Dimecres, 14 de Novembre de 2018

De l'infern d'Ifni al cel de Brussel·les, sempre amb Reus al cor

Repassem la vida de Josep Pasarrius, vinculat a la nostra ciutat

03 de Novembre de 2018, per Jordi Garcia Arnau
  • Una imatge de Pasarrius

    Cedida

  • Imatges de legionaris al Marroc

    Cedida

  • Segells d'Ifni

    Cedida

Molts de nosaltres podem dir que el nostre avi va anar a la guerra, i no cal que especifiquem de quina guerra es tracta perquè tothom dóna per fet que ens referim a la Guerra Civil espanyola (1936-39). El que pocs reusencs poden dir és "el meu pare va anar a la guerra". Aquest és el cas de l'Annabel Pasarrius, una noia de tan sols 31 anys que ens ha explicat les desventures del seu pare en l'última guerra que va lliurar l'Estat espanyol a l'Àfrica i com se'n va sortir de manera exitosa.

Josep Pasarrius va viure la postguerra i l'inici del franquisme amb tota cruesa. Va veure com van matar el seu oncle a cops per no saber parlar castellà i va patir els abusos sexuals del clergat. Una infantesa dura que va desembocar en una forta discussió familiar que va provocar que amb 17 anys deixés el seu Agramunt natal per anar-se'n a allistar la legió espanyola sense tenir ni idea del que allà l'esperava. Pasarrius va acabar en una de les colònies espanyoles a l'Àfrica, Ifni. Un petit tros de terra sense cap valor especial situat al sud del Marroc i just davant de les Illes Canàries, i dins del que fins feia poc era protectorat francès.

L'infern d'Ifni

Per entrar en el context històric cal assenyalar que el Marroc va aconseguir la independència de França el 1956 però que Espanya encara retenia part del seu domini colonial al nord i al sud del Marroc, el Sàhara. La independència del Marroc va donar ales al Partit Istiqlal (Partit per la independència) que aspirava a crear el que es va anomenar el gran Marroc, tot afegint el Sàhara i Mauritània. Però el nou estat marroquí no volia enfrontar-se directament a Espanya o a França i ho va fer a través de les milícies populars de l'Istiqlal, que a partir de l'octubre de 1957 van iniciar una confrontació bèl·lica de baixa intensitat contra l'exercit colonial espanyol.

Per fer front a aquesta guerra encoberta, el general Franco hi va enviar legionaris, fet que va provocar que els marroquins intensifiquessin la seva lluita. L'exercit espanyol va haver de lluitar en condicions molt precàries. Per començar, els americans van prohibir a l'exercit espanyol utilitzar nou material bèl·lic que els havien comprat, i això els va obligar a recuperar material de la Guerra Civil que ja tenia més 20 anys i en molt mal estat.

A tot això s'hi va haver d'afegir un excés de confiança i de pressa en derrotar els marroquins, alhora que un clar menyspreu cap a un enèmic millor armat, més nombrós i amb un comandament militar més experimentat. Per contrarestar aquestes mancances, el govern espanyol de Franco, va enviar a Ifni la cantant Carmen Sevilla amb l'objectiu "d'animar la tropa" durant la nit de cap d'any. Però més enllà de l'anècdota, l'única manera de resistir en aquell infern era l'opi, així ho va relatar Pasarrius a la seva filla.

Les atrocitats que van patir els legionaris capturats pels marroquins van ser terribles. Els van tallar la llengua i els van lligar a un ase per morir dessagnats. Alguns altres es van haver de menjar vòmits aliens per culpa de la gana que van patir, o fins i tot, haver-se de netejar ferides amb orins per falta d'alcohol. Tot i que les baixes van ser molt més nombroses entre els marroquins, unes 8000, que entre els hispano-francesos (que tal sols van patir 380 morts), la sensació d'assetjament per part dels marroquins va forçar que a l'abril de 1958 es firmés un tractat de pau en què Espanya va cedir Cabo Juby, al sud d'Ifni.

El règim franquista, conscient de la seva debilitat a Ifni i al Sàhara, va convertir aquests dos territoris en províncies espanyoles per poder-les conservar com si fossin part de la 'indissoluble unitat d'Espanya'. Però aquesta estratègia els va servir de ben poc, ja que Ifni va passar a mans marroquines el 1969 i el Sàhara va deixar de ser territori espanyol el 1973.

A tall d'anècdota, he de dir que encara recordo haver vist circular per Reus un vehicle amb la matrícula SH, corresponent al Sàhara. Els d'Ifni, per part seva, portaven IF. Pasarrius va haver d'entrar en combat en nombroses ocasions i, cap al final de la seva estància a Ifni, va rebre un tret de pistola entre la cuixa i el cul. Segons ens narra la seva filla Anabel, l'exèrcit espanyol el va deixar abandonat a la seva sort, i van ser uns legionaris francesos els que el van salvar d'una mort segura.

Gràcies a ells va aconseguir arribar a França i allà hi va aprendre l'idioma, fet que, al cap d'un temps, el va permetre treballar a Madrid com a traductor en un diari.

El cel de Brussel·les

Però, Pasarrius, aventurer com era, se'n va anar de Madrid per provar fortuna a Bèlgica en una explotació minera on va coincidir amb molts espanyols que van voler fugir de la pobresa. Després de treballar en mil feines, li va venir el 'cuquet' de la música. Per començar, va aprendre a tocar el saxo i la guitarra i, a partir d'aquí, va aconseguir muntar una orquestra com un Xavier Cugat qualsevol. També va gravar un disc on va incloure una cançó en català i, finalment, va aconseguir dirigir la discoteca Regina de la capital belga.

Una sala que va veure desfilar artistes tan importants com les Azúcar Moreno o Julio Iglesias. L'èxit professional el va permetre sovintejar les visites a Reus, on hi tenia bona part de la família. Molts encara recordem el taller i botiga de venda de bicicletes Passarius de la plaça de Catalunya. Un home orgullós i fet a si mateix, que no tenia cap mena de pudor en aparcar el seu espectacular descapotable a la plaça de Prim mentre quan es va allotjar en un luxós hotel de la mateixa plaça.

Ja de gran, i com si d'un rei es tractés, va conèixer a Bèlgica una jove i guapa asturiana amb la qual es va casar i va tenir descendència en una bonica casa al Burgar de Reus, on va passar els últims anys de la seva vida.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

ifni marroc reusdigital
ifni reusdigital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)

Comentaris

Panarra Volador  04 de Novembre de 2018

El meu pare també hi era...

Quina casualitat, el meu pare va estar destacat a la guerra del Sidi-ifni, el 57-58, ell feia el PA dels soldats, estava a intendència.
Com pots veure sempre Forners.
Sempre hi ha històries increïbles.
Gràcies.

Reportatges