De Reus a Lesbos per un motiu solidari

Hom diu que el voluntariat està en crisi a causa del ritme vital de la societat i de l’emergència de nous valors. Però la situació dels refugiats recorda, de nou, que vivim en un món global i interconnectat, i que les tragèdies que s’esdevenen a altres països també ens afecten. I és que mentre molts desvien la mirada, les fronteres es difuminen: existeix qui no pot restar indiferent davant les dificultats que pateixen els milers de refugiats que cerquen una vida en pau. En van ser un més d’un milió, només durant el 2015, segons dades oficials de l’ACNUR.

Per ajudar-los és possible col·laborar amb diverses entitats humanitàries, però hi ha qui prefereix implicar-s'hi de manera directa i personal, és a dir, com a voluntari independent. Moltes persones es pregunten què fer i com fer-ho; senten la necessitat de fer costat i ajudar d’alguna manera. Aquest ha estat el cas d’Hugo Di Dio, qui assegura sentir-se de Reus, la ciutat que el va acollir quan va migrar d’Argentina fa quinze anys. El voluntari –anteriorment vinculat a altres causes humanitàries– compta amb una llarga trajectòria professional: ha estat treballant amb el filantrop Vicente Ferrer a l’Índia, ensenyant anglès a Corea del Sud i feinejant durant dècades a l'Àsia. Actualment es dedica a la formació en l'àmbit de la gestió de l'estrès en situacions de crisi i a l'ensenyament del mindfulness. Un dia, però, va decidir vendre el seu cotxe per omplir la cartera i participar en l’acollida de les persones refugiades.

Abans de relatar la seva experiència a Lesbos, l'Hugo explica que l’activitat dels voluntaris ofereix un contacte directe i individualitzat, a més d’aprofundir en les preocupacions i en la cara més humana de la població refugiada. Manifesta, també, que el voluntariat juga un paper fonamental en la sensibilització per “combatre la xenofòbia i promoure la interculturalitat”. Per últim puntualitza que, encara que la tensió mediàtica no sigui tan aclaparadora com fa uns mesos, a l’illa grega segueixen arribant milers de persones que fugen de la misèria i de l’horror de la guerra. Persones que ara, a causa del recent compromís d’Europa amb Turquia, perden l’opció d’asil polític i són detingudes per les autoritats.

Després de la seva estada a Grècia, ara l'argentí centra els seus esforços a crear un grup de voluntaris per tornar i seguir ajudant els refugiats. “L’objectiu és agrupar voluntaris, de perfils diferents, disposats a donar un cop de mà”, comenta. Les persones interessades en la iniciativa poden informar-se a través de la comunitat que l’Hugo ha creat a Facebook o bé trucant al telèfon 693 681 775.

Amb quin objectiu vas marxar cap a Lesbos? Què t'empenyia?

Per l'angoixa que provoca una crisi humanitària com aquesta, de vegades insuportable. Tan insuportable que la gent decideix desconnectar, però no crec que ho facin perquè no els importa, sinó perquè no saben com poden ajudar, o bé perquè creuen que no hi ha res a fer. Els prejudicis també tenen molt a veure, jo mateix els tenia abans de marxar, però després t’adones que tot són etiquetes esbiaixades, sense fonament. Etiquetes que ens priven d’empatia. Mai he volgut que la gent em concebi com una figura solidària, i tampoc crec que sigui millor persona que ningú. Senzillament ho he fet per mi, per les meves conviccions, per la intranquil·litat que em produïa la situació.

Has actuat sense el suport d’una organització oficial?

Sí, i realment crec que les accions d’un voluntariat es poden fer independentment de la dimensió o del suport d’una organització. S’han de tenir idees que responguin la realitat organitzativa i les necessitats d’aquestes persones. Un dels exemples que recordo és el d’un grup d’enginyers que va instal·lar un servei Wi-Fi. Pot semblar una ximpleria, però no ho és: els refugiats deixen la família i els amics enrere, que també pateixen, i quan arriben necessiten comunicar-se com qualsevol de nosaltres.

I quants són, aproximadament, els voluntaris individuals i independents a l’illa grega? Com s’organitzen?

L’ajuda en aquests escenaris està monopolitzada per diverses organitzacions. L’acció de les ONG és bona i necessària, però la gent encara no és conscient que la majoria dels voluntaris de l’illa són independents. Independent és un adjectiu que no m’acaba de convèncer: encara que vagis per lliure, un sempre s’ha d’organitzar d’alguna manera, treballant conjuntament perquè les accions siguin eficaces. Jo els concebo com grups espontanis que s’autogestionen, que s’adapten i acaben funcionant. També tenen l'avantatge de poder operar més ràpidament, sense filtres i burocràcia, amb menys despeses en l'estructura. Però sobretot ofereixen l'oportunitat que el ciutadà participi; ciutadans que inverteixen el seu temps, estalvis i vacances.

En el meu cas vaig provar i conèixer grups amb perfils molt diferents. N’hi ha un que em va cridar especialment l’atenció: no només s’organitzava des de Grècia, sinó des de diferents països, via WhatsApp. Els voluntaris que s’hi adherien llogaven un cotxe i esperaven les seves instruccions per telèfon mòbil. Aquest és el poder d’una societat civil que s’organitza i detecta necessitats per satisfer-les.

Quina feina pot fer un voluntari a Lesbos?

De tot tipus. Pensem que no, però tothom pot ajudar d’alguna manera. Des de cuiners, estudiants, intèrprets i fins i tot “pallassos”. Sí, els nens refugiats són com els d’aquí: també necessiten riure i passar-s’ho bé. Parlem d’un projecte global, més enllà d’una tasca concreta. Per això és important superar una possible concepció utilitarista. La població civil pot cobrir molts buits, com esperar a les platges per oferir menjar o un te calent als que arriben, repartir gorres i bufandes o, senzillament, fer-los una abraçada.

Per a mi hi ha un interès, una agenda, un perquè. Segons la meva experiència és molt enriquidor que la gent contacti amb els refugiats, amb aquesta etiqueta tan generalitzada, i s’adoni que darrere hi ha éssers humans. Persones com tu i jo, que es veuen obligades a fugir per les circumstàncies d’un país devastat per la guerra. Els pitjors comentaris que poden escoltar-se, i que fins i tot surten de la boca de persones amb responsabilitats públiques, sempre deshumanitzen els refugiats. Europa viu una gran onada de xenofòbia i accions d’aquest tipus serveixen per combatre-la.

Com va ser l’arribada a l’illa? I la teva reacció quan vas contemplar el drama humà?

Sobretot em sorprenia l’arribada d’aquestes persones. Quan trepitgen territori europeu la reacció és eufòrica, tant la seva com la dels voluntaris. Hi ha una alegria compartida, abraçades entre coneguts i desconeguts. Una sensació similar a quan el teu equip favorit guanya un partit. Un ambient difícil de descriure. Hi ha gent que arriba amb la por d’haver perdut la dignitat juntament amb els béns materials, i una abraçada els recorda que encara són éssers humans, tot i que no tenen res.

Consideres que els que sobreviuen i trepitgen Europa són afortunats? Suposo que és difícil mirar-los als ulls per dir-los que aquesta etapa només és el començament d’un viatge encara més llarg i dur.

Observava com famílies senceres baixaven de les embarcacions i pensava: molt bé, ja han fet el primer pas, però els queda un llarg camí per recórrer, i molts d’ells probablement no ho aconseguiran. La situació es complica encara més quan desitges establir vincles.

Una vegada vaig apropar-me a una família que acabava d’arribar i es trobava enmig del no-res; van explicar-me la seva història i els vaig convidar a sopar junts de seguida. Abans que marxessin per continuar el viatge, els vaig demanar que em mantinguessin informat en tot moment. Era com si fos la meva família, els meus fills... No ho sé. Es forma un vincle tan ràpid i tan potent que quedes totalment involucrat en la seva història. T’obres a la realitat i al sofriment, i potser aquest és un preu que es paga, però et recuperes com a ésser social actiu. La por al dolor i la por en general és justament el que ens insensibilitza i ens divideix. 

Com has notat la manca de suport governamental?

En tres setmanes vaig veure moltes coses, suficients per interpretar que hi ha dues cares ben diferents: en algunes àrees, el govern grec té col·laboracions molt interessants, però en altres és un obstacle. Bon exemple és l’impediment que va patir un grup de voluntaris amb el qual també vaig col·laborar i que es trobava prop de la platja. Un lloc petit, que oferia assistència en molts aspectes. L’Ajuntament no simpatitzava amb ells, probablement perquè estaven situats a una zona d’interès turístic. Un dia va arribar una inspecció de sanitat i van tancar-los la cuina sense més.

Per a tu, què és un refugiat?

L’etiqueta de refugiats no és correcta. Els mitjans els anomenen emigrants, com si viatgessin només per cercar una vida més plàcida. La realitat és una altra: són persones que demanen protecció i asil polític, una idea molt diferent. Només busquen el seu lloc al món, una llar, perquè el que tenien anteriorment ja no existeix.

Quin tipus d’ajuda podem oferir des d’Europa?

“Em fa vergonya ser europeu” és una de les frases que més s’escolta actualment. Tots estem en aquesta pel·lícula. A mi, en realitat, més que vergonya em fa llàstima. Hem perdut el poder com a ciutadans i ja no pintem res. Prendre consciència d’això és interessant: el que els voluntaris fan a Lesbos és recuperar el poder. No hi ha ningú del govern? No hi ha ningú d’Europa? Doncs hi som nosaltres; podem organitzar-nos i ajudar. Els voluntaris hem d’articular mecanismes que tradueixin aquesta voluntat d’ajuda, imprescindible per la població refugiada. Hem de seguir instant les autoritats perquè s’esforcin a l’hora resoldre una crisi humanitària d’abast ja mundial. Som part de la solució d’aquest problema.

Vols tornar a Lesbos acompanyat de més voluntaris. Quin perfil han de tenir els que vulguin adherir-se al projecte?

En els darrers dies hem comprovat que hi ha persones i entitats interessades. Vull formar un grup de gent motivada i amb ganes de treballar. Tots els perfils són benvinguts, ja que, com més habilitats reuneixi el conjunt, més necessitats específiques podrà satisfer. L’únic que demano és que la gent es conscienciï que es tracta d’una proposta seriosa i que en les properes setmanes serà clau la coordinació amb institucions que volen col·laborar. Ara mateix, però, el més important és forjar un grup productiu i cohesionat. Després ja veurem si ens dirigim a la frontera amb Macedònia (on hi ha atrapades unes 14.000 persones), a Lesbos o Atenes.