Dijous, 21 de Setembre de 2017

Miquel Puig: ‘La Costa Daurada hauria pogut portar una riquesa extraordinària’

L’economista considera que cal pagar sous més elevats als treballadors del sector turístic

02 de Setembre de 2017, per Enrique Canovaca
  • Miquel Puig, al seu mas de Falset

    Enrique Canovaca

  • Enrique Canovaca

Amb una àmplia trajectòria en l’alta gestió administrativa pública i en la investigació acadèmica, l’economista Miquel Puig (Tarragona, 1954) és ara una cara coneguda gràcies a les seves aparicions als debats nocturns del 3/24. No obstant això, Puig manté els peus a terra, i més concretament, a Falset, municipi del qual és regidor d’Hisenda, però “només de cap de setmana”. Manté un bonic mas, herència familiar, a la sortida de la capital prioratina cap a Porrera –una explotació que ara porten uns joves dedicats al negoci del vi- i es mostra convençut que la comarca té un projecte vinícola i turístic molt assenyat. En canvi, Puig es mostra molt crític amb els models turístics aplicats a la costa catalana. En l'entrevista, també respon sobre el procés independentista de Catalunya, i l’economia del futbol.

Quin lligam té amb el Priorat?

El meu pare va néixer a Falset, s’estimava molt aquesta terra i venia tots els estius. El meu avi també hi vivia i després estiuejava. Així que jo també hi vaig venir. A més, vaig acabar heretant aquest mas, que és la meva segona residència, tot i que espiritualment, la primera.

Com és això d'estar lligat a la terra quan un està més acostumat a viure en entorns urbans, en els quals tot passa a una gran velocitat?

Quan jo encara no havia nascut, el meu pare va marxar de Falset cap a Castella la Manxa, a muntar una fàbrica. I quan tenia 3 anys, la família es va desplaçar a Madrid per viure en una ciutat, ja que la Manxa era molt rural. Després ens vam traslladar a Tarragona, i una altra vegada a Madrid, i quan tenia 17 anys vaig tenir la sensació que no era d’enlloc. L’únic lligam que tenia era Falset i per això vaig decidir que volia ser català i arrelar al Priorat.

Com comptabilitza això de treballar a Barcelona i ser regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Falset?

Quan tenia 19 anys, vaig anar a estudiar a Barcelona i el meu pare em va oferir portar aquest mas, que li costava diners. Llavors venia des de Barcelona cada cap de setmana, per portar una petita explotació, amb la sort que els dos primers anys hi va haver una molt mala collita i el preu del vi va ser alt. Era estudiant, no tenia ingressos i vaig veure que això donava, durant dos anys vaig estar vivint d’aquest negoci. Avui en dia tinc la terra llogada a uns joves que tenen un projecte de vi atractiu i fa tres anys quan el Jaume Domènech em va demanar que anés a la seva llista li vaig dir que sí però que seria un regidor de cap de setmana. Em van posar el número 6 a la llista i si sortia, tindríem majoria absoluta i podríem posar els plens els divendres al vespre.

Vostè es especialista en gestió administrativa i econòmica des de la segona línia política. Quina diferència veu amb la gestió del món local?

Sóc un regidor de cap de setmana, i per tant, qualsevol altre regidor, que dedica moltes més hores, té més autoritat per parlar d’aquest tema. Ara bé, sempre s’ha dit que l’acció a un ajuntament és la més directa i estimulant, ho constato. El que passa és que la política és molt desagraïda; en general, cobres i si algú no hi està d’acord va amb el sou, però clar en el món local ni això. Hi ha molta tendència a criticar els que gestionen la cosa pública, a dir el que m’interessa que faci un ajuntament sense atendre l’interès general. Evidentment, això és humà.

Quina projecció veu per a la comarca del Priorat?

El Priorat era la comarca més pobre de Catalunya, juntament amb el Pallars Sobirà. Tots els joves marxaven i el primer ingrés eren les pensions dels jubilats. Ara és una comarca que té un projecte al voltant del vi de gran qualitat, amb un mercat internacional, i un turisme digne vinculat a l’enologia. És evident que encara hi ha joves que emigren però estan venint d’altres molt qualificats. Encara perdem població, però estem a l’inici del projecte com a comarca.

Hi pot haver una massificació del model turístic, com ha passat a la costa?

Afortunadament, no tenim mar, que és com no tenir petroli. Per cada país amb petroli digne i ben endreçat, n’hi ha 10 que són corruptes i que tenen el medi ambient degradat.

El fet de ser una comarca a cavall entre el Camp de Tarragona i l’Ebre, afavoreix o perjudica el Priorat?

Crec que l’afavoreix. No som una capital i no tenim prou envergadura com per no ser un satèl·lit d’alguna altra ciutat o territori, en aquest cas Reus, el Baix Camp i el Camp de Tarragona. Estem més a prop d’aquí que no pas de l’Ebre, tot i que sentimentalment amb el tema del Siurana ens sentim identificats amb les reivindicacions de l’Ebre. Ara hem descobert que som víctimes d’un transvasament d’aigües cap al Baix Camp.

S’aconseguirà el projecte de patrimoni de la UNESCO i serà beneficiós pel territori?

Les dues coses. No sóc expert en la matèria, però sóc soci de l’associació que impulsa la candidatura i s’està fent una molt bona feina, amb molta paciència. És lògic que s’aconsegueixi el títol. D’altra banda, el projecte és bo perquè comporta una disciplina, que un territori es vegi obligat a protegir-se és molt positiu. Si la costa catalana hagués tingut aquesta disciplina, ens hauria anat millor.

Com veu llavors el model turístic de la Costa Daurada?

A la Costa Daurada li ha caigut un manà sensacional, que hauria pogut portar una riquesa extraordinària però que ha derivat en tenir una renda per càpita més baixa que el Priorat. Alguna cosa s’ha fet molt malament. No es pot criticar aquells que als anys 60 i 70 van obrir les portes al turisme i a la construcció, perquè en el fons fugien de la pobresa, però amb la fredor d’avui en dia, vam tenir una oportunitat sensacional. Els propietaris d’uns terrenys que no valien res es van fer rics però no som un país pròsper. Només cal buscar les dades de l’Idescat i comprovar com la renda familiar bruta disponible de municipis com Salou o Cambrils és de les més pobres de Catalunya.

Es pot revertir aquesta situació?

Sí que es pot, fent del turisme una font de riquesa per a tothom, no només per al propietari de l’immoble. Cal incrementar el PIB per càpita, com es va fer amb la indústria als anys 80.

L’atur baixa molt a l’estiu, però torna a pujar a l’octubre.

És un model equivocat. Hi ha una dada que he publicat molt i que diu, segons l’INE, que la província de Lleida té més renda per càpita que no pas les Balears, quan la segona té mar i uns grans atractius. Ho hem hagut de fer molt malament per tal que a Lleida, fins i tot en temporada alta, hi hagi menys atur que a les Balears, que hauria de ser un dels territoris més rics d’Europa, molt més que el Tirol austríac. En aquest sentit, la Costa Daurada pot ser un dels llocs més rics d’Europa si ens ho proposen. Nosaltres, al Priorat, tenim un projecte que no serà una realitat en 10 anys, però pot ser sí en 20, 30 o 40 anys.

El polític d’avui en dia viu del present.

Com que no em dec a ningú, opino això. La Costa Daurada podria ser un empori. En canvi, el Priorat no pot ser un dels llocs més rics d’Europa, ens podem guanyar la vida de forma digna amb el vi, però tenim una competència molt gran de tot el món.

Què n’opina llavors del projecte Hard Rock Entertainment World?

No és ni bo ni dolent. Podria ser un element per revertir el model. Uns hipotètics inversors em van preguntar –no sé si són els que finalment faran el projecte- sobre la idoneïtat d’invertir i els hi vaig dir que si vostès paguen als treballadors uns salaris dignes, faran que el país sigui més ric. Si vostès paguen 700 euros, seran un element més per continuar amb un model de país mediocre.

I no creu que el Priorat pot morir d’èxit amb el projecte de patrimoni de la UNESCO?

Si apliquem el mateix model, el resultat serà la mediocritat, però també és difícil que hi hagi el mateix increment d’habitants. El vi té una avantatja, i és que no pots ser mediocre, has de ser excel·lent perquè competeixes amb tothom. En canvi, en el turisme pots ser-ho i ho som. El Priorat no té un perill tan gran com la costa o Barcelona.

En un mes s’hauria de produir el referèndum de l’1-O. Quina perspectiva veu del procés des d’un punt de vista econòmic?

Des d’aquest punt de vista no veig cap dubte. 9 de cada 10 economistes seriosos del país, i fins i tot et diria que 10 de cada 10, saben que la independència no aporta un risc significatiu quant a pèrdua de nivell de vida. Vaig participar en un llibre amb altres dos economistes, ‘Com Àustria i Dinamarca’ i la presentació la va fer el Mas-Colell. Ell, que s’ho llegeix tot, ens va criticar que havíem fet un capítol sobre la viabilitat econòmica de la Catalunya independent i ens va dir que això no es podia discutir. Ho vam fer perquè ens semblava que calia.

I des d’una perspectiva política?

Políticament, la cosa és més imprevisible. Fa un mes, considerava que la probabilitat de votar en referèndum era molt baixa perquè l’Estat havia dit, per activa i per passiva, que ho impediria. Una altra cosa seria el cost que tindria per l’Estat aquesta decisió si la Generalitat sap jugar les seves cartes. Ara, després del que ha passat als atemptats i del rol dels Mossos d’Esquadra, no m’atreveixo a dir què passarà. No sé si la Generalitat ho té tot prou ben organitzat i si ho té, no sé si l’Estat s’atrevirà a intervenir. El cost seria elevadíssim. Una cosa és oposar-se a la independència d’un territori i una altra cosa és oposar-se a què unes persones votin.

Anem llavors cap a un nou 9-N?

Amb una gran diferència. El 9-N, l’Estat va poder dir que aquests senyors havien comès una irregularitat però no un delicte. Ara, l’Estat no pot dir això perquè aquests senyors hauran comès un delicte. L’aposta és més alta. Que fas, però? Els poses a la presó? L’últim que hauria de voler un unionista espanyol és tenir un o deu Mandelas a la presó.

Hi pot haver un canvi de relat d’ambdues parts quan passi l’1-0? Els darrers anys ja n’hi ha hagut molts de canvis.

El relat català és pactar. El de Madrid, en canvi, és essencialista, aquesta és la llei i prou. El canvi principal que s’ha produït ara és que Puigdemont actua com un castellà. Recordem un dels mites catalans, Joan Fiveller, que va ser conseller en cap de Barcelona i que es va enfrontar al rei dient-li que violava la llei i que aquesta estava per sobre seu. En canvi, a la constitució castellana era a la inversa, el rei estava per damunt. Per la seva banda, un dels mites castellans, Hernan Cortés, va anar amb una tropa ridícula a vèncer l’enemic i va ordenar cremar les naus per tallar la retirada. És el tot o el rés. Ara Puigdemont està en aquesta dinàmica castellana.

Però resulta difícil de creure que hi haurà un tot o res després de l’1-O.

Mai no s’aconsegueix el 100%. Si la Generalitat ho fa bé, aconseguirà que l’Estat segui a negociar. Pot ser, agafant la mentalitat castellana, Catalunya aconseguirà que Madrid pacti.

Vostè va arribar a ser president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Com valora el paper dels mitjans en el procés, després que hi hagi hagut molt de debat al voltant de les ingerències polítiques?

Els mitjans de comunicació catalans són força neutrals, fins i tot els públics donen veu a tothom. Evidentment, les majories són les majories. Els catalans som força afortunats perquè tenim accés a mitjans que donen una visió molt àmplia. Contràriament al que s’ha dit, els catalans no podem tenir el cervell rentat per uns mitjans de comunicació d’un únic color que no existeixen.

Va coincidir treballant a la corporació amb Joan Oliver, que ara és l’inversor principal del CF Reus. Com veu tot això de l’economia del futbol?

El capitalisme és voraç i és una llàstima que hi hagi coses que entrin en la dinàmica del mercat. Que el Barça hagi de buscar un patrocinador per pagar els jugadors del mercat internacional... Guanya l’espectacle, però la societat perd. Preferiria clubs esportius més amateurs.

Que els pugui sentir com a propis.

És una cosa sentimental. No té més valor que aquesta.

Que un futbolista guanyi molts diners en comparació a altres persones que aporten molt més a la societat...

Sí, és una perversió, que depèn, principalment, de com regulem el mercat. Res no és una llei divina. Això és com quan dius que una zona vinícola la compren magnats russos, japonesos o xinesos i desplacen a les famílies tradicionals. Crec que no guanyem res i perdem, però ho hem d’acceptar perquè el món no és perfecte.

 

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital miquel puig economista Falset
COMENTARIS (0)