Creu Sàiz: ‘Els pobres no els fa l’Església, els fa la societat’

Després de dues dècades com a prior de la parròquia de Sant Pere de Reus, el passat 17 de setembre mossèn Creu Sáiz (Valdecolmenas, Cuenca, 1941) prenia possessió com a nou capellà del santuari de Misericòrdia, tasca en la qual substituirà mossèn Anton Roquer, que hi havia desenvolupat una trajectòria pastoral igualment llarga i ben valorada pels feligresos. Coincidint amb el relleu en dos dels espais de devoció religiosa més estimats de Reus, la Prioral i el Santuari, Reusdigital.cat ha entrevistat mossèn Sáiz perquè faci balanç d’aquest llarg període al capdavant de la parròquia de Sant Pere i opini sobre alguns dels canvis socials i religiosos que està vivint la fe catòlica tan a casa nostra com arreu del món, sota l’impuls del nou Sant Pare.

Durant l’extensa conversa, parlem de la tasca realitzada pels membres de la comunitat, del diàleg entre confessions religioses a la ciutat, del moment polític que viu Catalunya,...en un ambient distès i proper. “M’agradaria que posessis que els deixebles van demanar a Jesús que prohibís a una persona que guaria en nom seu sense ser-nei seguidor. Fa el bé? va preguntar Jesús. Sí, li van contestar. Doncs, deixem-li fer”, explica Sáiz. Una cita evangèlica que no és l’única durant una trobada en què reivindica permanentment el paper de l’Església en la societat.

Vint anys com a prior de la prioral de Sant Pere de Reus. Quin balanç fa d’aquest temps al capdavant de l’arxiprestat de la ciutat?

Hi hauria dos vessants. El primer, que no és el més important però que pot afectar i afecta, és el numèric. De vint anys cap a aquí hi ha hagut una davallada en molts aspectes de sensibilitat externa religiosa. No vol dir que s’hagi perdut perquè en el fons la persona és religiosa, sinó que determinades manifestacions externes com les celebracions han davallat. Si fa quinze anys, al santuari de Misericòrdia se celebraven 120 bodes i a la Prioral el 97-98 vam arribar a 60 bodes, més d’una per setmana, ara han baixat al Santuari a quasi 40, això estadísticament és així.

L’altre vessant és que l’Església continua fent la tasca que ha de fer dins d’una comunitat en tots els àmbits de la vida de les persones (infantesa, joventut, dels adults,...). L’assistència social també, a través de Cáritas, ha tingut una ressonància extraordinària que la converteix en una de les entitats més reconegudes que hi ha al món. I això ho fa l’Església, vénen a la nostra comunitat, els atenem, els donem una assistència, els donem el que podem, però encara Déu n’hi do el que es redistribueix. Vénen aquí, no van als partits polítics, no van als sindicats,.. Els pobres no els fa l’Església, els fa la societat.

Quines reflexions o consells donaria al nou prior, mossèn Joan Antoni Cedó?

Consells, no n'acostumo a donar. Una reflexió: que sigui molt proper a les persones, que escolti, que aculli, que es faci present en quants més àmbits millor. Encara que la gent pensi que no, aquesta tasca absorbeix molt de temps. T’aixeques al matí, a quarts de 7 o les 7, i estàs amb actuacions fins a quarts d’11 de la nit. Però és un tipus de treball que no es veu perquè no vas amb hores comptables. Reunions, preparacions, consells, trobades amb els catequistes, amb els de Càritas, amb els equips que treballen amb persones, amb els de formació cristiana que hi ha a una parròquia,... Tot això s’ha d’anar atenent perquè una de les missions és formar les persones i mantenir-les il·lusionades. És l’Evangeli on es va fer present Jesús, a qui van titllar de bevedor i golut perquè l’invitaven a un lloc i s’hi feia present, i anunciava el que havia d’anunciar, i després l’escoltaven o no, però això ja és una resposta personal.

Una comunitat cristiana no es valora mai com a espai físic però l’entorn també és important. En els darrers anys, la Prioral ha viscut importants reformes, la darrera va ser la restauració de l’escultura i el reliquiari de Sant Pere. Com ha viscut aquests canvis?

Amb les circumstàncies actuals, és bàsic que tinguis una situació econòmica una mica àgil per poder fer com a una casa. Si la tens i no t’entren prou diners i has d’arreglar aquella habitació, doncs esperem un any que la cosa... Es tracta de prioritats. Dins d’una comunitat, mantenir un temple amb les característiques del que té el de Sant Pere suposa un esforç enorme perquè una comunitat de fidels pugui sostenir unes obres de gran envergadura. Com a membre que ets de la comunitat humana, dir que això està obert a tothom, que s’hi fan concerts, etc. Davant que es desfà, per exemple, una paret, la comunitat cristiana catòlica practicant d’aquesta comunitat concreta de Sant Pere és molt minsa i els seus ingressos són més aviat pocs. Aleshores, has de veure si l’Ajuntament, la Diputació, Generalitat,... fem un estudi a veure com es pot fer això, què val.

Quan es va fer la darrera restauració seriosa, que va ser la càtedra de Sant Pere, es va realitzar una anàlisi de com estava, no s’havia fet res des dels anys 50 i arriba un moment que les coses es malmeten. És un edifici emblemàtic i per tant pertany a la ciutat. Això vol dir que té les seves repercussions indirectes a l’economia de la ciutat. Per exemple, els mesos de juny, juliol i agost (setembre no està comptabilitzat) van passar per la Prioral més de 31.000 persones com a visita turística gràcies a un conveni amb l’Agència de Promoció i si d’aquest total només un miler han donat un tomb pels carrers de Reus i han entrat en una botiga o han fet un cafè vol dir que això ha generat també acció econòmica. Quan més digne tens un lloc, alhora se’n beneficia indirectament la ciutat. Durant els mesos d’octubre a maig hi ha un col·lectiu de voluntaris que estan al servei de la Prioral i, per tant, obren el temple. Quan obres una porta la gent hi entra.

Fa uns dies la Junta d’administració del Santuari i les Cambreres van elaborar un manifest de reconeixement a mossèn Anton Roquer en què li demanaven que en la mesura del possible continués vinculat a l’espai. Què en pensa?

Mentre una persona pugui fer un servei -i ho fa molt bé- ha de continuar fent-ho. Per l’edat canònica t’has de retirar, però encara pots fer algun servei, sense responsabilitat, que queda en mans d’algú que està una mica més bé que tu. Seria això, no anul·lar una persona sinó aprofitar-la si pot continuar fent un servei. Elogio al 100% la seva tasca. Què passaria en una família que tens el pare o la mare que s’han fet grans, que te’ls estimes i els valores? E l tens allà i a l’hora de la celebració o del menjar, de la festa, el col·loques al lloc on li correspon, però ara ja no prepara el dinar, no fa allò, no para la taula,...Però aquella persona se sent valorada. És el que amb delicadesa, amb amor i amb caritat hem de fer totes les persones i arriba un moment que per llei de vida, a mi ara ja m’han dit: què pots anar a una altra parròquia? Sí, jo als 75 anys, fa dos anys que vaig dir a l’arquebisbe que aquí no em vull eternitzar, jo estic al servei de la diòcesi. Una cosa és que em trobi bé i una altra és que pel bé de la parròquia, dels feligresos, de tothom, i meu particular, ja he donat tot el que havia de donar, aquí. Que entri saba nova i tot i fent el mateix tindrà una altra manera de fer les coses. No es perd res del que es té però es renova i, això és molt humà, entres a una nova parròquia amb un nou projecte, nous objectius.

El proper 20 de novembre s’acabarà l’any de Misericòrdia declarat pel Sant Pare. Més enllà de la devoció dedicada a la Mare de Déu d’aquest nom, Reus té una Casa de la Misericòrdia de la qual el prior és president de la fundació. Quina tasca ha desenvolupat des de 1998?

S’han fet moltes campanyes i al llarg dels anys vàries promocions per donar a conèixer la realitat de la Casa. És desconeguda però qui ho coneix ja ho sap i qui no ho coneix però té necessitat també hi arriba. Qui més qui menys sap que aquí a Reus hi ha una casa que si tu reuneixes les condicions hi pots accedir. La Fundació analitza, programa, dóna el vistiplau per les sol·licituds si creu que l’ha de donar. Amb el temps ha variat, era una casa d’acollida general i ara és fins als 65 anys i a aquesta edat pots rebre ajuda de la ciutat o de la Generalitat. En canviar de perfil va gent de molts baixos recursos o que no tinguin ningú de família sempre quan no tinguin més de 65 anys perquè si és així ja d’entrada no el podem admetre.

Una vegada han entrat i compleixen l’edat si hi ha un lloc de residència social hi farà cap però tampoc agafarem a la persona i li direm que fora. Això no seria misericòrdia per aquella persona.  Enguany, coincidint amb l’any de Misericòrdia vam donar a conèixer aquesta realitat, la de la Fundació mossèn Frederic Bara i la Pont i Gol. La de mossèn Frederic Bara se’n parla més perquè hi ha un col·lectiu que és el dels infants, als quals habitualment som més sensibles perquè estan en l’edat de creixement, d’adquirir valors, etc. Si no s’ha fet més propaganda de la Casa de Misericòrdia és a causa del límit de capacitat que té: 23-24 places i pot ser que tallis les esperances de les persones. La Fundació Pont i Gol allà al barri Sant Josep Obrer està fent una tasca molt bona a gent de diferents cultures, d’alfabetització, tallers, etc.

Durant els darrers 20 anys Reus ha viscut importants canvis demogràfics que han conformat, entre altres aspectes, un nou mapa religiós. Existeix una comunicació entre les diferents confessions religioses de la ciutat?

Ja fa molts anys que a Reus vam tenir unes trobades ecumèniques per la pau entre diferents comunitats cristianes no catòliques que van durar dos o tres anys i que es deien ‘Sota el campanar’ perquè no ens vam voler posar dins de cap estament d’església. Aleshores no era tan alt el nombre de musulmans que hi havia a Reus. Ara també hi ha la setmana de pregària pels cristians, del 18 al 25 de gener, que acaba amb una trobada ecumènica de totes les esglésies cristianes, oberta a totes les comunitats. Enguany, hem continuat, a partir de l’Any de la Misericòrdia, amb una trobada a la Germandat de Santa Llúcia entre catòlics, musulmans i d’una altra religió originària del Pakistan per veure com les religions enfoquen la misericòrdia. És a dir, acollir i atendre qui té necessitat de ser acollit en l’àmbit material però també del perdó. Va ser una trobada molt interessant i després es va revisar i està en projecte reunir-se dos o tres vegades a l’any tot i que cadascú ha de fer la seva feina i ser molt respectuosos amb el que pensen i fan els altres però oberts a tots. Al cap i la fi, volem que les persones se relacionin i s’estimin, que creïn comunitat i aquesta comunitat faci servei a la societat, que no es tanquin en elles mateixes. Cap religió ha d’aprovar la violència perquè aleshores no és una religió com cal.

Resulta una constatació afirmar que l’Església cristiana viu actualment una important crisi de vocacions. Què opina sobre els motius d’aquesta situació?

Les dades són així, totes les comunitats religioses sigui de l’orde que sigui estan a la baixa. El per què ja és més difícil d’analitzar. Hi ha com un repunt en alguns continents com ara l’Àfrica i Sud-amèrica, tot i que en aquesta darrera s’han introduït moltes esglésies evangèliques a partir de la catòlica. La vella Europa està a la baixa potser perquè poc a poc ha perdut el sentit profund cristià de la seva fundació. Ara això s’ha diluït també a altres esglésies de la vella Europa tant des dels anglicans, calvinistes,... tots estan a la baixa. Què passa? És per reflexionar, jo només ho constato. En alguns llocs comencen a remuntar, però sense tornar als grans números de cristians.

El Sant Pare ha introduït certs matisos en el discurs de l’Església en relació a determinades temàtiques (participació de la dona, homosexualitat, sagraments pels divorciats, etc). Quina opinió té al respecte?

A l’Església no hi ha un pensament monolític, és un col·lectiu molt ampli i també dintre de la jerarquia de l’Església hi ha diferents maneres de pensar i d’interpretar els valors evangèlics. Fins i tot, aquells que defensaran l’ús de les armes, com els guerrillers de la Teologia de l'Alliberament, que no són ben vistos per alguns, a l’Església, però que prediquen l’Evangeli. Aquest Papa sembla que és més com Jesús, és més humà i, per tant, no és tan de lleis i de rigor sinó que salvem el que s’ha de salvar i si hi ha coses que s’han de retocar, no es perd res per això. No ens podem posar, per exemple, en una manifestació sexual x. Què no l’hem d’estimar, què no la podem protegir, què no pot escoltar l’Evangeli? Això és fruït d’una societat que ha evolucionat. Què no t’estimes un fill amb qualsevol defecte? Ja no dic aquest. Doncs pots ser un membre de l’Església, Per què no l’haig d’acollir? Com deia el Papa en aquella entrevista famosa: qui sóc jo per jutjar  les persones? Jo haig de parlar de l’Evangeli, de l’amor misericordiós del Pare. Una altra cosa és com apliquem aquesta filosofia. Aquí vindrà la cosa.

Vostè va néixer a la província Conca però des de molt jove ha estat arrelat a Castellvell. Creu que l’Església ha de jugar algun paper en relació a l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya?

Les persones pertanyen a una nació amb unes arrels, amb una tradició històrica, amb llengua i costums,...i clar que tenen dret a l’autodeterminació. I, per tant, l’Església no posarà cap dificultat en aquest sentit. Una altra cosa és que jo com a particular pugui dir que d’això no se’n parla. A vegades, la nostra tasca és més indirecta. Algun cop m’havien preguntat si com a mossèn no portava res del català i jo havia dit que no m’agraden les etiquetes sinó fer la feina. Quan el català estava com estava, a finals de la dècada dels 70, aleshores era a Cambrils, juntament amb un germà de La Salle, vam ser uns iniciadors de classes de català per a adults, però és que abans, l’Església, sortosament, va salvar el català perquè als pobles es parlava.