Divendres, 29 de Març de 2024

Aquelles altres hores solemnes

Cinc discursos històrics de la presa de possessió dels batlles de Reus

  • Una imatge del saló de plens

    Reusdigital.cat

Després de molts dies de dubtes, d’incerteses i de decisions in extremis, la ciutadania reusenca ha hagut de desterrar al regne de la fantasia l’exercici d’imaginar-se el discurs que la republicana Noemí Llauradó podria haver llegit d’haver-se convertit en la primera alcaldessa de la història de Reus. Una condició singular a la que podria sumar haver estat una de les poques persones de la seva formació en sostenir la vara, símbol de l’autoritat municipal, en els darrers dos segles. Caldria remuntar-se a 1936 per a trobar un altre alcalde republicà, Josep Borràs, finalment mort a l’exili. Un honor en el qual el va precedir un batlle molt estimat, Evarist Fàbregas, en un moment tan especial com la proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931. Un càrrec que l’ensorrament del Banc de Catalunya va cobrar-se ràpidament afectant al prestigi del generós mecenes i home de negocis.

Si s’abandona el terreny del que podria haver estat (i no ha esdevingut), es pot analitzar el que efectivament sí que s’ha produït en aquelles hores que podríem titllar de solemnes en què un nou alcalde pren possessió del càrrec. Moments tots ells històric,  tot i que alguns més que d’altres marcats per la càrrega d’un canvi o ruptura evident amb l’etapa anterior. Tot i invocar-se reiteradament en les darreres setmanes, el canvi (aquest cop en femení i republicà) que no ha estat possible en la presa de possessió d’aquest passat 15 de juny. En total, Reusdigital.cat analitzarà les paraules emocionades de cinc noms (Carles Pellicer, Lluís Miquel Pérez, Josep Abelló, Carles Martí i Evarist Fàbregas) que en el llarg període que uneix 1931 i 2011 van aconseguir, sota circumstàncies molt diverses, la vara d’alcalde. Tots homes i, excepte Evarist Fàbregas i Carles Pellicer, tots ells candidats en representació del PSC.

El primer discurs de Carles Pellicer (11 de juny de 2011)

Fa escassament vuit anys, un Carles Pellicer curtit pels mandats a l’oposició va assolir, amb la suma dels seus 10 regidors i dels sis vots d’un Partit Popular ara desaparegut del consistori, el repte d’aconseguir la vara d’alcalde. Una fita històrica per al seu partit després de més de tres dècades de governs d’esquerres. En un extens discurs a l’alçada de les circumstàncies, Pellicer va afirmar sentir “la responsabilitat de conduir un sentiment molt generalitzat de canvi” expressat a les urnes. De fet, el nou batlle va definir com a “canvi històric” la seva elecció i ho argumentava en base a què “cap democràcia no arriba a l’edat adulta fins que no es produeix un relleu a les institucions, i allò més positiu és que el relleu es fa amb plena normalitat”.

Amb una voluntat d’ecumenisme pròpia de les circumstàncies, Pellicer va tenir paraules d’agraïment per l’alcalde sortint, Lluís Miquel Pérez, de qui va dir que havia “pilotat” l’Ajuntament en uns anys importants “amb dedicació i encerts”. Tota una deferència després d’una campanya electoral en què les crítiques contra Pérez van ser molt dures per part de la seva candidatura. Una altra de les constants del parlament de Pellicer van ser les referències (fins a tres cops en el seu text) als nous socis de govern i l’explicació de les sis línies programàtiques bàsiques pactades entre les dues formacions.

Un caràcter a banda va merèixer la referència a la crisi que Pellicer va especificar en la lluita contra l’atur, que va voler convertir en “la prioritat” del nou consistori a través del foment de “l’economia productiva, la creativitat i la innovació”. Atesa la coneguda costum de Pellicer d’improvisar discursos a partir de les paraules de la resta de persones que intervenen, el discurs decisiu de 2011 va trencar aquesta regla personal fent ús, fins i tot, de diverses cites. “Escull una feina que estimis i mai més hauràs de treballar ni un sol dia mentre visquis”, va citar al savi Confuci, unes paraules que avui recuperades sonen definitòries de la seva vocació per esdevenir alcalde.

Pel que fa a la segona cita, del filòsof Daniel Innerarity, els seus pensaments el van fer recuperar l’afirmació que “hi ha massa governs que gestionen la realitat sense valors, i massa governs que gestionen els seus valors desconeixent la realitat”. Ben aviat, va tenir ocasió de comprovar la duresa de la realitat política en un mandat que seria molt convuls. Més que programàtic o polític estrictament, el seu discurs va intentar ser el de “les emocions” a causa del moment viscut. “Les meves emocions estan avui tenyides de molts colors que dibuixen un mosaic que m’omple d’il·lusió i de forces per afrontar el futur”, va dir.

En aquest context, una altra característica especial d’aquest discurs va ser l'apel·lació al “reusenquisme”, un aspecte que cap altre dels batlles analitzats ha fet menció i que ell va entendre com “l’orgull de ser fills de Reus” i des “d’una identitat potent” definitòria i cohesionadora. Anticipant-se a una pràctica habitual durant els seus dos mandats com a alcalde, en què els fills il·lustres de la ciutat han estat ben presents, l’alcalde de l’encara CiU va recordar Maria Rosa Molas, que justament en aquella data va fer 135 anys que havia mort a Tortosa. “Ens hem sentit molt còmodes treballant el programa de govern amb la Il·lustre senyora Alícia Alegret i amb tot el seu equip”, va arribar a afirmar el batlle poc conscient que, en relativament poc temps, aquesta entesa li passaria factura.

El parlament de Lluís Miquel Pérez (3 de juliol de 1999)

Sens dubte, el discurs més extens i complet de la història recent reusenca va ser el que, el juliol de 1999, va pronunciar Lluís Miquel Pérez, el quart alcalde de la democràcia municipal (cinquè si es comptabilitza al brevíssim Joan Maria Roig). Com a cloenda de la seva desena de planes, Pérez va fer ús d’uns versos de Xavier Amorós amb l’objectiu de cridar a la il·lusió i la confiança en el futur. Nexe d’una ininterrompuda cadena d’alcaldes socialistes iniciada el 1979, Pérez va esmentar tant Carles Martí (“el recordat” va dir d’ell), el malaguanyat Anton Borrell, i, evidentment, el seu predecessor directe, Josep Abelló. “Jo mateix vaig tenir la sort de formar part al llarg de les legislatures de 1987-1991 i 1991- 1995” del govern, va recordar mentre tot defint l’alcalde Abelló com un “pilar fonamental durant els darrers 14 anys de la vida municipal”.

Més endavant es va extendre en valorar “el disseny d’urbanisme cohesionador” com un dels principals llegats dels governs que l’havien antecedit. “La cohesió, primer; perquè sense cohesió no hi ha ciutat” va resumir. Fruit del pacte assolit amb els republicans, aleshores liderats per Ernest Benach, que va confirmar al PSC arribar a la majoria absoluta i en el qual s’excloïa, d’entrada, a IC-V, Pérez va dedicar alguns paràgrafs a justificar l’acord en el que ja deixava entreveure el que acabaria passant el 2000 tot i no ser aritmèticament necessari: “No renunciem a arribar més endavant a un ample pacte de progrés que ens permeti comptar amb la participació d’altres forces polítiques”.

En l’àmbit programàtic, Pérez va anunciar algunes de les propostes que desenvoluparia en els següents anys: la redacció d’un Pla Estratègic destinat a definir el model de ciutat dels futurs anys, l’afiançament de la capitalitat de Reus en l’àmbit del comerç, la cultura i la sanitat, o la preocupació per l’educació tot i no formar part de les competències municipals. Capítol a banda mereixen també les seves al·lusions a la cultura, la joventut o l’acolliment de persones per les seves especifitats discursives i novedoses respecte a altres parlaments. En el camp econòmic i territorial, Pérez va fer esment de projectes que es van acabar materialitzant amb fortuna diversa durant els anys de la seva alcaldia: l’aposta per l’impuls de polítiques comunes de desenvolupament econòmic i social del territori i, en clau interna, el treball per la “coordinació funcional entre les entitats municipals descentralitzades” a través de la constitució d’una comissió especial per afers econòmics integrada per representants de tots els grups municipals.

L’anunci, per tant, del que acabaria sent Innova i que tants maldecaps acabaria portant. “Em comprometo solemnement a no deixar ningú fora de les principals decisions polítiques” era una de les promeses que incloïa en aquest text que bevia del passat dels seus antecessors i que pretenia projectar-se cap al futur.

El discurs més personal: Josep Abelló (12 d’abril de 1985)

Per la seva peculiaritat històrica (haver estat l’únic batlle que inicialment va accedir al càrrec per una moció de censura), el discurs de l’abril de 1985 de Josep Abelló és força especial. En la mateixa sessió, Abelló ja va definir la forma de la seva proclamació com a “sinuosa” després d’haver esperat que el número 2 de la pròpia candidatura socialista, Joan M. Roig, hagués retirat la seva opció a ser alcalde davant l’anunciada moció de censura que van presentar el PSC i el PSUC-NE. I és que en el marc d’unes setmanes funestes, l’alcalde Anton Borrell havia perdut la vida en un accident de trànsit i els socialistes havien d’enfrontar-se no només a la pèrdua d’un líder carismàtic, sinó també l’escissió en les seves files.

Aquesta realitat converteix el seu parlament en el que més ús fa de la primera persona de singular com a manera d’explicar la seva vivència i la seva vinculació al projecte que va encapçalar Anton Borrell. “Jo em vaig posar a mans de l’Anton perquè ell tenia el projecte i vaig posar-me a la seva disposició, em vaig entregar totalment al tema i em vaig mostrar incondicional com sempre m’he mostrat i moltes vegades m’han criticat amics per cert”, descrivia per justificar la decisió col·lectiva de la moció de censura que havia apartat a l’alcalde més breu de la història de Reus. “Anton, me l’has feta molt bona, me l’has feta molt i molt grossa; aquí m’has deixat desemparat, tu m’havies escollit una mica com el teu possible successor…”, es va plànyer retòricament Abelló, tot recreant el moment en què començava a elaborar el discurs després de la sobtada pèrdua del batlle.

Josep Abelló també va fer referència al seu nomenament com a primer tinent d’alcalde per part de Borrell, i va esmentar els nou socis de govern que havien fet possible la seva elecció. Atesos els moments excepcionals que es vivien, Abelló va demanar, en la part final del seu parlament, a la resta de grups “la seva col·laboració com l’han vingut prestant amb l’alcalde Borrell i els anuncio que la línia iniciada amb el tema per exemple de l’Hospital Comarcal”, un tema que aviat va trobar un encaix de consens. De forma similar a com va començar el parlament explicant una nit en blanc en la qual va intentar posar en ordre els seus pensaments per poder escriure algunes de les ratlles de la seva intervenció, Abelló va reprendre, per acabar, el to més subjectiu. “Jo porto sempre el cor a la mà, és possible que s’haguessin confòs i ho vegessin en forma de lliri, jo us asseguro que no era un lliri, com molt, si era una flor era una rosa, la rosa de Reus”, va concloure.

La mà estesa de Carles Martí (19 d’abril de 1979)

Després d’un llarg període des de les darreres eleccions democràtiques als consistoris, l’abril de 1979 es va trencar amb el passat. Només per aquesta circumstància, les paraules de Carles Martí en la seva presa de possessió són unes de les més interessants de rellegir i d’extreure’n conclusions. En primer lloc, sobta que Martí fes al·lusió a la multitud expectant que va escoltar la seva intervenció a través de les ones radiofòniques. Ja al primer paràgraf, el primer alcalde de la democràcia va parlar “d’il·lusió” i de tranquil·litat, el que mostra que va ser, sens dubte, una frontissa amb una nova etapa. “Podeu esperar de nosaltres algun error, perquè no som infal·libles ni molt menys, més ningú no deu esperar una represàlia o una injusticia”, va explicar amb modèstia, a la qual va afegir una advertència clara. “Si, per dissort s’hagués produït en l’administració de l’ajuntament actes o activitats contràries a la llei…” va afirmar que “se’n donaria compte als ciutadans” i “que es prendien les mesures que fossin el cas”. “La democràcia deixa de ser una il·lusió per convertir-se en una realitat”, es va queixar Martí sobre el retard incomprensible que molts entenien s’havia produït amb aquells comicis. “UCD tindrà la representació que li dona la llei”, va explicar per afegir que l’actitud del govern envers ells seria “receptiva i afectuosa, i si de les seves reflexions en sortissin projectes que consideréssim millors que els nostres, serien acceptats sense cap mena de prejudici”.

Reivindicació d’un altre finançament dels consistoris, reclamació de l’Estatut, millora de l’assistència sanitària, crítica al creixement “desordenat, estúpid, insolidari” de la ciutat durant el franquisme… Van ser altres dels temes als quals va fer esment en aquella data històrica. Per les cicatrius que havia deixat a nivell local, Martí va dedicar una al·lusió prou clara a la reinvindicació nacional: “No manarem tancar les portes de l’Ajuntament per posar una barrera a manifestacions com la de l’11 de setembre, ans bé, l’alcalde demanarà l’honor de presidir-les”, va dir. “Una administració com la que avui acaba”, va afirmar, “és aparentment més ágil i eficaç” per, a continuació assenyalar que deixava “buida l’ànima dels ciutadans, quan no l’omple d’indignació”.

Dit això, va declarar que els nous actors polítics administrarien “a la llum del dia” i que “organitzarien la participació de tothom”.

Evarist Fàbregas, un discurs per a un segle (14 d’abril de 1931)

Més enllà de la seva transcedència històrica ja assenyalada, el discurs de Fàbregas es diferencia de la resta per estar transcrit en tercera persona i reportat per la persona que va escriure l’acta. Els fets narrats ens mostren com el canvi de règim entre la monarquia i la desitjada república es va produir sense incidents i que va ser el darrer alcalde representant de la corona, Josep Caixés, qui va fer el lliurament de la vara d’alcalde a Fàbregas. Un instant que, segons el narrador, va omplir “de forts aplaudiments el parlament de Caixés el saló de sessions i altres dependències de la Casa” en un “emocionat acte”.

Sobre les paraules de Fàbregas es va dir que va parlar en qualitat de “president de la Junta Revolucionària de Reus” per fer, tot seguit, “un càlid elogi” de Caixés per “la seva honorabilitat i bon tracte”. “En aquelles hores solemnes”, es va descriure, es va canviar el règim i els reusencs no sabien si a Madrid, a diferència de Barcelona, s’havia canviat la monarquia per la república, pel qual “es proclamava la República Catalana”.

Fàbregas va oferir la seva autoritat per garantir l’ordre públic i la tranquil·litat ciutadana en un moments que podien esdevenir convulsos. Unes paraules que els assistents van premiar amb “frenètics aplaudiments” abans de retirar del saló el retrat del Rei que prèviament ja havien despenjat del lloc preferent.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics