Aquests dies en què ens veiem submergides en una situació d'emergència, sentim més que mai la nostra vulnerabilitat i ens adonem que el que està en risc és, ni més ni menys, la mateixa vida.
En aquest moment de crisi se'ns presenten nous reptes als quals hem de donar respostes ràpides, alhora que la fragilitat dels nostres metabolismes econòmics i socials surten a la superfície: les economies globalitzades estan hiperconnectades per dalt, però són tremendament vulnerables a paralitzacions com la que estem vivint actualment. Així que presenciem com es produeix una caiguda en forma de dominó, fins que el més subtil esglaó que entrellaça tasques s'ensorra. I cau perquè aquesta cadena no està construïda entorn del manteniment de les vides, sinó a altres prioritats com la maximització de beneficis o el creixement econòmic.
Però més enllà d'això, ens trobem davant d'una situació d'emergències múltiples i interconnectades, que ara pareixen com antagonistes, fins i tot ignorades, davant la crisi sanitària. Totes aquestes emergències revelen el gran conflicte de la nostra cultura occidental, capitalista i patriarcal. Sabem, a més a més, que afecten de forma desigual a totes les persones. Parlem d'emergències, entre altres, com les conseqüències de la violència masclista: els feminicidis. Punta de l'iceberg de dinàmiques de violència estructural que, en gran part de les ocasions, té lloc en els àmbits "més segurs" on paradoxalment estem ara confinades, les llars.
L'Estat d'Alarma en què ens trobem suposa una convivència de vint-i-quatre hores, els set dies de la setmana. Per a la majoria de les persones és una situació estressant i frustrant. Emergeix la tristesa, la inseguretat, la incertesa, la consciència de vulnerabilitat, i sorgeixen diferents maneres d'afrontar-les i gestionar-les. Veiem néixer pràctiques de solidaritat i suport mutu, però també, i en contraposició, créixer una cultura de la por, de sancions, de culpabilització, d'ira i violència.
Tanmateix, més enllà d'aquesta violència directa, fàcilment visible, ens tornem a trobar frontalment amb una violència estructural i simbòlica que, submergida sota les aigües, sosté tot un sistema de desigualtat i divisió sexual i jeràrquica de rols, en la qual ens veiem reflectides quan el camp hegemònic de l'economia es congela i s'evidencien totes aquelles tasques feminitzades que s'hi amagaven. Ara és quan ens adonem que els murs de maons no es sustenten sense ciment: infermeres, auxiliars d'infermeria, treballadores i educadores socials, mestresses de casa, netejadores... surten a la llum, quan la cura de les vides agafa protagonisme, tant en el nucli familiar no remunerat (que atén la majoria de les persones malaltes lleus, nens i nenes, avis i àvies i persones dependents) com en el mercat remunerat. I llavors aplaudim.
Però contràriament a les conviccions socials, les dones no estem fetes d'una brisa d'amor que ens cau del cel i ens fa posar les nostres vides i somnis voluntàriament al servei aliè. Estem fetes de normes, estereotips i un sistema de sancions i culpes arrelat al sentit del deure que, com apunta Marcela Lagarde, ens té "captives i captivades en els nostres propis captiveris". Per tant, no són tasques que fem per vocació, ni tan sols per aptitud. Tant dones com homes, institucions o comunitats, tenen la capacitat i l'obligació de fer-se càrrec de les persones. Tots i totes som vulnerables i interdependents.
Està clar que no podem sortir d'un pou sense saber que hi estem dins. Ara més que mai, podem escollir la part avantatjosa d'aquesta crisi, com a motor de canvis i nous aprenentatges, per polemitzar l'hegemonia política, econòmica i cultural, i aprofitar per tornar a les xarxes i crear una nova cultura del teixit, reflectint, com diu Yayo Herrero, les que històricament han estat especialistes en les relacions: les dones. I agafant l'exemple dels qui ho han posat en valor i han fet pràctica política: els moviments feministes.
Oihane Amezketa és Treballadora social i Il·lustradora.
Article publicat a la pàgina web de l'ONG SETEM Navarra.
