Dilluns, 10 de Desembre de 2018

Mordechai ben Abir: ‘Sento que he tancat una etapa que ha durat segles’

21 de Setembre de 2018, per Marià Arbonès
  • Mordechai ben Abir, amb la seva dona

    Ajuntament de Falset

Fa uns anys, Mordechai ben Abir (o Marcos Caballero) ens va sorprendre a tots amb la seva tesi doctoral, que va permetre conèixer els orígens falsetans dels seus avantpassats jueus, els Cavaller, expulsats el segle xv. Nascut a l’Argentina, aquest enginyer israelià de més de 90 anys no perd el contacte amb la capital prioratina, per la qual confessa sentir una gran estima. En una nova estada seva a Falset hem pogut entrevistar ben Abir i saber, entre altres coses, que el seu gran interès pel llinatge Cavaller i la identitat sefardita es manté viu.

Ve de manera assídua a Falset; vostè i la seva família no volen perdre el contacte amb la població.

És com si tornés a ser a casa, és on van viure els meus avantpassats i tinc documentada aquesta circumstància. Avui he estat a l’arxiu de la ciutat i m’han ensenyat uns quants documents medievals en els quals he pogut veure el nom i cognom d’algun dels meus avantpassats. Lògicament, sento que he tancat una etapa que ha durat segles; ells van marxar d’aquí l’any 1422. Jo hi he tornat avui ja amb els papers de l’ambaixada i estic a punt de rebre el meu passaport espanyol.

En aquests últims anys ha trobat més coses dels seus avantpassats?

Sí, he trobat nous documents. A més, aquesta notícia de la recerca que estic fent ha arribat a orelles d’investigadors que m’han enviat documents on han trobat alguna referència a la meva família. Sempre estic dins d’un marc de noves troballes, però l’essència no canvia mai. En aquella època, la vida era bastant senzilla i els documents fan referència a compravenda de propietats, autoritzacions o casaments, sempre dins del marc de l’íntim de la família, res fora del comú.

Tots aquests avantpassats seus són de religió jueva o també n’hi ha d’altres religions?

Si alguna vegada vostè, estant a l’arxiu de Falset, vol consultar-la, he deixat una còpia de la meva tesi doctoral. Però contestant la seva pregunta, el pare de la família Cavaller de Falset va tenir un fill que va anar a viure a Cervera perquè es va casar amb una noia, el pare de la qual venia de Lunèl, un poble del sud de França. Aquest senyor tenia una posició econòmica important perquè era metge, tenia un gran domini de diferents llengües i va poder fer feines de traducció. Aquest metge va tenir dues filles, una de les quals es va casar amb aquest fill de la família Cavaller. D’aquest matrimoni van néixer tres fills, i el més gran, Salomon Cavaller, va morir abans de l’expulsió del 1492; el segon fill va ser desterrat l’any 1492, i el tercer fill, que es deia Iosef Cavaller, es va convertir al cristianisme i amb ell, tota la seva família va canviar de nom. Almenys sé que una branca important de la meva família es va quedar a Espanya, convertits al cristianisme. Molt probablement, hi segueixen sense ser conscients de la seva ascendència jueva.

Molts jueus han pres el seu exemple de conèixer els orígens.

És cert, però quan va sortir la llei per rebre el passaport espanyol se suposava que es presentarien molts més jueus dels que es van presentar. El problema és que dins dels terminis marcats per la llei, s’estableixen condicions que fan que el camí sigui impossible per a molts, és una llei massa exigent. La primera condició és saber el castellà que es parla actualment a Espanya i demostrar-ho amb un examen. El segon requisit és fer un altre examen en el qual el candidat ha de demostrar ser conscient de la realitat política, històrica, econòmica i social d’Espanya. Jo no vaig haver de fer aquests exàmens per dos motius: tinc més de 70 anys i tinc un vincle molt íntim amb Espanya anterior a la llei. He estat visitant Catalunya, fent conferències a Madrid i estimulant vincles entre Israel i Catalunya. I tot això, sense cobrar res.

El treball que ha fet ja certifica els seus vincles.

A Espanya hi ha una sola institució que pugui donar un certificat de sefardita: la Confederació de Comunitat Jueva a Espanya, que es troba a Madrid. Aquesta confederació va establir un equip de persones expertes que només s’ocupen, després del pagament d’un aranzel determinat, d’estudiar tots els papers que la persona presenta per donar testimoni de la seva condició de sefardita. Si vostè aconsegueix convèncer-los amb la documentació que realment té un origen relacionat amb els expulsats d’Espanya, rebrà un certificat firmat pel president de la Confederació en què es comunica oficialment al notariat d’Espanya que determinada persona ha demostrat de la seva condició de sefardita. Llavors comença el tràmit amb el Ministeri de Justícia, que exigeix que presenti les notes dels exàmens de la capacitació del castellà i dels coneixements d’Espanya, els antecedents penals, el certificat si ha canviat de cognom i el certificat de naixement. Tot això, certificat i traduït al castellà. A més, la persona que ha de fer la traducció ha de ser un traductor públic espanyol reconegut per Espanya. S’exigeixen massa papers. M’imagino que s’intenta evitar que entrin delinqüents.

Després de tot això, el Ministeri de Justícia demana la presència física de la persona sol·licitant a Espanya perquè un escrivà verifiqui els originals dels papers, perquè els que s’han estudiat fins llavors han estat enviats per correu electrònic. Jo vaig escollir venir a Falset i va ser bastant complicat perquè la gent de la notaria d’aquí no hi està acostumada, ningú no demana venir a Falset. Però jo vaig tenir un avantatge que no tenen altres persones, i és que la meva vinculació amb Falset és tan profunda que l’alcalde va agafar aquesta missió com si fos un tema personal i em va acompanyar al llarg de tots els tràmits. I així va ser com vaig poder portar tots els documents a la notaria i van ser enviats a Madrid. Ells seran els encarregats de verificar-los i de demanar a l’ambaixada que em truquin a Israel i em donin la cèdula d’identitat, després de la qual em donaran el passaport.

La tradició entre els jueus expulsats d’Espanya va ser conservar una clau de la casa que abandonaven.

És una llegenda. Segurament, la clau no la van conservar, però sí que van conservar l’idioma, l’amor a Espanya, els costums espanyols, els records d’avantpassats, les cançons de l’època de Cervantes... El fet de conservar les claus de les cases per tornar-hi és una llegenda, tots tenien més que clar que no hi podrien tornar. En la declaració dels reis catòlics està escrit que no hi ha possibilitat de tornar mai més, i que si es feia, s’aplicaria la pena de mort immediata sense judici. Aquells jueus van conservar el més important, l’amor a Espanya, i sempre van portar amb ells aquest record, es van casar entre ells, van formar comunitats als llocs on van fugir... Amb tot, no hi va haver rancors, només amor. A Israel he escrit un llibre titulat ‘Els contes de la meva infància’, que es publicarà aviat. En aquella època no hi havia totes les facilitats que hi ha avui dia, ni tan sols era fàcil aconseguir llibres, de manera que jo vaig escoltar de la meva mare tots els contes que hi reprodueixo. I un dels contes que explico en el llibre és que quan els jueus expulsats van agafar el vaixell per arribar a l’Argentina, van fer la primera etapa des de Turquia fins a Marsella, a França, i allà van esperar uns dies. En passar per Gibraltar en el vaixell que els portava fins a l’Argentina, la majoria de jueus van sortir a veure les costes espanyoles de lluny i alguns fins i tot van plorar.

Permeti'm preguntar-li sobre la relació política actual entre Espanya i Catalunya.

Jo vull dir, en honor a la veritat, que els jueus sefardites tenien una imatge d’Espanya diferent. On jo vivia de petit hi havia unes cent famílies sefardites i no hi havia cap identitat que tingués a veure amb una regió determinada d’Espanya. Fins i tot a la universitat, jo no tenia ni idea que els meus avantpassats eren catalans, ho vaig descobrir estudiant, de manera que la imatge que es va desenvolupar en la ment dels sefardites era la imatge d’Espanya, sense regions concretes. L’idioma castellà els va lligar a tots. D’altra banda, a l’Argentina, on jo vaig estudiar la primària, es promovia l’amor a la mare pàtria Espanya com un comú denominador, així que això de Catalunya i Espanya m’agafa desprevingut, no estic preparat per sentir Catalunya de manera absoluta. Però sento respecte per als qui volen lluitar per la independència de Catalunya, és lògic. Conec les peripècies de buscar una identitat nacional; nosaltres, els jueus, vam passar dos mil anys desterrats fins a crear un Estat propi.

COMENTARIS (0)