Cookie control
Diumenge, 15 de Desembre de 2019

Un tomb de Ravals, la nostra ciutat

Tot passejant per Reus, pels seus carrers principals -Monterols, Llovera, tomb de ravals i tants carrers pels quals qualsevol reusenc ha passejat-, anava mirant les botigues, els edificis, en definitiva, tot allò que composa l'arquitectura urbana d'una ciutat, i en aquesta mirada a l’entorn de la meva ciutat, em venia al cap una reflexió. De fet tot esser viu tendeix, es una qüestió biològica, a créixer i a la vegada a fer-se gran (en tots els sentits, alt, gras...) i pensava que les ciutats també d’alguna manera tendeixen a complir amb aquesta evolució de la biologia en la seva avanç d’una vida pròpia.

Quan es mira una persona, el seu aspecte ens dona una informació, que pot ser no sempre encertada, però que ens ve a dir com es pot trobar de salut, aquesta es una reacció que tots hem tingut en algun moment davant d’algú. Dons aquesta era la sensació que tenia fent la meva passejada per la ciutat, la mirava a la “cara” i entreveia (o pot ser creia veure) un cert aspecte malaltís. Veia que hi havia alguns símptomes que no anaven a l’hora, es a dir que no estaven com tenien de ser.

Reus ha estat, per les seves característiques i per la seva gent, una ciutat diferent, emprenedora i a la vegada preservant el seu caire, el seu esperit, que la va a portar a ser una de les ciutats per importants de Catalunya, però ara sembla que ha perdut part d’aquesta singularitat. Quan a Reus es va apostar pel comerç, (estant els percussors de les diferents organitzacions que han anat sortint arreu al llarg del temps per la unió de col·lectius de botiguers), era crear una ciutat que abans fins i tot que es posessin de moda els centres comercials, ja ho tenia, era de fet tota la ciutat un gran centre comercial al carrer, fet que portava fins i tot a venir gent de fora de les nostres contrades a passejar i comprar a les botigues.

En créixer la ciutat, al fer-se gran, va voler ser igual que les seves companyes i com no podia ser d’un altre manera es va fer un Centre Comercial. Ara ja teníem ho que tenien totes, ja érem una mes, però a la vegada es va començar a perdre l’esperit dels botiguers dels carrers de Reus, les botigues han anat tancant, quan abans (fa tant sols 6 anys) costava trobar un local comercial per instal·lares, ara hi ha per triar en qualsevol lloc, ho que m’ha fet veure en la meva passejada uns carrers amb certa buidor, amb locals buits i tancats, si m’ho permeten amb la manca d’alegria que dona un aparador d’una botiga.

Si la mirada la mantenia a nivell de locals, es a dir a nivell de carrer, encara podria contenir la meva preocupació per la salut de la meva ciutat però quan aixecava la vista als edificis, es a dir mes amunt de la planta baixa, es igual el carrer que sigui, la sensació era de edificis abandonats, amb una necessitat de restaurar o fer obres, en definitiva de donar-li vida amb famílies que hi visquin. Tant sols alguns edificis del centre (no cal dir carrers, qualsevol te al cap imatges com la que exposo), gracies precisament a les botigues que s’han instal·lat als baixos han refet (al menys) una mica les façanes.

Pot ser tant sols son símptomes i realment no hi ha una malaltia que es diu envelliment, a Reus, però en un mon en el que la imatge es la primera presentació aquesta s’ha de vigilar, i en qualsevol cas no es tracta de copiar, es tracta de ser un mateix, no semblar o voler ser com d’altres i a la vegada cuidar la nostra salut, recuperar les essències del que va ajudar a la seva posició de avantguarda i innovació, fer-se gran, i s’ha d’envellir, fer-ho amb la elegància que la nostra ciutat, segur sabrà fer, recordant qui som i d’on venim.

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges