Al Vallès Oriental, entre Sant Celoni i Arenys de Munt, als peus del Montnegre i el Montseny, s’aixeca Vallgorguina, un poble de prop de 3.000 habitants que lluita per no convertir-se en una vila dormitori i mantenir vives les essències de la seva personalitat tot projectant-les a l’exterior i a l’interior i fent que veïns i forasters trobin caliu, energia i vida.
En aquesta línia de treball, l’Ajuntament ha remodelat Can Mainou i l’ha convertit en el Museu del Bosc i la Pagesia, un petit però treballat i interessant equipament que recupera el passat del poble i el seu contacte directe amb l’economia provinent del bosc i de l’agricultura. Si teniu una certa edat, deveu saber què era un carboner, com es feia una carbonera, com es recullen els pinyons, i fins i tot deveu saber què és una destral, un llum d’oli o un xerrac. Per contra, els més joves ho tenen una mica més complicat, i potser de tot això només saben què és una destral perquè n’han vist a Joc de trons. Per tant, el museu és un magnífic indret per visitar en família i descobrir als més menuts les essències d’un ahir que sovint se’ns escapa.
El Museu, confegit amb eines originals cedides pels seus antics propietaris (hi ha fins i tot dues pedres del Molí Nou, l’últim que fa funcionar a la vila) dona una magnífica panoràmica d’una època en què el bosc i la terra eren font de vida i de riquesa. Tot sortia del bosc i de la terra, i res no es podia fer d’esquena al bosc i a la terra.
Vallgorguina es converteix així en un petit bastió que aconsegueix preservar la memòria, la identitat d’una terra i d’un bosc que són la nostra terra i el nostre bosc i que formen part de l’ADN que ens ha fet com som. No podem de cap manera renunciar al passat ni oblidar-lo, i el Museu del Bosc i la Pagesia és un primer pas per lluitar contra la desmemòria.
De fet, en aquesta línia Vallgorguina assumeix els reptes de fer de pont entre els 4.000 anys d’història que representa el dolmen de Pedra Gentil i el futur que la societat actual dibuixa per als pobles petits que no treballin bé i amb ganes. En paral·lel es busca un producte local que es pugui comercialitzar, una imatge que lligui amb aquest passat natural i una mica màgic, amb les bruixes, la màgia i el món misteriós tot tocant de peus a terra.
I sí, és cert, el Museu és un espai petit i que probablement no pot créixer gaire més, però amb ganes i imaginació es pot anar construint tot un entramat d’activitats complementàries que el poden convertir en un centre viu, en un generador de cultura que escampi aquesta idea de preservar el passat arreu i que s’acabi convertint en catalitzador d’un moviment que ultrapassi els murs de Can Mainou i els propis límits municipals del poble per esdevenir una estructura creativa i generadora de vida. Del passat al futur.
Jordi Cervera és escriptor i periodista. Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.
