El primer ministre francès Manuel Valls està vivint una autèntica tronada política per la seua presència a la final de Berlín. Al Parlament i als mitjans Valls està sent assetjat per haver fet el viatge usant mitjans del govern.
El debat té una doble dimensió. Per un costat hi ha la que seria més o menys normal, en qualsevol lloc. El primer ministre d'un país que no té equips a la final hi ha d'acudir a un partit de futbol, volant en un avió de l'estat? Hi ha molta demagògia desfermada al voltant de la pregunta. Perquè un primer ministre té uns avantatges personals evidents en funció del seu càrrec però també carrega amb unes complicacions inherents al lloc que ocupa. Una de les quals evidentment la necessitat de mantenir en tot moment un dispositiu de seguretat, que és més senzill i barat de mantenir en un avió propi que no en un de línia regular.
La segona dimensió del debat, però, és la que m'interessa més. Perquè ha acabat apareixent “el tema”: que Valls és català. Primer ministre de França però català. Raó per la qual anar a veure el Barça provoca un debat també poc sensat però políticament rellevant: hi anava com a francès o com a català? Michel Platini ha eixit en defensa de Valls explicant que l'havia convidat ell en persona i que van aprofitar per fer una reunió. Però això no ha apagat les crítiques: és Valls un francès de debò?
El debat és rellevant. Si a Valls li passa això només per anar a un partit del Barça, imagineu què li passaria si prengués una posició a favor de la independència de Catalunya. Immediatament li preguntarien si ho fa per l'interès de França, al qual es deu per càrrec, o pel de Catalunya, que en definitiva és el seu país. No ho té fàcil, no…
Vicent Partal és periodista.
