Dilluns, 15 de Gener de 2018

Casa Navàs, tres ocasions en què la 'guapa' del Mercadal va poder ser un espai públic

10 de Gener de 2018, per Isabel Martínez
  • Façana de la Casa Navàs

    Adrià Martínez Alegret

Admirada i, alhora, distant en l’accés a la seva bellesa. La notícia del canvi de titularitat majoritària de la Casa Navàs ha sorprès després que durant dècades estigués vinculada a les famílies Blasco i Font de Rubinat que, històricament, han tingut una relació ambivalent amb el consistori i amb les administracions públiques en general. Per la seva condició de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), l’operació de transmissió de l’edifici es va comunicar tant a la Generalitat de Catalunya com al consistori i al Consell Comarcal que podrien haver exercit el seu dret de tanteig abans de la venda a un particular.

D’aquesta forma, el regidor Marc Arza va comunicar als grups el passat 27 de novembre que el consistori no havia considerat necessari plantejar-se la compra d’aquesta veritable joia del modernisme català, una renúncia que va al·legar a causa “de l’import” que representava. Catalogada amb el nivell A de protecció prèvia al Pla Especial de Protecció del Patrimoni de l’ajuntament de Reus que “afecta l’arquitectura original de l’edifici, els seus elements ornamentals i decoratius, i a la resta de la parcel·la”, la Casa Navàs com s’assenyala al gràfic “Planejament actual i catalogació” d’aquesta fitxa. Com que té un nivell de protecció 'A', les obres permeses al monument només poden ser “de restauració” tot i que hi ha “l’excepció de que es podrà augmentar el volum de la torre cantonera i modificar la façana per permetre la reconstrucció del frontis de la façana principal” que la Guerra Civil va destruir.

A l’espera que la nova propietat defineixi les intencions concretes al respecte d’aquesta hipotètica reconstrucció i del règim de visites de la Casa Navàs, Reusdigital fa una breu crònica de més de tres dècades d’esperances perquè la 'guapa' del Mercadal es convertís en un bé patrimonial públic.

El retorn de la senyora Maria 

Després d’anys d’estar ocupada per un metge a qui s’havia llogat la residència, el 1982 Maria Font de Rubinat, la senyora Maria, va tornar-hi a viure i va recuperar el temps perdut intentant posar al dia l’admirable casa modernista de la plaça del Mercadal. Després de les discrepàncies que es van viure amb el primer consistori democràtic i que, entre d’altres, van frustrar la compra de la biblioteca de Pau Font de Rubinat, les relacions entre administració i propietat van millorar. “Estava molt enfadada amb el primer ajuntament democràtic perquè hi havia un impost que provenia del franquisme sobre façanes en mal estat” explica l’exalcalde Josep Abelló i “pel que em va dir en la primera etapa li havien pujat molt”. Recordada com una dona singular per diferents persones i definida per Abelló com una persona “molt culta, carinyosa i alegre”, l’exalcalde reusenc afirma que, en relació al diàleg amb l’administració en aquesta primera etapa, “almenys ella ho portava molt malament”. De fet, una altra exregidora, Maria Tarragó, explica al llibre 'Amb veu de dona' que va ser el mateix Carles Martí qui va frustrar els contactes que s’estaven mantenint amb la família per poder catalogar l’excepcional biblioteca del carrer de les Galanes provinent de la passió bibliòfila de Pau Font de Rubinat.

Refer relacions

Davant d’aquest precedent, Abelló comenta que “el primer objectiu va ser refer les relacions amb la Maria i amb la Casa”. Un cop realitzat aquest pas inicial, el consistori va iniciar l’ajuda municipal en la reparació de certs aspectes de l’espai: “Hi havia coses malmeses i a través del Mas Carandell vam muntar una escola taller per arreglar-les”, explica Abelló qui assegura que aquesta actuació va ser ”fonamental” per atendre les problemàtiques més urgents de l’espai.

Concretament, la memòria de l’escola Taller de Mas Carandell de 1991 informa que en aquesta etapa es va actuar en quatre àmbits de l’edifici modernista: la restauració de vitralls, 27 en total; la reconstrucció dels vitralls, 75; la restauració de l’enteixinat de fusta i, finalment, la realització d’obres auxiliars de millora de la llanterna. Amb anterioritat, el consistori havia impulsat la campanya “La 'guapa' del Mercadal” el 1987 coincidint amb el vuitantè aniversari de la construcció de l’edifici. En els materials explicatius d’aquesta campanya, Abelló titllava de “desconeguda” per a molts reusencs la residència modernista que s’havia inaugurat el 1907 i retia homenatge a què “la Casa Navàs, gràcies a l’esforç privat, s’ha anat mantenint”. Així mateix, afirmava que es volia “fer nèixer en tots nosaltres l’interès per aquesta joia que tenim a la plaça del Mercadal, al bell mig de la ciutat”, segons l’escrit que signava. Un pas més en l’apropament cap a l’entesa amb la propietària de la Casa Navàs va ser la designació de Maria Font de Rubinat com a pregonera de la Festa Major de Sant Pere l’any 1991, un fet que va convertir a la mestressa de la Casa Navàs en la primera dona que va gaudir d’aquest honor. “En aquests moments estic molt contenta per la restauració que s’hi està fent, concretament la dels vitralls” afirmava Font de Rubinat en el pregó que va presentar i hi afegia que “la Torre s’ha de fer” perquè segons assegurava “és la joia de la plaça”. De forma ben lúcida, Maria Font de Rubinat també explicava en el seu text que “no costa res posar una bomba a un monument i tirar-lo enlaire, el que costa és construir-lo, el que costa és mantenir-lo”, un fet pel qual demanava “que tots vostès m’han d’ajudar a fer, perquè sola no hauria fet res”.

Tot i el canvi de clima entre consistori i propietat, Abelló confessa que la mestressa de Casa Navàs “sempre em va dir que difícilment trobaríem en la família un model de relació amb l’administració”

Contenciós contra l’ajuntament 

Amb la desaparició de la carismàtica Maria Font de Rubinat el 1999, l’ambient entre els propietaris de Casa Navàs i l’Ajuntament va tornar-se a enrarir. Un dels motius col·laterals d’aquesta situació va ser el contenciós que des de feia temps enfrontava el consistori amb el dipòsit que el pare de Maria, Pau Font de Rubinat, havia fet d’unes obres al Museu de Reus durant la Guerra Civil. “El contenciós ja s’arrossegava des de feia temps” comenta l’aleshores regidor de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Reus, Tomàs Barberà, qui assegura que durant aquella etapa gairebé es va assolir una proposta perquè la propietat de l’edifici modernista esdevingués una propietat pública. Amb la companyia de l’aleshores també regidor de CiU, Josep Maria Estivill, Barberà explica que “el Cisco Font de Rubinat va arribar a donar-me particularment una xifra per fer les tres coses”. És a dir, la resolució del contenciós relacionat amb el Museu, la Casa Navàs i la biblioteca de Pau Font de Rubinat situada al carrer de les Galanes. “La xifra era 180 milions de pessetes, cosa que trobo molt assequible per part de l’ajuntament de Reus” concreta l’exregidor qui defineix el fet de no haver arribat a l’entesa com “una oportunitat perduda”. L’exregidor convergent també comenta que es va demanar un estudi per calcular el cost que tindria reconstruir la torratxa derruïda per la bomba feixista, una xifra que assolia els 60 milions de pessetes i que encara continua sent una assignatura pendent. 

Fundació mixta

No va ser fins l’arribada del nou alcalde socialista, Lluís Miquel Pérez, que el llarg contenciós amb la família Font de Rubinat per les peces dipositades al Museu es va resoldre, un dipòsit en què es dirimia entre altres obres la propietat d’uns dibuixos de Marià Fortuny. Un tema que, d’altra banda, Pérez considera poc relacionat amb la manca d’entesa entre la família i l’ajuntament sobre l’edifici modernista obra de Domènech i Montaner. “Vam exercir el dret d’usucapió que és aquell que durant més de 50 anys continuats qui se n’han cuidat, ha restaurat i en definitiva n’ha tingut cura en cas que no hi hagi propietari té dret a que allò passi a ser teu » explica Pérez sobre les peces dipositades al Museu que la família reclamava. Segons comenta l’exalcalde al judici «va estar acreditat que don Pau ho va dipositar però mai han pogut demostrar que era seu».  Continuant amb les oportunitats que s’havien plantejat anteriorment, Pérez enumera algunes de les propostes que van sorgir a l’entorn de l’edifici. Entre aquestes, per exemple, recorda que es va plantejar crear una fundació mixta entre la família i el consistori per gestionar el bé. Una proposta que es va dialogar amb Francesc Font de Rubinat, aleshores regidor al grup de CiU, i que al seu entendre hagués garantit tant « la conservació com l’ús públic” de l’espai. Una altra idea que tampoc va quatllar va ser el plantejament de situar l’oficina de turisme als baixos de la Casa Navàs, un espai que encara ocupa la botiga però que té els dies comptats. D’acord amb la idea expressada per Maria Font de Rubinat a Abelló, Pérez considera que el principal impediment per arribar a solucions va ser “la dispersió” de la propietat.

Casa i botiga, les possibilitats d’un espai únic

Amb l’imminent tancament de la històrica botiga que ininterrompudament ha estat oberta des de 1905, les possibilitats de l’espai també generen noves alternatives museogràfiques, turístiques i informatives. Per a Ignasi Cristià, expert en la interpretació d’espais històrics com la presó Model o els pavellons Sant Salvador i Sant Rafael, de l’Hospital de Sant Pau, una de les primeres decisions que s’hauria de prendre “és la reconstrucció de la Torre”. Per aquest expert, “si hi ha possibilitat de fer-ho seria fantàstic perquè és l’element emblemàtic que li falta” a l’obra. Al respecte del canvis d’usos que està previst pel tancament de la botiga, opina que “és molt interessant perquè es podria convertir en un espai de gestió de les visites” i “de descompressió”. Malgrat tot, Cristià alerta que “cal ser conscients de les dimensions d’aquesta casa” que a diferència d’altres joies del modernisme català “és domèstica” i, per tant, “el tipus de visita es tindria que programar molt bé”. Aquest professional també destaca el paper de Maria Font de Rubinat, a qui va conèixer, i que des del seu punt de vista feia al visitant “veure la casa viva”. Un altre dels valors artístics que Cristià troba és el fet que “sigui la casa particular amb més metres quadrats de vitralls del món”. 

Sobre la potenciació específica del paper que la botiga pot jugar en el discurs de l’obra en el seu conjunt, l’escriptor i antic propietari de Las Américas, Xavier Amorós, és una altra veu autoritzada. Fent paral·lelisme amb la també emblemàtica botiga que va regentar al carrer Llovera i que personatges tan destacats com José Agustín Goytisolo, Ricard Salvat i Fabià Puigserver van interpretar com un espai adequat per fer un espectacle escènic, Amorós afirma que “la botiga de la Casa Navàs seria una escenografia de luxe” que permetria interpretar la potència històrica del comerç a la ciutat. Rivals directes de Las Américas, l’autor recorda com “els dependents de la Casa Navàs anaven vestits d’etiqueta” amb l’objectiu “d’impressionar a la gent del poble”. Per l’escriptor reusenc, la botiga hauria de “mantenir l’activitat amb un negoci que no fos massa bulliciós” però que “donés claror i sensació de vida”. Amorós també comparteix l’opinió que s’hauria de reconstruir la Torre de la Casa Navàs que les bombes feixistes van destruir durant la Guerra Civil.   

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)

Comentaris

Jordi Bertran i Serra  10 de Gener de 2018

Felicitats!

Un artícle molt interessant!!