Aquest 11 de març s’han complert 10 anys de l’atemptat de Madrid. Al dia següent la Ciutat de Reus, mentre alguns estaven venent ( i ho van fer durant anys) una conspiració amb ETA pel mig i barallant-se amb la realitat, els ciutadans de Reus de dretes o esquerres, españolistes o catalanistes, independentistes o federalistes, blancs o negres, nacionals o estrangers havien donat al mon una lliçó molt important : la de la solidaritat i el nostre suport als familiars de les víctimes o als supervivents horroritzats.
Han passat 10 anys i sembla perduda en el fons del temps aquella concentració d’aquell dia,quan sense saber encara res de res sobre autories es va omplir de bat a bat la plaça de la Llibertat.
Crec que es bo recordar el que erem per damunt de tot: una sola veu contra la barbàrie . Sols erem homes i dones que amb els fills o nets sentíem el mateix i, n’estic segur, que ni un sol de nosaltres s’apropà en defensa de cap estratègia política; era un acte de solidaritat i fraternitat.
10 anys i alguns anomenant-se espanyols, menyspreen els que es senten espanyols d’una manera diferent o son simplement gent que estima el seu país. Per damunt de tot, haurien de recordar que un dia molt llunyà hem tingut un espai comú: el de ser homes i dones que volen viure en pau i fraternitat pel sol fet de ser-ho. Alguns nodreixen el seu discurs a la resta d’Espanya difonent que els catalans som una gent insolidària i que no mereixem res.
Fins i tot mantenint immobilitzats diners que son nostres i portant-nos a romandre inermes davant una misèria que s’expandeix i que esdevé sovint absoluta; que en aboca a la restricció de prestacions sanitàries o que afecta la despesa d’ensenyament. Déu anys desprès d’aquella trobada amarada de sentiments fraternals, hauríem de ser el suficientment intel·ligents per no caure en el parany de les estratègies polítiques que sols es poden definir a si mateixes per l’exclusió dels demés, fins hi tot quan són majoria; estigmatitzant la gent que pensa diferent, i aquest no és el camí de la democràcia.
Fins i tot es va fer una divisió entre les víctimes del terrorisme que afortunadament sembla enguany superada. Jo crec i hem de creure que totes son les mateixes vides truncades per la violència irracional.
Nosaltres també son culpables de no dir no a tot aquest personal irresponsable que enverina l’aire, afectant les bases de la justícia i de la igualtat. Hem oblidat la lliçó d’aquell dia llunyà i ens em tornat víctimes amb el nostre silenci de la incompetència i de la complicitat amb les pràctiques corruptes generalitzades, per exemple, i tot plegat per que hem oblidat a pensar col·lectivament, com ho fèrem aquell dia.
Fèlix H. Noriega és membre d'ICV a Reus.
