El lema ‘Volem bisbes catalans’ hauria de ser ja un eslògan d’hemeroteca, ja del passat. Es tracta d’una petició (o reivindicació) que es fa a un senyor que té un alt càrrec a l’església catòlica, i que es creu que té poder atorgat per Déu per designar els seus “governadors civils”.
Aquest suposat “poder” no li ha estat conferit per cap decisió divina, sinó que el papat romà se’l va auto-atorgar en el conegut document ‘Dictatus papae’, atribuït a Gregori VII, papa entre els anys 1073 i 1085, però que possiblement sigui posterior al seu pontificat. El tercer dels 27 ‘Dictatus’ deia: ‘Quod ille solus possit deponere episcopos aut reconciliare’ (‘Que només ell pot treure i posar bisbes').
El 'volem bisbes catalans’ caldria substituir-lo, doncs, per un ‘posem-hi les urnes’. I el problema vindria a l’hora de confeccionar el cens electoral. Qui hi podria votar? Un problema que jo no hauria tingut en els meus anys de missioner al Txad (1971-1974), perquè allà hi havia llistes dels apuntats a la ‘Mission Catholique’, i els responsables econòmics de les comunitats sabien qui estava o no al corrent del ‘denier du culte’ (la contribució econòmica de cada ‘apuntat’ a les despeses de la comunitat).
Segueix mantenint el papa actual, el jesuïta Bergoglio, la pretensió medieval de Gregori VII, el monjo cluniacenc Hildebrand, de posar i deposar bisbes? Ha renunciat ja, després d’uns quants anys de pontificat, pública i explícitament, a l’últim punt de la butlla de Bonifaci VIII, que afirma que “és absolutament necessari per a salvar-se que tota criatura humana estigui sotmesa al pontífex de Roma”?
Miquel Sunyol és prevere.
