Quan Los Planetas van girar de nou

Gairebé deu anys abans d'haver pervertit amb extraordinari resultat rock i flamenc en els dos últims treballs ('La leyenda del espacio' i el recent 'Una ópera egipcia'), Los Planetas van passar a la història de la música amb 'Una semana en el motor de un autobús' (1998). Darrera la portada amb el significatiu símbol de toxicitat (la X negra sobre fons taronja), s'amaga probablement el disc més important de l'indie espanyol fins a aquell moment i un àlbum que es pot entendre en clau generacional.

Es tracta d'un compendi de 12 cançons madures, sinceres i emocionants, que registren estats d'ànims propers al despit, el dolor i la incertesa vital. No és un disc de torment: el tercer álbum de la banda granadina reflexiona sobre el desengany o les drogues. Són temes recurrents en unes cançons que mostren també la inestabilitat del grup o els neguits de la transició cap a l'etapa adulta.

'Una semana en el motor de un autobús' esdevé tan decisiu pel context on s'ubica. No era un moment gens fàcil per J i companyia. De fet, es jugaven la seva continuïtat, després que l'anterior àlbum, 'Pop' (1996), no hauria funcionat com s'esperava, tot i la seva revalorització amb el pas del temps. La companyia BMG España (avui Sony Music) desconfiava del nou material però tot i així Los Planetas aconsegueixen convèncer els alts executius per anar a gravar per primera vegada a l'altra banda de l'Atlàntic.

Ens trobem, doncs, amb una veritable prova de foc: la banda, en un moment d'excessos i moviment de personal, instal·lada a Manhattan per gravar a l'estudi del productor Kurt Ralske. Consums tòxics a banda, la crisi interna s'agreuja per la descomposició del grup. Florent i J són els únics supervivents de la formació original. El baixista Kieran Stephen substitueix May Oliver i en lloc de Raúl Santos s'incorpora a la bateria Erik Jiménez, un portent del seu instrument, membre de Lagartija Nick.

Per últim, Los Planetas culminen la revolució fitxant a Banin, un altre imprescindible des d'aleshores per dotar de més potència al conjunt i descarregar a J de les responsabilitats amb la guitarra. I els canvis tenen efecte. Un cop a Nova York, el grup es revitalitza. Grava a gust en un estudi flamant amb tocs 'vintage', empapant-se de l'underground de Manhattan, amb força armonia i plàcida convivència; en conjunt, una bassa d'oli en comparació amb els temps turbulents precedents on, fins i tot, es va especular amb la separació.

Aquesta tranquilitat contrasta amb el contigut d'un àlbum que presenta una col·lecció de cançons imbatibles. Obre el foc 'Segundo premio', un hit fonamental als concerts, amb Erik fent palesa la seva excel·lència amb la bateria i la banda progressant fins a tornar-se èpica i ben embolcallada entre arranjaments de cordes. Després toca el pop-rock accelerat de 'Desaparecer', abans de la mítica 'La playa', una història clàssica 'planetària', d'aquelles de trencar-se el cap i una lletra d'odi que ha forjat la llegenda del grup: "El verano que fue una pesadilla. Si me acuerdo, me duele todavía".

La pulsió tòxica brolla a la segona part del disc, amb un irresistible vendaval rocker a càrrec de 'Cumpleaños total', postal d'una festa desfasada amb arrepentiment inclòs. Però les drogues no apareixen només en la seva versió lúdica o social sinó que es tornen també en experimentació darrera la qual intuir una eventual escapada, com a 'Laboratorio mágico': "Tiene que haber algo que me ayude a soportarlo, en las farmacias del espacio".

J, Florent i la resta no han negat mai la tendència a explorar noves sensacions mitjançant qualsevol tipus de sustàncies i d'aquí els viatges lisèrgics, presents a temes com la onírica 'Toxicosmos', una de les perversions de 'Una semana en el motor de un autobús'. Atmòsferes hipnòtiques, canvis de ritme catàrtics i explosions de guitarres marca de la casa. No tenen un costat tràgic aquests experiments? Per suposat, i sorgeix a 'Línea 1', una bella i trista balada acústica que baixa les revolucions i narra la confessió d'un addicte que intenta ordenar la seva vida sense èxit i acaba recaient.

Vet aquí la debilitat humana, un dels temes bandera de Los Planetas, que conclouen el disc amb 'La copa de Europa', deu minuts orquestrals per acabar amb certa harmonia, milions de dubtes i cap conclusió desvetlladora, més enllà d'haver arribat al final d'un àlbum inmens. Tant potencial tenen aquestes cançons, que Los Planetas van revifar i van traduir les seves pors a un augment dels seguidors i de vendes, tot iniciant una nova etapa que després ja tindria temps de patir nous entrebancs.