Cultura de la Dona Reusenca, la llavor de Francesca Bonnemaison a Reus

“Tota dona val més quan lletra aprèn”. Aquest rodolí resumeix l’essència de l’ideari de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona impulsat per Francesca Bonnemaison a principis del segle XX a Barcelona, un espai que va esdevenir un referent europeu en tractar-se de les primeres instal·lacions d’aquest tipus femenines al continent. Segons els estatuts de 1910, “la Biblioteca Popular de la Dona té per objecte promoure la il·lustració i la cultura de la dona i barrejant l’útil amb l’agradable, oferint especialment a les obreres per mitjà de coneixements científics, artístics i manuals el fonament del seu benestar moral i material”. Partint de les mil associades inicials del 1911, l’Institut va arribar a tenir-ne 8.050 l’any 1930, segons explica Albert Balcells al llibre ‘Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1976’.

Amb el transcurs dels anys, la trajectòria de la Biblioteca Popular acabaria essent rica en esdeveniments i clarobscurs durant el temps de la seva apropiació per la Secció Femenina al llarg franquisme. Recuperada la democràcia i, gràcies a la mobilització ciutadana, el projecte es va poder redreçar i ha arribat fins als nostres dies reconvertit en una proposta cultural i formativa d’interès a la ciutat de Barcelona.  Pel que fa a la trajectòria de la seva impulsora, Francesca Bonnemaison (1872-1949), cal recordar que va estar vinculada a la Lliga, el primer partit conservador catalanista, on a petició de Francesc Cambó va dirigir-ne la secció femenina.

A excepció de Barcelona on l’obra de Bonnemaison ha estat ben estudiada, la tasca desenvolupada per les filials d’aquesta proposta associativa i pedagògica és menys coneguda arreu del territori. Vic, Vilafranca del Penedès, Badalona,… són tan sols algunes de la quarantena llarga de poblacions catalanes i espanyoles que tenien relacions amb l’Institut i la Biblioteca, als quals cal sumar la dotzena de poblacions estrangeres a països com Suïssa, Anglaterra, Itàlia o Argentina, entre d’altres.

Propera a la Lliga Regionalista de Cambó i d’orientació catòlica, l’obra impulsada per Bonnemaison va tenir tres filials al Baix Camp que es van inspirar en el model barceloní: Reus, Riudoms i Montbrió del Camp, segons consta a l’Arxiu Històric de Barcelona que custodia els seus fons. D’acord amb la documentació conservada, va ser la seu de Reus la que va desenvolupar la tasca més regular i concreta mentre que als altres dos municipis no devia passar d’accions o contactes puntuals. 

Tot i així, a l’arxiu esmentat consten també la denominació del Grup de Cultura de la Noia Riudomenca i el de Cultura de la Dona de Montbrió del Camp, ambdós sense adreça detallada a la documentació a diferència de la seu reusenca. Pel que fa a Tarragona, les referències que es conserven en aquest mateix catàleg pertanyen a sis particulars alguns dels quals tenen una clara vinculació eclesial. És el cas de Josep Dachs i Miquel Vilatimó, canonges de la Seu, i Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe. La resta de persones vinculades a la iniciativa són tres dones: Carmen Cabré, Dolores Querol i Concepción de Múller, vídua de Rabassa.

Seu reusenca  i coneixements impartits

Pel que fa concretament a la filial establerta a Reus, la seva denominació oficial va ser Cultura de la Dona Reusenca i es va fundar el 24 de març de 1928 amb seu al Raval alt Jesús, número 20, primer. Segons la ‘Història General de Reus’, aquest espai oferia a les dones la possibilitat d’adquirir uns coneixements bàsics en diferents matèries així com esbargir-se i aprendre mitjançant visites concertades i excursions.

En l’opuscle ‘L’obra feta, l’obra a fer’ que es conserva a la biblioteca del Centre de Lectura de Reus, els responsables de l’entitat valoren la feina desenvolupada durant el primer curs d’activitat, el 1929. Segons aquest document, es parla de “la crescuda matrícula obtinguda i l’augment constant de sòcies”. Pel que fa a les matèries que es van impartir durant els primers mesos d’activitat es parla que diàriament es donaven lliçons de Gramàtica, Aritmètica, i Tall i Confecció.

Segons l’organització, aquestes matèries van ser seguides majoritàriament per dones treballadores que també van rebre lliçons de cuina, planxar, sargir i apedaçar. El mateix document detalla “l’èxit” de les conferències del curset d’ensenyament domèstic que, com era d’esperar, van impartir quatre homes: mossèn Vilatimó, canonge de la Seu tarragonina, que va parlar dels “valors espirituals per a la formació de la llar”; Alexandre Frias, director del conegut institut que portava el seu nom, que va abordar “nocions de puericultura”; Josep Ixart, secretari del Tribunal Provincial de Nens, que va parlar sobre la família des de la seva vessant jurídica i, finalment, l’arquitecte A. Brunet que va tractar temes de “decoració i embelliment de la llar”. El curset es va tancar amb tres lliçons de cuina que va impartir un altre prohom de l’època, Eulogi Bordes, director de l’hotel de Londres de Reus. Encarregades a la professora Ll. Subirà Arumí, les classes de tall i confecció sembla un dels escassos terrenys on la docència era dirigida per mà femenina sota el sistema ‘Martí’.

Conseqüència lògica d’adreçar-se a dones treballadores, el programa contemplava tant classes nocturnes com extraordinàries on, a banda de les nocions teòriques i de cosir, s’incloïen idiomes com l’anglès o el francès. Pel que respecta a la biblioteca, s’afirma en l’opuscle del primer curs que “cada dia està més concorreguda” i que “es van adquirint constantment nous volums i publicacions”. Segons el mateix document, el nombre de lectores de l’anomenada biblioteca circulant superava el centenar.  Al respecte dels ensenyaments impartits, les classes de mecanografia, taquigrafia, comptabilitat i solfeig i piano són algunes de les novetats aparegudes en el programa de les escoles de l’entitat durant cursos posteriors com ara el de la temporada 1934-35, essent la resta força similar.

Pel que fa a les activitats realitzades a Riudoms i a Montbrió del Camp per les respectives filials, cal destacar la referència que fa l’estudiós Xavier Ferré Trill en el seu llibre sobre Antoni Correig en què apunta que el juny de 1933 va intervenir al local de la Cultura de la Dona Riudomenca, amb la conferència ‘La lluita de cada dia sota l’acció de la gràcia’.

Catalanisme i excursionisme

En l’àmbit cívic, el paper de l’associació Cultura de la Dona Reusenca és important en una de les tradicions actualment més consolidades de la nostra cultura. I és que el 1931, coincidint amb la instauració de la Segona República, les associades de l’entitat van repartir roses beneïdes després de la missa a l’ermita del Roser en el marc de la festa del Llibre del 23 d’abril en què, per exemple, la ‘Llibreria Nacional i Estrangera’, de Salvador Torrell, va vendre llibres amb descompte.

En les referències que es conserven a diferents diaris (Foment, Diari de Reus, etc), sobre les activitats de l’associació, també són molt abundants l’organització de nombroses excursions al voltant de la ciutat a destins propers com el santuari de Misericòrdia, la platja de Salou, el pantà de Riudecanyes o Paret Delgada i en les quals, sovint, s’emprava el ferrocarril com a mitjà de transport.

El paper de la fundadora

La voluntat de vincular el projecte de la capital del Baix Camp amb el seu homònim barceloní era evident. Durant el primer curs, l’entitat va nomenar presidenta honorària Bonnemaison “per la seva obra altament benefactora” i recordava en l’esmentat opuscle ‘L’obra feta’ com havia visitat el centre juntament amb la secretària de l’Institut de Cultura Popular, Vicenta Carreras. Visites que, per altra banda, no serien excepcionals tal i com ho demostraria, per exemple, que el maig de 1935 Bonnemaison tornés a l’entitat reusenca acompanyada d’altres dirigents de l’Institut de Cultura de Barcelona. 

La ideologia dels escrits de l’associació

Sense ànim d’exhaustivitat, la consulta d’alguns dels exemplars conservats de les publicacions periòdiques de l’Associació de la Cultura de la Dona Reusenca ens aporten algunes línies ideològiques de l’entitat. En destaquen, per exemple, el paternalisme dels escrits (“vull que la vostra infantesa i tot el vostre viure sigui una filera de roses sense espines i blanques”); la valoració de l’educació tradicional (“sabràs llegir, planxar, guisar, sargir i confeccionar robeta nova i adornar”); la constant crítica als nous corrents polítics de l’època com el comunisme (“la dona de Reus no ha d’ésser com la de París o Moscú”) o l’ús de referències bíbliques fàcilment identificables pel lector (“Deixeu que els nens vinguin a mi”).

D’acord amb l’ambient polític que es vivia en l’època, cal destacar que el diari Foment no només criticava igualment “la dona moderna” nascuda a l’entorn de les noves corrents de pensament i polítiques sinó que, alhora, aplaudia “la tasca” realitzada per “les benemèrites capdavanteres de la Cultura de la Dona Reusenca” que, segons l’autor de l’escrit signat sota el pseudònim d’Ignot (en realitat, Pere Balaguer) “marquen la pauta de la dona joves del nostre temps en una ciutat d’ambient pairal”.

Dones, un dels sectors emergents de la democratització política

Per l’historiador reusenc Joan Navais, la trajectòria de la filial reusenca de l’obra de Francesca Bonnemaison  s’emmarca en un moment en el qual “les dones, juntament amb els joves, són els sectors emergents de la democratització de la política que es va produir a la Segona República” i se suma “tant a la creació com al creixement d'associacions (polítiques, socials o cíviques) de joves i de dones en aquests moments”, dins de tot el ventall polític.