta gaire cosa a l'escenari polític més enllà de l'escenificació i confirmació d'unes males relacions que ja feia temps (potser des de sempre) que es traslluïen.
La divisió que hi ha entre ambdós grups que componen el govern de Catalunya des de l'octubre de 2017 es va fent cada vegada més evident. Vivim uns temps en política en els quals, parafrasejant Sòcrates, "l'únic coneixement de veritat és ser conscients que no sabem res". No hi ha seguretat en res: pot passar qualsevol cosa, i les previsions es poden alterar en un instant. Tan sols cal veure l'horitzó que es va obrir a començaments de la darrera setmana de gener, quan es van produir tot un seguit de fets cadascun dels quals semblava que podia portar a una actuació diferent, cosa que feia la sensació que ens movíem d'un cantó a l'altre, sota l'efecte del pèndol simple de Newton.
Certament, l'anunci del Tribunal de Comptes de reclamar 4,1 milions d'euros pel referèndum de l'1-O a diversos líders independentistes, juntament amb la confirmació per part del Tribunal Suprem (tot i que la sentència encara és pendent) de la pèrdua de l'escó del president Torra, la derivada d'una divisió manifesta (i sembla que volguda, atesos els gestos d'uns i altres) en el Parlament i el possible processament del president del Parlament, Roger Torrent, ja feia pensar que l'equilibri (difícil en tot moment) que havien mantingut JxCat i ERC havia arribat al límit.
Tanmateix, en aquell moment no es va manifestar fora de l'hemicicle, previsiblement per la sessió de la Comissió del 155 de l'endemà, en la qual havien d'intervenir consellers que a hores d'ara són a la presó. Les peticions que van fer aquests consellers en les seves intervencions (amb independència del grup polític al qual pertanyen) demanant unitat i deixar de banda partidismes, tactismes i 'postureig' (com va dir la consellera Bassa) no van servir per a altra cosa que no fos endarrerir una mica (un dia) l'escenificació de dos grups polítics que tenen (sempre ha estat així) objectius diferents.
Tan sols es van posar d'acord (i tenint en compte les circumstàncies, provocades en part pel president Mas i les bases d'ambdós grups) per anar junts a unes eleccions compartint un objectiu, com és la independència, amb el nom de Junts pel Sí. Posteriorment, forçats pels resultats de les urnes, van acordar un govern de coalició després de les eleccions del 21-D, a les quals van concórrer separadament. Des d'aleshores, i fent evident que la independència era un objectiu que s'allunyava en el temps, la prioritat de cada un dels partits polítics ha estat assolir la presidència de la Generalitat, dedicant tots els esforços (potser uns més que altres) a fer-ho possible.
Per a ERC, la presidència de Quim Torra ha estat incòmoda i sembla que mai volguda (en tot cas, acceptada per la força dels vots), i, per tant, la visió d'unes eleccions sempre ha estat un desig per al qual han treballat. JxCat, davant del risc de perdre la presidència (tot i les imprevisions que poden donar les dades demoscòpiques), ha lluitat per mantenir-la. Som davant d'unes futures eleccions per enèsima vegada. Esperem que siguin després de la tan necessitada aprovació dels pressupostos.
En part, aquesta nova cita electoral és conseqüència de la judicialització de la política (és cert i no ho podem obviar, perquè sembla que la imputació de cada vegada més gent no té aturador), però també ho és de la manca de voluntat d'entesa dels partits independentistes. Han passat de tenir com a primer objectiu la independència per poder millorar la vida dels ciutadans (no oblidem que aquesta és la raó final) a fer que sigui un referent a tenir en compte, però mentre no es donen les circumstàncies objectives per poder-la assolir es dediquen a fer política autonòmica. El resum de totes aquestes giragonses és que la ciutadania realment no sap per on van els partits polítics. S'ha parlat molt de les circumstàncies que van coincidir en els fets del mes d'octubre del 2017; potser per a alguns no hi havia res més darrere del referèndum i per a altres no es va poder implementar.
Hi ha escrits de tots els colors i voluntats, i possiblement no se sabrà mai la veritat del tot. Ara, però, cal saber quina és la fita que tenen marcada els dirigents dels partits. Com deia Einstein, "el correcte no sempre és popular, i el popular no sempre és correcte". Estem disposats a veure-ho d'una altra manera si així ens ho demostren, però a hores d'ara sembla que, coneixedors els representants polítics d'aquesta dita, aposten més per la popularitat (interessos partidistes) que per fer les coses correctament.
