M'he autodiagnosticat politicofòbia. No n'havia tingut símptomes abans, però fa cosa d'un mes que, en girar una cantonada, em vaig trobar alts càrrecs polítics de la ciutat i del govern del nostre país i, per primera vegada a la meva vida, vaig sentir ràbia per unes persones que parlen de la crisi sense que en pateixin els símptomes. I va ser aquell dia que em vaig adonar que, tot i que sempre m'havia interessat la política, havia arribat el dia que els polítics els veia com un bitllet amb cames, com unes persones que ja no formen part de la meva societat.
I per què no formen part de la meva societat? Doncs perquè la societat en la qual visc no es permet jubilar als cinquanta i poc anys com diuen que farà un expresident del Parlament de Catalunya, la societat en la qual visc la majoria de persones cobren uns mil euros al mes i no pas més de tres mil, la societat en la qual visc no té sous vitalicis, la societat en la qual visc viatja en classe turística i no pas en primera classe, la societat en la qual visc és acomiadada per quatre duros després de la reforma laboral i no pas amb sous milionaris com passa en banquers o polítics, la societat en la qual visc està controlada per Hisenda i no se li permet cometre frau fiscal ni malversació de fons públics...
I arribats en aquest punt me n'adono que molts dels problemes actuals potser els hem d'anar a buscar a la famosa Transició. És en aquella època que es va adoptar un sistema electoral amb llistes tancades i bloquejades. Aleshores es volia enfortir els partits polítics i es van protegir financerament, electoralment i legalment. I què ha acabat succeint? Doncs que s'ha acabat creant la classe política professional. Hi ha un grapat de persones que fan carrera al partit. No han treballat de res més i només fan el que les cúpules del partit els dicta (això de les cúpules és tan abstracte com allò que l'economia depèn dels mercats). Per tant, la política per a alguns ha esdevingut una manera de viure. I ara que hi ha crisi aquesta classe política no vol assumir la seva responsabilitat i culpen la bombolla immobiliària de la situació actual quan era aquesta classe política qui prenia les decisions sobre què es construïa i a on.
I ara, doncs, que estem en plena crisi, els polítics decideixen que abans l'interès particular que l'interès general. És a dir, per tal de mantenir aquesta classe política no veurem eliminar ni el Senat, ni les diputacions ni alts càrrecs sinó que el fan és apujar impostos a la societats, reduir els serveis propis de la societat del benestar i, en definitiva, escanyar-nos econòmicament. Per tant, els polítics ens han passat la pilota dels seus errors mentre ells continuen cobrant sous elevats per damunt de la mitjana i, a més, encara pretenen que cada quatre anys exercim la democràcia i els anem a votar.
Crec que ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom. Si no reaccionem, aviat haurem tornat al feudalisme. Treballarem per pagar al rei i als polítics. Cada vegada acceptarem condicions laborals pitjors i, el que és més perillós, aviat podrem veure la pobresa al carrer. Així doncs, la societat ha de dir prou. Els polítics ja no s'han de creure que viuen a costa nostra, sinó que han de tornar a ser els nostres representants. Els polítics han de tornar a formar part de la meva societat. I, per aconseguir-ho només hi ha un camí: l'interès general abans que l'interès particular.
