Cookie control
Dilluns, 22 de Juliol de 2019

Històries quasi oblidades dels barris Sol i Vista i Pelai

La reivindicació i diferents iniciatives socials han estat motor d’aquesta àrea de Reus

03 de Gener de 2019, per Isabel Martínez
  • Galeria d'imatges de Sol i Vista

    Isabel Martínez

  • I.M.

  • I.M.

Malgrat haver-se plantejat fa gairebé una dècada enrere dins de la llei de barris, Immaculada i Sol i Vista es troben enmig del desenvolupament de les accions aprovades solemnement el 2009. Unes actuacions municipals pendents de la segona fase al barri Sol i Vista, on el passat mes de juliol es va posar en marxa la remodelació viària corresponent als carrers d'Entença, de l'Almirall Requesens i a trams de Roger Llúria i de Nelson Mandela. Una reforma que properament viurà una segona etapa i que fa uns dies van visitar l’alcalde i el regidor d’Urbanisme.

En el marc de la Casa d’Oficis, Mas Carandell va acollir recentment un documental sobre la història del barri Immaculada, on es donava veu als veïns i a altres testimonis de la ciutat. Geogràficament més proper a l’urbanització Pelai, Sol i Vista pot presumir, enguany, de mig segle des de la creació de la seva associació de veïns, el 1968, la primera creada a Reus sota el franquisme gràcies a l’assessorament del desaparegut advocat Ramon Marcer. Una entitat que ha estat essencial pel desenvolupament d’una zona que va tenir un creixement urbanístic espontani molt vinculat a l’arribada d’emigrants a la ciutat en els seus orígens. Malgrat trobar-se ben a prop, la idiosincràsia de Pelai i Sol i Vista és diferent.

En primer lloc, perquè les parcel·les de la primera de les urbanitzacions es van començar a vendre ja cap a el 1946 i, a parer d’un article de 1971 publicat a la revista del Centre de Lectura, amb un sentit “més individualista i més tancat que els de Sol i Vista”. De fet, no va ser fins el 1958 que Sol i Vista va començar a poblar-se amb un desordre similar al de barris com Bonavista i amb una població que esdevindria més jove que la de Pelai. D’acord amb la descripció de l’esmentat article, la construcció de Sol i Vista és més “amuntegada, aprofitant al màxim el terreny” i normalment construint cases “d’una sola planta, sense jardí”, un component que sí és present a Pelai.

Pelai, unit i alhora distant de Sol i Vista

Tres anys abans de l’inici de la població del barri Sol i Vista, Pelai ja constava com a barri no autoritzat pel consistori reusenc per no reunir les condicions mínimes d’urbanització tot i que 11 anys després, el 1966, una memòria de l’arquitecte municipal va constatar que la construcció havia progressat al seu aire tot i les advertències de l’administració. Un any després, el consistori va instar la Brigada Municipal a clausurar el pou “per no tenir cap utilitat”.

Segons va recordar l’aleshores líder veïnal Amèlia Besora el 1999 en el llibre ‘20 dones parlen del segle XX’ als inicis de la urbanització “no hi havia carrers fets, quan plovia tot era fang. No hi havia llum i vam estar uns anys una mica….bé que no estaves a gust”. El 1967, els propietaris de Pelai eren 130 i tot acabar-se les obres del clavegueram el 1969 no es van poder construir les vorades per unes despeses extra.

Procedències diverses

“Era tot terra, clots per tot arreu i un pou que es va fer la mateixa gent que van pagar i anaven a treure aigua per fer les cases” descriu Jaume Fernández sobre l’entorn del barri Sol i Vista. Com a altres zones perifèriques de la ciutat, l’autoconstrucció era el mètode habitual amb el condicionant que una parcel·la es comprava entre ”quatre i allí es feien quatre vivendes i s’aprofitava tot”. Al barri Sol i Vista, l’aigua va arribar a les cases el 1968 i el veïnat va tenir llum des de 1960. Mentre que a la urbanització Pelai els veïns tenien procedència diversa (Almeria, Càceres, Múrcia i Granada) però en part també catalana, a Sol i Vista pràcticament la majoria procedia de Garrovillas (Càceres), així com d’altres pobles extremenys i andalusos.

Aquest vincle va representar que un autobús unís regularment la ciutat de Reus amb Extremadura partint d’aquesta zona fins, almenys, la dècada dels 80.

Les lluites oblidades d’un barri reivindicatiu

Destinat des de 1967 a la parròquia de la zona com a capellà juntament amb altres companys, Jaume Fernández va contactar un any després de la seva arribada amb la mítica professora i lluitadora antifranquista Isabel Llácer, qui va posar-lo en connexió amb un treballador de la central Vandellòs I, l’encofrador Manolo Martínez. “La primera setmana ja ens vam posar a tenir accions diferents” explica Fernández qui, a partir d’aquest contacte inicial, va incorporar- se a un grup on també participaven Celestí Martí, Ramon Ferré, i posteriorment Josep Colomé i Ramon Llop.

Fernández també recorda que hi va haver “alguna reunió” amb Xavier Amorós i assenyala que el grup tenia participació de dos veïns del barri Sol i Vista: l’Esteban Sánchez i l’Eladio Osma, conegut sota el renom d’El Sordo. De militància comunista a la seva Garrovillas natal, Fernández apunta que Sánchez “havia tingut represàlies al seu poble” abans d’emigrar. “Vam conèixer al Jaume Fernández que encara anava en sotana” descriu l’aleshores militant del PSUC, Teresa Escoda, un contacte que els va facilitar “reunions amb una cèl·lula de proxinos o troskos” recorda. “Una mica irresponsables sí que potser ho érem” valora avui, mentre explica que aquesta cèl·lula tenia unes vietnamites “amagades a la Boca de la Mina”.

Segons el periodista Josep M. Martí, la primera activitat pública del sindicat CCOO va ser al barri arran dels fets de Granada durant els anys 70.

L’escola i l’esplai

Si un equipament defineix avui en dia el barri és l’escola sota el nom de la coneguda pedagoga reusenca Cèlia Artiga des del 1981. Amb una capacitat de 80 places, el curs 1967/ 1968 es va inaugurar ja una escola a Sol i Vista construïda amb l’ajuda de l’ajuntament (el 50%) i posant la resta entre particulars i Càritas. Gràcies a l’acció de Fernández i altres companys capellans, es va construir també una escola del Patronat a Pelai que en un parell d’anys es va unificar amb la de Sol i Vista.

Aquesta escola va comptar amb un donatiu mensual de 6000 pessetes que sortien de la butxaca de persones com Fernández, que treballava en una sedera, i del seu company de vocació, Ramon Pedro, qui també acabaria deixant els hàbits. Com a moltes altres zones d’arribada de nouvinguts, un dels reptes més ambiciosos d’aquells anys era revertir l’alt nivell d’analfabetisme especialment entre la població adulta i els que deixaven molt joves els estudis per iniciar-se en el món del treball.

“Tothom era paleta i volien aprendre a calcular” explica Fernández, qui narra que es van fer accions per formar aquestes persones, per exemple, a espais cedits pel Pere Mata. “Cal dir que la major part d’aquesta joventut no ha arribat a saber escriure correctament, en castellà, ni el seu nom, ni la data de naixença i que, entre els que ja són majors d’edat l’analfabetisme és freqüent”, descrivia aquella població en l’article 'El creixement de Reus en clarorbscur' Celestí Martí el 1969 a la Revista del Centre de Lectura.

En el text, el lluitador antifranquista també va lloar “l’esforç popular” de l’escola nocturna, tot just posada en marxa i animava a seguir l’exemple a “altres barriades que es troben en circumstàncies similars”. “Sortir de casa i no anar al carrer sinó anar a un lloc és d’aquelles coses que de veritat estic content” reviu Fernández al respecte de la iniciativa de l’esplai que es va allargar almenys un quart de segle a partir de 1967 quan en dos torns (nens i nenes) es va anar a Capafonts.

Una oferta sorprenent per una època en què els infants tenien encara una educació segregada per sexes i no compartien espais de lleure freqüentment. Contràriament al que era habitual, les colònies ja van ser compartides des de 1969. Gràcies a l’impuls de Fernández i al de persones com Enric Valls, el primer any hi van acudir 36 infants no només dels barris Sol i Vista i Pelai de Reus sinó també de les parcel·les Tuset de Tarragona i amb l’assistència de vuit monitors.

Segons una publicació que es va editar el 1992 sobre la matèria, els participants anaven “sovint al riu a banyar-se, gairebé cada dia, era una experiència nova, la majoria de participants no tenien dutxes ni inclús aigua corrent a les cases” i els impulsors van anar “casa per casa convencent els pares de la importància de passar uns dies en contacte amb la natura”. Entre les persones que van realitzar aquesta tasca, Fernández recorda Paquita Gomis i Rosita Llop.

La pau, la masia, la llibertat, ‘El llibre de la Selva’ o ‘El Petit Príncep’, els contes, la ruta del romànic o els deus de l’Olimp... Són alguns dels temes que els infants d’aleshores van treballar en aquelles trobades estiuenques en què l’escenari canviava durant uns dies per als participants. Un escenari, avui, molt diferent del que van viure els primers veïns però que guarda l’essència del seu passat i, de ben segur, mil i una història que la ciutat, present i alhora llunyana, desconeix.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

sol i vista 50 anys reus reusdigital
sol i vista 50 anys reus reusdigital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Antonio Bonet Rius   03 de Gener de 2019

Temps bonics

Jo em vaig criar al Barri Pelai. El meu pare l'Antoni Bonet va ser uns dels primers que cada festiu junt amb ma mare, Pilar, poc a poc aixecaven la caseta on jo vaig nèixer el 1955. Van ser els millors anys de la meva vida. Els dias de festa s´ omplia de xivarri dels nens i nenes corrent pels camps mentre els pares treballaven a les seves parceletes. Hi havia una munió entre tots els veïns exemplar, nosaltres erem catalans, però tal con diu l'article ni havia de tot arreu andalusos, extremenys, castellans i tots erem un sol. Temps bonics.

Reportatges