Xavier Amorós: Saps com va començar, Maria, la ràdio, aquí a Reus? Bé, no vull dir escoltar la ràdio, sinó les emissores de ràdio.
Maria Tarragó: No, i m'agradaria que m'ho expliquessis...
X.A: Però tu saps moltes més coses de les que...
M.T: Sí que en sé, i ja les explicaré, però tu digues com va començar perquè...
X.A: ...Escolta, jo sóc més xerraire que tu només per un motiu, perquè vaig ser botiguer, jo quan vaig haver de fer..., vaig començar a la botiga com una persona que no obria boca, quasi. Als divuit anys me van posar a fer de botiguer i vaig haver de començar a parlar i gairebé ja no he parat, però res més, eh!
M.T: Doncs clar...
X.A: Però de la ràdio, doncs la ràdio, segurament en saps tu més coses que jo... però saps que va començar al Centre de Lectura, però l'únic que me'n recordo, l'única persona que me'n recordo, l'únic nom que me'n recordo era el senyor Joan Díaz Galcerà...
M.T: Sí, jo el recordo, recordo la persona jo també.
X.A: Va ser l'home que després es va quedar sol a la ràdio i es va instal·lar suposo que era a la casa mateixa on els seus sogres tenien els mobles, que eren els 'mobles Vergés' i es va instal·lar a dalt, a dalt a les golfes, eren unes pures golfes, però van.. ja era una cosa legal i reconeguda i era 'EAJ-11'...
M.T: 'Ràdio Reus' perquè suposo que n'hi devien haver d'altres emissores, a Barcelona per exemple...
X.A: A Barcelona sí, eh! 'EAJ-1' 'Ràdio Barcelona'.
M.T: De quins anys deu ser tot això, dels anys 30, per exemple?
X.A: Això del Centre de Lectura em penso que van començar a emetre i van fer el Teatre Bartrina, van fer fins i tot una cosa pública... no sé si va ser el 1922 o el 1923 perquè una vegada hi va fer una conferència el Joan Díaz Galcerà i ho va explicar, però ara exactament no me'n recordo... hi ha una història de Ràdio Reus, una història gràfica també ho explica. Però quan van establir-se ja era aquí, al raval de Santa Anna, em penso que era allí on hi havia els 'mobles Vergés', te'n recordes?
M.T: Sí.
X.A: Era una casa molt important de mobles abans de la guerra i el gendre era el senyor Joan Díaz i es van establir a dalt, a les golfes, i és clar, molt precàriament, llavors me'n recordo molt bé que hi havia doncs... les divisions, estaven fetes de cotó morè, d'aquell cotó més senzill, de roba de cotó morè, i un dia vam demanar al Bon que hi anés, i el Bon hi va fer molts dibuixos, estava ple de caricatures a la paret, pintades a la paret amb carbonet... com se diu allò...
M.T: Carbó, carbonet... sí... el carbonet de dibuixar...
X.A: Carbó, doncs no amb llapis, sinó amb carbó... I tu recordes començar a escoltar la ràdio?
M.T: No, jo... ara és el que anava a dir, jo de molt petita tinc memòria de casa meva, el meu pare que tenia una cosa que no es podia dir que fos la ràdio, que era un aparell, una cosa rectangular amb unes bombetes grises o fosques, n'hi havia unes quantes, no recordo quantes, i allò ho escoltaven amb uns auriculars, i venia algun amic d'ell, el meu pare devia ser d'aquells que els hi agradava sempre el més adelantat, suposo que sí... i llavors hi havia... una de les persones que recordo era el doctor Barrufet, i escoltaven, escoltaven i deien: ara, ara!... perquè ells clar, Ràdio Reus i potser Ràdio Barcelona i tot això ja ho sentien, però els hi devia interessar sentir emissores estrangeres, és clar, això devia ser el que costava, i en sec sentien uns xiulets! I se'ls treien de seguida els auriculars de les orelles, perquè els devien ensordar... i vull dir això és el record que més...
X.A: Ràdio Reus, doncs jo em penso que ja era bastant oficial, ja s'escoltava bastant per la gent que tenien ràdio que devia ser un 5% de la població!
M.T: Bé, llavors ja hi devien haver aquells aparells!
X.A: D'aparells receptors només n'hi devia haver als anys 30, un 5% de persones que devien tenir aparells! Jo el primer que vaig veure de prop, va ser a casa del doctor Domènech Mas, que jo era molt amic dels seus fills, d'en Joan i del Manel, i el senyor Domènech hi estava molt il·lusionat i tenia un receptor també amb aquestes bombetes que tu dius grises, i bé, escoltaven... de vegades semblaven miols de gats allò, per això...
M.T: ... Eh que sí? És que el que recordo era això, i no sé si ben bé... perquè és clar, jo devia ser petita, que se sentia que deia: Milano, Torino, Gènova... que devien sentir alguna cosa d'Itàlia, i llavors contents, i no... suposo que no entenien res més sinó això, perquè imagina't! No ho sé, potser et parlo de l'any '28 o '29...
M.T: Sí, sí... llavors es va refermar i després hi va haver les emissores... jo penso que era de la Generalitat, almenys durant la guerra deien: "...aquí 'EAJ-11' Ràdio Reus, emissora de la Generalitat de Catalunya..." ...això ho deien durant la guerra, no sé si abans ho era... me'n recordo, segurament devia ser privada...
M.T: ...Sí, i després la devien fer oficial, sí.
X.A: Recordo els locutors, hi havia un senyor que es deia Nolla, que era un senyor molt agradable, que quan parlava normalment amb la gent quequejava, és a dir, amb perdó... era una bellíssima persona però no té res a veure amb això,... era tartamut i, en canvi, quan anava... quan era a la ràdio, en absolut tartamudejava, en absolut! Una cosa ben curiosa però que era autèntica...
M.T: Ja veus!
X.A: Llavors bon jove hi havia el Corretger, l'Enric Corretger, que era el pare de la Montserrat Corretger, que tenia una veu magnífica, magnífica... tenia una veu magnífica, com si el sentís ara amb això de l''EAJ-11' Ràdio Reus... jo tenia molta afició a escoltar Ràdio Reus, era un...
M.T: ...És clar, devia ser el que podíem escoltar millor!
X.A: Sí, ja quasi els podia escoltar del terrat, perquè a casa vam comprar... la ràdio la van comprar pel 35, i jo vivia al raval de Santa Anna, 26, i això era una mica més enllà, quasi que posant l'orella els hauria pogut sentir per la finestra directament! Però bé, ho posava i ho sentia, que ja feien publicitat, eh!
M.T: Ja, sí, eren uns aparells que... que te'n recordes que n'hi havia de dos o tres models només, i n'hi havien uns que eren com una capelleta, el de casa meva era d'aquests com una capelleta gòtica.
X.A: Ah sí? Nosaltres vam comprar a cal Pintaluba una... 'la voz de su amo', te'n recordes d'allò que hi havia el gos escoltant la...
M.T: ... Ah, és clar, sí... que vols dir que no era... ah! I després també hi havia la Telefunken, i no gaires marques més, suposo!
X.A: ...I escolta... però llavors hi ha publicitat, un dels primers a fer publicitat aquí va ser el Sales Òptic, Sales Òptic Monterols 3 Reus, aquest era de Reus, però després feien... era en català perquè era durant la República, me'n recordo molt bé de la xocolata Juncosa, no sé si ha desaparegut la xocolata Juncosa...
M.T: Suposo que ha desaparegut, no n'he vist gaire, no gens, vaja...
X.A: Tenia una música: (cantant) "Jo vull xocolata, jo vull xocolata, jo vull xocolata, la xocolatera, perquè és la més bona, perquè és la primera, jo vull xocolata, la xocolatera"... jo vaig conèixer el Juncosa, el Juncosa i jo vam anar junts als Escolapis i jugàvem molt, però la xocolata Juncosa després de la guerra ja no va funcionar...
M.T: I després, que te'n recordes... això ja devia ser passada la guerra, que feien 'el disco dedicado'?
X.A: Ah sí!
M.T: Hi havia uns programes molt especials, bé, 'el disco dedicado' clar, el devien fer també des de Barcelona, a Barcelona hi havia... per exemple jo recordo que després de dinar escoltàvem a l'Enrique Rubio, que encara surt ara per la televisió, i també feien aquells serials de l''Ama Rosa', recordes tot això? I la gent plorant i anaven desesperats per seguir l'endemà... i això del disc dedicat que et dic ho feien a Reus, suposo que ho feien a Reus i a Barcelona ho feien pels de Barcelona i a Mataró pels de Mataró, per exemple, però...
X.A: Però aquests programes... això de l''Ama Rosa' connectaven amb Madrid, amb allò del Gran Teatro de Ràdio Madrid, allò del Pedro Pablo Ayuso, la Matilde...
M.T: Sí, sí, sí, ho devia escoltar tot Espanya, això, és clar, tot Espanya devia plorar amb el mateix serial i a la mateixa hora!
X.A: Però després també feien alguna cosa que valia la pena, 'Dos hombres buenos', que era una cosa de l'oest que va tenir molt d'èxit, allò era del Mallorquí, d'aquell que també feia unes sèries de novel·les, diguem-ne de l'oest, que era bastant bon escriptor dintre del gènere, ... del gènere que es feia de qualsevol manera, i em penso, no n'estic segur, que era del Mallorquí això dels 'Dos hombres buenos'... i la gent ho escoltaven...
M.T: Un altre programa que era 'Ustedes són formidables', que recollien diners... el mateix que es fa ara, vull dir que aquestes coses també es fan!
X.A: Escolta, jo durant cinc anys vaig fer un programa per Ràdio Reus, que professionalment, si se'm permet, perquè em pagava el senyor Sedó, em tractava molt bé, me va diguem-ne... doncs, convèncer perquè fes un programa dedicat... sobre temes femenins, que era una fantasia epistolar, i ho feia cada dimecres a les quatre de la tarda. Durant dotze minuts parlava cada dimecres, era una carta imaginada a una persona imaginada, que sempre era la mateixa, i això ho vaig fer durant cinc anys cada setmana, amb un pseudònim que era Carlos Arnau, perquè havia de ser en castellà, el castellà meu era del carrer Llovera, amb accent del carrer de Llovera...
M.T: ... el que tenim tots!
X.A: Però ho feia en castellà perquè no m'ho deixaven fer de cap altra manera. Això ho vaig fer de l'any 1957 fins al 1962.
M.T: Ja està bé, el que passa, és clar, la ràdio, fins que no ha aparegut la televisió, era una eina molt important, que ara ho continua sent, eh! La veritat és aquesta, que la ràdio no ha perdut gens, però en aquella època no hi havia res més... Ara t'explico això del 'disco dedicado', ara t'explicaré una anècdota, una anècdota meva que riuràs, és molt graciosa... a casa meva teníem una minyona, que llavors hi havia les minyones, una cosa que ha desaparegut..., la gent jove no deuen saber què és... el nom era minyona, ni criada ni res, minyona, que eren unes noies que vivien amb la família, feien vida familiar, més o menys, però feien vida familiar. Bé, doncs a casa meva...
X.A: ... A les zones rurals, que havien de venir perquè no hi havia feina.
M.T: Exacte, venien dels pobles, sí, sí. A casa meva en teníem una, que per cert era de Móra, no sé si de Móra d'Ebre o de Móra la Nova...
X.A: Devia ser de Móra la Nova, que no calia passar el riu.
M.T: No ho sé, potser sí, mira, potser no li havia costat tant de venir, de fet no hi estaven molt sempre les mateixes, anaven canviant de casa, hi estaven un any, dos anys, i n'hi havia que sí, fins que es casaven, però per regla general anaven canviant, i aquesta que et dic jo venia d'una casa, d'una corseteria que hi havia al carrer de Monterols que li deien 'casa Ramona', no sé si ho recordes, que era allí on és la Maravilla, que era una corseteria molt important.
X.A: Oh, i tant si era important!
M.T: I havia servit allí, en aquella casa, llavors aquesta senyora que era una mica... aquesta dona que era gran, bastant gran ja, i es deia Malena, que és un altre nom que s'ha perdut, Malena, que eren noms de gent senzilla com Tereseta... aquests noms ja no es diuen, bé, es deia Malena, i era l'estiu i la meva mare diu: "Escolti Malena, que està enfadada que fa tan mala cara?", i ella contesta: "Sí que estic enfadada, i molt, perquè avui és el meu Sant", devia ser Santa Magdalena, "avui és el meu Sant i ningú m'ha felicitat a aquesta casa, i quan jo servia a ca la senyora Ramona me van fotre el nom per la ràdio" i volia dir que li havien dedicat un disc!
X.A: Torna-ho a dir això, dona, que no ho he entès bé! Quan estava a ca la senyora que dius...
M.T: Quan estava a ca la senyora... "Quan jo servia a ca la senyora Ramona..." que parlava de Móra...
X.A: ...Sí, o dels masos.
M.T: ...O dels masos, ..."me van fotre el nom per la ràdio", que li havien dedicat un disc, i nosaltres ni l'havíem felicitat, perquè ens va passar per alt que aquell dia era Santa Magdalena...
X.A: l'avellana plena, al juliol!
M.T: Exacte...
X.A: Però bé, això dels masos ho dic perquè aquella banda de Móra en deien 'els masos'...
M.T: Sí perquè només hi devia haver masos... no sé si era dels masos o de Móra... l'accent és de tota la Ribera, que jo el sé imitar bastant bé, ara no ho he fet gaire bé, però en sé bastant!
X.A: Tu, Maria, explicaves que al teu pare amb el doctor Barrufet els costava pescar una emissora estrangera, però després de la guerra, que és quan nosaltres teníem 15, 16, 17, 18, 19 anys...
M.T: Nooo, 15!
X.A: Bé, el després de la guerra va ser llarg! Vull dir que en teníem 15 i en vam anar fent 16, 17...
M.T: Ah, és clar, la postguerra molt llarga!
X.A: Vull dir que en aquesta època, fins als 20 o 21, s'havien d'escoltar molt les emissores locals per obligació, per dues coses, primer perquè tots els materials de les emissores locals eren gastadíssims, perquè no s'havien pogut renovar en tots els tres anys de la guerra d'aquí, i llavors va venir... la guerra d'aquí es va acabar el 31 de març del 1939 i el primer de setembre va esclatar la guerra mundial, llavors tot el material que s'hauria hagut de restituir, de solucionar, de comprar de nou, de renovar... tot això no es va poder fer, i les emissores seguien sent les d'abans de la guerra, i d'aparells també n'hi havia molt pocs, i molt dolents, perquè d'aparells estrangers no en venien, perquè tots aquells anys de la guerra mundial, tota l'energia industrial se la guardaven per l'armament, in o en venia, i per això hi havia aquesta obligació d'escoltar les ràdios locals.
M.T: Perquè no devíem arribar a més...
X.A: No, no, només se sentien sorolls, aquell estrèpit no et deixava sentir res, i música era molt difícil, no?
M.T: I pocs programes... devien fer molta música! Suposo que devien posar molts discos...
X.A: Sí... però escolta, és que de discos estrangers també n'arribaven bon pocs, eh! Els discos es gastaven molt, a més a més eren aquells de ceràmica...
M.T: Devia ser molt repetitiu..., això jo ara ja no ho recordo gens, ja no recordo res més.
X:A: És que jo hi vaig estar molt aficionat a la ràdio, a escoltar la ràdio, escoltava molt la ràdio, sempre, a la nit escoltava les notícies, vaig escoltar molts anys la BBC, si arribava a temps, a un quart d'11 hi havia una emissió en llengua espanyola que explicaven les coses de la guerra internacional, o sinó, a Ràdio París, a les onze, que feien una "emision en lengua española", perquè el francès encara que ens l'haguessin ensenyat a l'institut, per escoltar-lo per ràdio costa una mica de pescar-lo, i llavors escoltava la Pirenaica com a final de festa,... Això cada dia que em quedava a casa... tu també les escoltaves totes aquestes ràdios?
M.T: No, jo a l'edat aquesta, que tenia, no estava per política, la veritat és aquesta...
X.A: Política no! Eren les notícies de la guerra!
M.T: Era una edat que vas una mica més a l'ample.
X.A: De totes maneres Maria, ara l'escoltem a gust la ràdio, no?
M.T: I tant! Moltíssim,de veritat que jo l'escolto, de veritat!
X.A: Jo també, som gent de ràdio!
