Cookie control
Dimecres, 08 d'Abril de 2020

Els complicats inicis del Mercat del Carrilet

L’equipament municipal inaugurat durant els anys vuitanta ja va ser polèmic pel retard i les sancions

24 de Febrer de 2020, per Isabel Martínez
  • l'alcalde Anton Borrell durant la inauguració del mercat, el 27 de juny de1983 (Fons DCC Ajuntament de Reus-CIMIR)

    Reus.cat

Ara fa unes setmanes, l’Ajuntament de Reus va anunciar el futur tancament del Mercat del Carrilet, obert des del juny de 1983 i que, si no hi ha marxa enrere, tancarà portes coincidint amb Sant Pere de l’any vinent. Un anunci que ha generat un allau de declaracions i una campanya per part dels afectats per intentar revertir la situació. Independentment dels capítols que es poden viure en els llargs mesos que separen aquest anunci de la futura execució, pot ser oportú recordar que els inicis d’aquest equipament destinat a la compra i a la venda alimentària ja van ser especialment difícils a principis dels anys 80.

Un mercat pensat per substituir les Peixateries Velles

Inicialment pensat per substituir a l’espai comercial de les Peixateries Velles (que el primer ajuntament democràtic reusenc ja havia decidit tancar), el projecte de construir un mercat a la zona sud de Reus no va tenir veritable impuls fins el mandat de l’alcalde Anton Borrell, malgrat que ja el 1980 s’havia sol·licitat una subvenció estatal per tirar-lo endavant. En el moment de formalitzar la proposta concreta per part del consistori, un total de sis empreses (Joan Boronat i Domingo, Prodesco SA, Cubarca SA, Joan Mercadé i Poblet, Eugènia Mercados SA i Mercatecnia SA) es van acabar presentant al concurs per a la construcció i explotació del mercat de l’àrea meridional de la ciutat.

Finalment, el concurs que va resoldre el plenari municipal del 5 de juliol de 1982 en favor de l’opció A, presentada per Mercadé, i es van posar en marxa les obres que havien de durar menys d’un any. Segons la resolució aprovada del concurs, l’execució material de les obres s’adjudicava per un import de 168.912.350 pessetes, a les quals s’afegia una oferta econòmica de 245.083 pessetes de conformitat amb el plec de condicions. Com a conseqüència de la situació econòmica que es vivia en la qual l’atur era una de les màximes preocupacions socials de la ciutat (i del país), s’exigia, complint una moció de 1981, que l’adjudicatari donés compliment a la col·locació d’un mínim del 33% del personal no subsidiat si n'havia de contractar d'eventual per a les obres.

Una pròrroga denegada i una sanció quantiosa

A menys d’un mes del compliment del termini per acabar les obres i justificant-ho en base a l’alineació al traçat dels vials, el constructor va sol·licitar al consistori un canvi en tot un seguit de parades que passaven del tipus A al B, un fet que representava augmentar la superfície i un nou preu de la cessió, que assolia els 1,7 milions de pessetes de l’època. Les parades que van canviar la seva categoria anaven del número 113 al 124 i també afectaven a la número 140. Aquest canvi va ser el primer pas d’una relació tempestuosa entre constructor i l'Ajuntament en la qual l’administració va acabar sancionant a l’adjudicatari després de denegar-li la pròrroga de 30 dies sol·licitada que es va debatre públicament l’abril de 1983.

En aquest plenari s’argumentava concretament que el plec no establia “clàusula sobre la pròrroga” i se subratllava que “les possibles modificacions del projecte no es poden imputar a l’Ajuntament”. En aquella sessió, la única veu política que es va alçar en contra de la negativa a concedir més temps al constructor va ser la de Jordi Escoda, qui va considerar “discriminatòria la proposta en relació a altres contractistes de la ciutat”. Amb retard respecte la previsió, el juny de 1983 el mercat va obrir portes però la sanció per part de l’ajuntament acabaria arribant inexorablement uns mesos després. De manera que, a l’octubre de 1983, el concessionari i constructor sol·licitava la via de constrenyiment per al cobrament de les taxes d’explotació de parades, una demanda que va originar un contrast d’opinions entre els portaveus tenint en compte que el plenari incloïa després el plantejament d’una sanció pel mateix.

Finalment, la sol·licitud del constructor va quedar damunt la taula, mentre que sí que es va abordar la sanció al concessionari que havia presentat al·legacions (i que es van desestimar). Establerta inicialment en la quantitat de 2,7 milions de pessetes, la sanció devia ser un cop econòmic important per al sancionat. A jutjar per l’explicació que es va donar, el fet que l’entrega de les obres es demorés entre del 13 d’abril al 23 d’agost va jugar molt en contra així com, segons s’assegurava, “la manca de pagament del concessionari als arquitectes directors de l’obra” i la “sèrie de deficiències observades a la mateixa”.

De nou, el portaveu convergent Jordi Escoda va declarar que la sanció era “exagerada” i apel·lava a la necessitat que l’Ajuntament fos “el més equànime possible en aquests temes”. Com era d’esperar, el sancionat no va quedar satisfet i va plantejar un recurs de reposició en el qual al·legava “defectes de procediment en la tramitació de l’expedient” alhora que adduïa “indefensió”. Sense reduir el nivell d’exigència municipal que va certificar els retards objectius de l’obra, la realitat és que el recurs va servir per minvar el cost de la sanció, que va acabar establint-se en 500.000 pessetes per falta greu, i en 400.000 pessetes per falta lleu.

Un total de 900.000 pessetes a conseqüència del retard de 20 dies en la finalització de les obres (de l’estipulat 2 d’abril al real, el 22 del mateix mes) i la recepció provisional de l’obra, el 23 de juny (en la qual se sol·licitaven una sèrie d’obres accessòries a realitzar en dos mesos que no es van executar), d’acord amb l’informe de l’arquitecte municipal.

Una relació complicada i un canvi de model

Aquests inicis complicats no auguraven que la relació futura entre concessionari i consistori millorés, de forma que dos anys després, el gener de 1986, el mateix plenari abordava la inseguretat que patia la zona i es proposava la potenciació del mercat amb l’autorització d’un mercadet ambulant. Paral·lelament, i en la línia dels desencontres ja produïts, es desestimava la proposta de tarifes per a l’any 1986, perquè “eren inferiors a les necessàries per mantenir l’equilibri econòmic de la concessió”.

Tombant de la cantonada, el canvi de model que va suposar la posada en marxa de les primeres societats municipals esperava una oportunitat per transformar aquests inicis complicats en una nova etapa que, fins fa poc, semblava de llarguíssim recorregut.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Ni fu, ni fa.  26 de Febrer de 2020

Programa Municipal, engaño total...!!!

El actual gobierno municipal de Reus: “El Mercado del Carrilet su cierre previsto para el año 2021”. Cuando los políticos actuales en el gobierno nos vendieron sus programas para dicho espacio, con una transformación para: “tener un supermercado, paradas más atractivas, también con una zona verde, etc.” Todo esto en su programa para las municipales 2019, tanto ERC y UpReus lo expusieron públicamente, ahora es que no… Debo considerarlo como un fraude electoral, porque las promesas, solo han servido para engañar al electorado.
Mercado del Carrilet y Estación de Autobuses, la entrada a la ciudad de Reus se va a pique, no hay ideas para hacer atractivo todo el espacio que una ciudad de cien mil habitantes es necesario.
Tenemos unas Cooperativas en todo el territorio (El Priorato, Ribera de Ebro, Terra Alta…, las comarcas de Catalunya vacías que se les parecen a las de Laponia), con productos para exponer y vender a precios razonables, de proximidad, con degustaciones diarias, para poder desarrollar cultura y folklore en días y épocas del año, etc. También se puede intentar el implantar un centro de promoción territorial de turismo integral ¿Eso no se ha estudiado ni pretendido realizar? “PRODUCTOS DE PROXIMIDAD, DEGUSTACIÓN, CULTURA, PARA TODO EL AÑO”: Sería un posible slogan.

Reportatges