Dilluns, 25 de Març de 2019

Pablo Martín: 'Tancar hemeroteques és matar la memòria històrica'

25 de Desembre de 2013, per Anna Ferran
  • El reusenc Pablo Martín

    Pierluigi Greco

Tot comença amb una cerca a Google. Què el va portar a buscar el seu nom a Internet?

No buscava cap història, ni antiga, ni present. De fet, estava buscant què sortia sobre mi, això que ara se'n diu egosurfing. A l'última de les pàgines del buscador vaig trobar que hi havia un anarquista que es deia com jo que havia participat en uns fets revolucionaris de l'any 1924. Era l'únic que hi havia a Internet sobre ell. Llavors em vaig posar a buscar i a buscar, i vaig trobar aquesta història.

Suposo que devien sortir altres Pablo Martín Sánchez a la cerca. Què el va fer aturar-se en aquest Pablo Martín en concret, de la resta que hi apareixien?

Crec que era la història més fascinant. És cert que sortien molts Pablo Martín Sánchez. Però tampoc tants. Vaig fer la cerca al 2007 i recordo que posant el nom sencer, entre cometes, només sortien cinc pàgines de Google. Però clar els que sortien eren gent molt normal, com jo. Hi havia un jugador d'escacs, un surfista, un altre que l'estaven buscant perquè havia fet un delicte menor. I després hi havia aquest altre. Em va cridar l'atenció perquè era un anarquista de principis del segle XX que havia participat en un intent de revolució contra la dictadura de Primo de Rivera i, a més, l'havien condemnat al garrot. Hi havia una història tràgica i potent, que era molt diferent de totes les altres que m'havien sortit.

Quan va decidir que la història que tenia entre mans era 'carn' de novel·la?

El moment exacte no el sabria dir. Estava treballant de llibreter i tampoc tenia massa temps per posar-me a escriure un 'novel·lot' com aquest. De tant en tant, anava mirant. Entrava a Internet per veure si sortia alguna cosa més. Com que no hi sortia res més, vaig començar a buscar als diaris de l'època. Anava a l'hemeroteca i als arxius i vaig començar a trobar més informació. Llavors vaig descobrir que Pío Baroja havia escrit un llibre sobre aquests fets i parlava, entre d'altres, del Pablo Martín Sánchez. En aquest punt em vaig adonar que aquella història no només era interessant sinó que també era literària. A més, era una història novel·lesca perquè hi havien participat escriptors de l'època com Blasco Ibáñez o Unamuno. Crec que va ser en aquell moment en el que em vaig adonar que allà al darrere hi havia un llibre. I com que ja escrivia i tenia publicat un llibre de relats, vaig pensar que potser aquesta era l'ocasió d'arriscar-me amb una novel·la. Ja ho tenia al cap però mai m'acabava d'atrevir.

Quin paper han jugat les hemeroteques i els arxius?

Han sigut un lloc fonamental per escriure aquesta novel·la. Sense hemeroteques i sense arxius, no hauria pogut escriure el llibre. Anar a una hemeroteca, de vegades, és una mica decebedor perquè et passes hores o dies buscant coses i no trobes res. Una mica com anar a pescar, que llences la canya, la deixes tot el dia, i no pesques cap peix. I de sobte, aconsegueixes atrapar un peix i allò et dóna un capítol o fins i tot un llibre sencer. En aquest sentit, lamento que es tingués la intenció de tancar l'hemeroteca de Tarragona. El meu llibre és un intent de recuperar el passat. Si no coneixem el passat, tampoc podrem conèixer el present. Llavors el tancament d'hemeroteques és com no voler conèixer el nostre passat. És matar la memòria històrica. És fonamental pel present d'un país conèixer el seu passat. I sense hemeroteques no sé on anirem a parar.

Com ha estat la recerca sobre la vida de Pablo Martín?

La recerca ha estat molt rica i molt variada. A banda dels arxius i les hemeroteques, va haver-hi el treball de camp, que va ser molt prolífic. Vaig anar a Vera de Bidasoa i a Barakaldo, els llocs on havien succeït els fets i on encara hi havia gent que recordava alguna cosa. Alguns em van parlar sobre el que els hi havien explicat i d'altres, fins i tot, ho recordaven perquè havien viscut aquests fets quan eren petits. I tot aquest treball de camp em va donar eines per construir la història. Al final, però, l'has d'acabar construint a partir de la tercera via que és la de la imaginació del novel·lista, amb la qual has d'anar omplint els buits i els forats que tota història té.

Però escriure una novel·la sobre fets i personatges reals suposa tenir més cura.

Sempre és un dilema. Durant els tres anys i mig que vaig estar escrivint el llibre, em sorgia un dilema constantment. Fins en quin punt em podia permetre ficcionalitzar uns fets històrics? És veritat que de seguida vaig veure que aquesta història havia de ser literària. No estava escrivint ni un llibre d'història ni una biografia a l'ús. A més, tenia una petita coartada. Els fets havien succeït com a molt tard el 1924, fa gairebé 90 anys. No quedaven testimonis de gent que fos adulta en aquella època, és a dir, de gent que em pogués explicar coses directament perquè haguessin tractat de tu a tu aquests fets històrics. Aquí hi ha com un límit. Quan es fan llibres sobre la Guerra Civil, encara tenim testimonis directes. Sobre la dictadura de Primo de Rivera, ja és més complicat i això et dóna l'obligació d'inventar el que no pots treure d'un altre lloc.

Al pròleg del llibre, explica que el Diccionari Anarquista Francès menciona Pablo Martín, però no en té cap fitxa. Després de la seva investigació i la seva novel·la, sap si s'ha elaborat la fitxa?

És una bona pregunta. De fet, fa temps que no hi entro. Podria entrar-hi i mirar si ja està feta. L'últim cop que ho vaig mirar no hi era, i en tot cas, quan es va publicar la novel·la no havia sortit. Justament, l'entrada a Google on vaig trobar Pablo Martín Sánchez era d'aquest diccionari. Però no era la seva pròpia entrada sinó la d'un altre anarquista, Enrique Gil Galart, que també va ser condemnat al garrot. Per tant, anaven per la lletra G. Fins a la M de Martín encara hi quedava molt. No sé si ja hi han arribat o si han escrit res. Potser fins i tot hi surt la meva novel·la (riu). De totes formes, el pròleg forma part de la novel·la i no ha de ser del tot fidedigne. El lector no l'ha de prendre com una cosa diferent. Tot i això, és cert que em vaig posar en contacte amb ells via correu electrònic i la seva resposta va ser que no tenien més informació de Pablo Sánchez Martín. Fixi's que li canvien l'ordre dels cognoms, per tant massa informació no devien tenir.

Centrant-nos en la seva carrera, fins a la publicació del llibre, s'havia centrat en els relats curts. Com ha estat el salt cap a la novel·la?

Senzill per una banda i complicat per l'altra. És la primera novel·la i, per tant, sempre és una complicació, perquè és un repte, una cosa diferent. Però no més que quan vaig escriure el primer llibre de relats, que també va ser un repte. Em plantejo els llibres com un exercici d'estil. Tenia molt clar que aquesta història necessitava una forma novel·lesca i necessitava una respiració llarga. No podia ser una novel·la curta. Des del principi vaig pensar que havia de tenir mig miler de pàgines. I finalment ha estat una novel·la de sis-centes. Les diferències entre escriure relats i escriure novel·les són diverses, però, no deixa de ser sempre una aposta narrativa.

És l'autor o la història, qui tria el format?

Hi ha molta literatura sobre això. Són les dues coses. Per suposat, l'autor és qui pren la decisió de tirar endavant o d'aturar-se. En el meu cas, vaig tenir certs moments de dubte, de preguntar-me 'Què estic fent?' i de deixar-ho tot. Però és veritat que les històries, diguem-ho metafòricament, t'atrapen. De fet, tinc unes llibretes on prenc notes. Quan se m'acudeix la idea d'un conte, o veig una imatge interessant o tinc una idea per una novel·la, l'anoto ràpidament. Però, buscant a les meves llibretes antigues, la idea d'El anarquista que se llamaba como yo no hi és enlloc. No la vaig apuntar perquè era una idea tant suggestiva, tant bona si em permet dir-ho, que no vaig necessitar apuntar-la. Em va quedar dins i sempre que me'n recordava, que era bastant sovint, em posava a mirar coses sobre aquesta història. En aquest sentit, puc dir que em va atrapar o em va escollir. Però al final, això és més poesia que una altra cosa. Al final és l'autor qui tria entre el ventall de possibles llibres que pot escriure, escriure'n un.

La ciutat de Reus forma part d'aquests quaderns?

De fet, Reus està present a El anarquista que se llamaba como yo. Malgrat ser una novel·la històrica, amb tocs d'aventura i de suspens, també hi ha molt treball literari al darrere. I hi ha una sèrie d'homenatges ocults dins a gent que és precisament de Reus. Hi ha algunes picades d'ullet a gent de la meva escola, el Joan Rebull, o a companys del Reus 3. Dit així sembla estrany perquè és una novel·la que succeeix el 1924. A més, el llibre forma part d'una trilogia que es basa en la biografia mínima de qualsevol persona: el nom, la data de naixement i el lloc. Aquesta primera novel·la està dedicada al nom.  Ara me'n queden dues. Estic escrivint la que està dedicada a la data de naixement, que succeeix el 18 de març del 1977. I la tercera estarà dedicada a Reus. Si s'esperen uns anyets, lectors reusencs tindran una novel·la sobre la ciutat.

Reus sempre és una font d'inspiració.

Si, i tant. Si no et ve, has de buscar la inspiració. En aquest cas, no tenia clara la trilogia quan vaig començar. Ni la pensava. Però un cop acabat el llibre, vaig pensar que seria interessant dedicar-li una mena de trilogia molt sui generis a aquests tres elements bàsics de la biografia de tothom.

El anarquista que se llamaba como yo ha obtingut un gran reconeixement per part del públic i la crítica. S'ho esperava?

No, no m'ho esperava mentre l'estava escrivint. De fet, mentre l'estava escrivint era un autor inèdit perquè encara no havia publicat el meu primer llibre de relats. Ara bé, quan li vaig enviar el llibre a l'editor, Jaume Vallcorba, i em va dir de seguida que volia la novel·la al seu catàleg, llavors vaig pensar que podia passar qualsevol cosa. Acantilado i Quaderns Crema, les dues editorials on treballa Jaume Vallcorba, són de les millors que hi ha en aquest país. Vaig dir que sigui el que Déu vulgui, o el que en Vallcorba vulgui. I efectivament hem fet quatre edicions i ara surt a Círculo de Lectores, que ha estat molt interessat en comprar el llibre. A partir d'aquí et pots esperar qualsevol cosa, però mentre l'escrivia no. Si no tenia ni idea de si l'acabaria, imagini's, si podia imaginar tot el rebombori que hi ha hagut després.

Després de la publicació del llibre ha tornat a fer egosurfing?

Sí, més que mai, per seguir una mica l'evolució del llibre. És veritat que ara encara costa més trobar coses sobre el Pablo Martín Sánchez anarquista perquè gairebé tot el que surt és sobre el llibre. Però també és veritat que cada vegada es van digitalitzant i penjant al web més diaris antics i cada vegada és més fàcil trobar notícies sobre aquests fets. Però al mateix temps, les xarxes socials s'han popularitzat tant que hi ha Pablos Martín Sánchez a tot arreu. Al final trobar l'agulla entre tanta palla és més complicat. Però sí, l'egosurfing és un vici que tinc.


BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)

Comentaris

Fina Masdéu  26 de Desembre de 2013

Un llibre intel.ligent

Felicitats a l'escriptor per haver trobat el to qualitatiu que demana una història com aquesta. Un llibre molt recomanable, tant en el vessant literari com en el testimonial.

helea  26 de Desembre de 2013

Bon llibre

Molt bona novel·la i ja amb ganes de llegir el que escrigui aquest noi, felicitats!

Reportatges