En Toni i la Carmina –els anomenarem així per preservar-los la intimitat– són dos antics i actius militants del PSUC que s'han fet independentistes. Si en les eleccions catalanes van votar Junts pel Sí, en les espanyoles van optar per En Comú Podem. Les raons del canvi? Som amics de fa molts anys, i en parlem mentre engolim un plat de pèsols de la floreta que jo mateix he guisat. Ara és l'època dels pèsols de la floreta, i m'hi dedico a fons. Un sofregit molt confitat de cebes i alls tendres en abundància, un tall de cansalada i una estona de xup-xup amb rodanxes de botifarra negra. Han de perdre el color elèctric i virar cap al grisenc. Com a bons exmilitants del PSUC no votarien mai la dreta, i per a ells Convergència representa la dreta indígena. Junts pel Sí, que la contenia però que comptava també amb la presència d'ERC, els va fer superar els escrúpols i la votació de l'invent va ser un fet. Ja es tractava d'això.
La posterior divisió electoral de Convergència i ERC no els va convèncer, per molt que els dos partits diguessin que un cop al Congrés de Madrid actuarien indestriablement, i el partit encapçalat per Xavier Domènech, que reclamava un referèndum per dirimir la independència i que s'acostava a la seva ideologia de sempre, va obtenir el seu vot. Què faran ara en Toni i la Carmina, si, com és previsible, les eleccions espanyoles s'avancen? Votaran Junts pel Sí, si el pacte es reedita. Si no, tornaran a En Comú Podem. Convergència i ERC tenen aquí un motiu de reflexió. Hi ha molts Tonis i Carmines, al país. Em diuen també que, tot i la reticència convergent, admiren molt Artur Mas, “que podria ser president de qualsevol país d'Europa”. Mas, el principal actiu de Junts pel Sí, va ser desplaçat de la presidència de la Generalitat, i substituït per Carles Puigdemont. “Qui és Puigdemont?” El veuen dèbil, poc foguejat. Una capsa tancada.
En Toni i la Carmina haurien d'haver assistit dilluns a la presentació del llibre que Josep M. Flores ha escrit sobre Puigdemont. Com els altres tres que han sortit, obre en bona mesura la capsa. Puigdemont, que era a l'acte, la va obrir encara més. Va dir que la comoditat el cansa i que si havia agafat la presidència és per les incomoditats que presenta en aquest moment. “Per limitar-me a administrar una autonomia, m'hauria quedat on era.” I també: “El camí cap a la independència serà tortuós, però el transitarem i arribarem al final.” El Puigdemont resolutiu i pertinaç que els amics tenim detectat. Aquell dia en feia cent que ocupava el càrrec. Massa pocs per donar-se a conèixer, a en Toni, la Carmina i a molts altres. Tenim poc temps. S'ha d'activar el xup-xup perquè emergeixi del tot la substància de líder, també entre els seus i els seus socis.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
