Reus es beu el vi a la salut de Tàntal

Els enzims del vi allarguen la vida. Així ho diuen els estudis de Harvard. Des que es coneix la notícia  que els viticultors es passegen per les fires com reconeguts alquimistes. Ja estan autoritzats per sumar al seus caldos el valor de l’apreciada formula de la joventut.

Aquest cap de setmana un bon número d’aquets nigromants s’han aplegat a la plaça de la Llibertat per deixar-nos provar el seu producte. Malgrat el preu (els potingues per mantenir-se jove surten cars) la Reus Viu el Vi ha tingut un èxit rotund de públic. La qualitat i la promesa dels elixirs era inqüestionable però s’ha de dir que al centre de Reus tots els saraus triomfen.

Els assistents anaven amb la copa a la mà d’estand a estand (de bodega en bodega) a provar els vins. En tastaven el gust, n’exaltaven l’olor, comentaven amb els amics i buidaven la copa.

Salut, Tàntal !

Per fi la comunitat científica s’ha convençut del que la gent del carrer hem sabut sempre. Que el vi fa la sang bona.  És el que deien els avis. També explicaven que en èpoques molt remotes només eren els Déus els que gaudien del privilegi d’aquest nèctar. Una beguda que els alimentava i els proporcionava bones estones, a més de dotar-los amb la immortalitat. I que gràcies a Tàntal, que va voler gaudir també ell de la delícia divina i comprovar si era cert que el el beuratge et tornava  immortal, nosaltres podem, avui dia, disposar de la poció. Tàntal, aprofitant la confiança de Zeus, en uns dels banquets a que aquest el convidava va robar l’ambrosia.  I la va compartir entre els mortals.

Un cop la van haver tastat els homes es van posar a la feina. Van plantar les vinyes, les van cuidar, les van fer créixer i van aprendre a veremar. Després d’aquelles primeres premsades ja no van  privar-se mai més de la beguda divina. Gaudien de les anyades segons els designis. Una temporada era bona, l’altra de vi dolent. Fins que amb el temps van aparèixer els enòlegs, els alquimistes que van aconseguir donar al nèctar la excel·lència que tenia a l’Olimp.

Molts es van estendre per terres veïnes, establint-se al Priorat,  al Montsant, la Terra Alta, la Conca. Són els que aquest cap de setmana han baixat a la plaça a representar el seu celler, a repartir entre la població les seves pocions màgiques. Ja no són considerats uns farsants, ara les universitats de prestigi recullen la tradició dels clàssics i reconeixen que el vi conté el secret de la vida.

Hem d’agrair a Tàntal que sucumbís a la temptació i li robes a Zeus el vi. D’altra manera el nèctar mai no hagués baixat a la terra. Els càstigs que es decretaven a l’Olimp eren sempre exemplars, però quan els pecats que es cometien eren contra el mateixos Déus o contra els seus privilegis, aquests per fer la pena més cruel ampliaven les condemnes a tota l’eternitat. I les víctimes quedaven obligades a sofrir per sempre. A Tàntal la gosadia de voler provar l’ambrosia li va representar una eternitat rodejat d’aigua i de fruits que no podia atansar-se a la boca. Al final va aconseguir la immortalitat, pobre home. Li hagués valgut mes morir-se i anar de cap a l’infern.

O no. Em sembla que hi havia una cançó que deia "...es mejor beber y después perder que nunca haber bebido". Bevem el vi a la salut de Tàntal, doncs. Ell no el pot tornar a tastar.