Joaquim Mallafrè: ‘Hi ha aspectes més crucials que els diacrítics’

Conegut -i reconegut- sobretot per la seva traducció al català de l’’Ulisses’ de James Joyce, el reusenc Joaquim Mallafrè (1941) ha desenvolupat una extensa i profitosa carrera també com a  professor, escriptor i lingüista, i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) des de 1991. Mereixedor per la seva contribució a la llengua (l’assaig ‘Llengua de polis, llengua de tribu’, n’és un dels exponents) de grans honors públics com la Creu de Sant Jordi atorgada el 1988 i la Medalla de la Ciutat el 2007, compartir una conversa amb Mallafrè és un veritable plaer per l’afabilitat que acompanya la seva erudició. Lluny de vanagloriar-se d’un passat en què va ser protagonista destacat pel seus treballs mostra una modèstia impecable alhora que aposta per la joventut com a futur.

Quan vostè va començar en el camp de la traducció, la llengua tenia un context molt diferent a l’actual. Va ser difícil desenvolupar eines per assolir els seus objectius professionals?

No. Per una banda era una bona pràctica que a l’institut es fes traducció, és un avantatge que s’hauria de conservar i que ara es fa poc. La Teresa Miquel, amb qui vaig aprendre estructurar a través de la sintaxi llatina, i el doctor Vallespinosa, que em va fer descobrir els autors moderns i clàssics, van ser persones importants. Precisament per aquest hàbit de traduir i en concret les obres de teatre per aquelles expressions col·loquials, començo a fer-ho quan sóc a Anglaterra. A la traducció m’adono que hi ha moltes coses que puc expressar en català més bé que de qualsevol manera encara que no amb rigor gramatical perquè estava educat en castellà i la universitat era també en aquesta llengua.

Però no vaig tenir dificultats amb el català perquè, de petit, va ser la llengua habitual a la família i a Reus, i una llengua molt rica i tenia referents com el diccionari Fabra, l’Alcover Moll, que és un tresor, el Corominas i, per tant, tots els instruments. També hi havia una quantitat d’estudis a l’anglès sobre el vocabulari, la música, la història, les nocions ideològiques de l’’Ulisses’. Malgrat la situació cultural oficial, s’havia fet una tasca molt important. Que el Ramon Amigó, als anys 60 fes les classes de català, quina perspectiva, quina fe havien de tenir aquests professors de català… Realment això és una cosa que dóna cert orgull de país. Tenim uns instruments malgrat les dificultats i, per tant, això m’ha facilitat suposo les coses i m’ha fet un entusiasta d’aquesta feina.

Ha estat molt generós en el reconeixement dels seus referents (Ramon Amigó, doctor Vallespinosa…). En el cas concret d’aquest darrer creu que se li ha fet justícia?

Tal i com està el panorama, déu n’hi do! Per què quina justícia se li ha fet a la Maria Aurèlia Capmany, al Manuel Pedrolo… En aquestes èpoques, a la gent li parles d’aquests autors i no en saben res. El doctor Vallespinosa va tenir en el seu moment un reconeixement editorial i va poder publicar algunes obres dels clàssics francesos. La UAB ha fet algunes sessions i alguns estudis sobre ell, la Judit Fontcuberta ha fet alguns articles. És a dir, que tenint en compte que els traductors eren invisibles i que durant molt de temps ni constaven, des d’aquest punt de relativitat i de reconeixement de molts autors que en el seu moment han estat famosos i després queden en l’oblit, el doctor Vallespinosa n’ha tingut. Potser no el que caldria o es mereixeria. Ell va traduir molt de teatre però avui en dia hi ha un canvi de paradigma amb moltes companyies que fan les seves pròpies traduccions. No hi ha interès en ressuscitar traduccions antigues. El doctor Vallespinosa no és dels que ha quedat més oblidats, hi ha altres traductors prou importants que han fet coses interessants i dels quals no s’ha cantat ni gall ni gallina.

En el moment que decideix aprendre l’anglès i dedicar-s’hi a aquesta llengua, la tradició cultural de casa nostra encara era més pròxima al món francòfil que a l’anglosaxó. Per què s’interessa per l’anglès?

L’anglès ja tenia un cert prestigi i ja havia llegit alguns autors anglesos en castellà. El primer curs de carrera me’n vaig a un camp de treball a Anglaterra i allí cullo pomes i prunes. Quan vinc aquí i em trec les oposicions, la professora Sofia Ventosa em diu que haig de sortir. Aleshores hi ha un intercanvi del Ministeri per anar a Anglaterra i me’n vaig a un institut el que vol dir una immersió dura però que penso que és important. Però em va agradar molt, em vaig convertir en certa manera en anglòfil, en un sentit de la societat. Que estiguis en un parc i es diguin servents civils, no funcionaris, és una cosa que realment m’encanta. Podies anar davant del 10 de Downing Street i demanar-li foc al policia que estava davant de la porta, parlar amb ell, allà davant del primer ministre.

També ho he dit, quan al cap d’uns anys torno a Londres i hi ha una barrera, allà hi començo a veure policies vestits de gladiador, penso que alguna cosa ha canviat. Realment van ser uns anys, malgrat les coses que hi havia: el Maig del 68, la guerra del Vietnam… a Europa hi havia en alguns llocs una situació de certa estabilitat, de possibilitat de tirar endavant. La  traducció no m’ha donat diners per comprar-me un xalet, però que pugui anar a Dublín o a Trieste i fer unes conferències sobre la traducció del Joyce t’haig de confessar, amb tota la vanitat que vulguis, que és satisfactori, en aquest sentit, d’una sensació d’acceptació en la societat d’acollida.

Set anys de feina per traduir l’’Ulisses’ de Joyce. En els temps actuals d’immediatesa, seria possible dedicar-hi aquest mateix temps a una obra?

Això dels set anys està molt bé i és un paral·lel amb l’escriptura de l’’Ulisses’ a l’anglès. La meva gran dedicació professional és l’ensenyament i he xalat moltíssim. És un privilegi que algú es dediqui a una professió que en conjunt li agrada. L’any que començo a traduir l’’Ulisses’, que era el 1973, aproximadament, aleshores era catedràtic d’anglès d’institut i era professor de català a la universitat, interí, i, per tant, la feina ja m’omplia molt i anava fent la traducció purament com un exercici, un ‘hobby’  de veure que en català el que descobria també podia expressar allò. I això és important.  Els últims cinc anys sí que treballo una mica més diàriament, però tenint en compte que tinc les obligacions d’universitat. I, a més a més, sense editorial. Quan vaig fer els primers capítols ho van veure la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover, que érem amics i em van animar molt. Van llegir-los i em van dir que era una cosa que valia la pena que continués. Quan va sortir la traducció, hi va haver una reacció crítica positiva, però cal tenir en compte que he traduït com a trenta obres i algunes com  ‘La vida de Tristam Shandy’ o ‘Viatge sentimental’ (les dues de Laurence Sterne), tenen un volum i una dificultat igual o més important. No obstant, la traducció d’’Ulisses’ va ser una mica la consagració, entre cometes.

Vostè té una vinculació especial amb el teatre i amb la traducció teatral. Quin moment viu aquest gènere en el camp de la traducció?

Si pensem en la quantitat, hi ha un munt d’obres estrangeres que es tradueixen, tot i que hi ha una certa endogàmia, és a dir, si ho poden traduir ells ni que sigui de vegades mirant coses que s’han fet i això, un ‘remake’ del que hi ha o el que sigui.  És més difícil que una traducció meva arribi, n’hi ha hagut. Al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) van fer ‘Tornar a casa’ i el Francesc Cerro va muntar unes coses del Harold Pinter magnífiques. També vaig dirigir la meva traducció amb la Dolors Juanpere dels ‘Dies feliços’, del Samuel Beckett, i és una de les obres amb què em sento amb una connexió important. Amb una formació filològica i amb un contacte molt estret amb el món del teatre, un traductor de Shakespeare com el Joan Sallent, per exemple, és capaç de posar-ho en llengua viva i al mateix temps rigorós i, per tant, coherent amb la seva idea de traducció. Des d’un punt de vista estrictament de traducció, no dramatúrgic, algunes  adaptacions són discutibles. I veure un rei Lear amb un mòbil no deixa de ser un… Però, és clar, els meus dubtes són què hauria fet el Beckett si hagués escrit en català la seva obra.

Com a soci d’honor del Centre de Lectura des de fa uns anys i soci número 133 de l’entitat. Què opina sobre el moment actual en què es troba l’ateneu cultural?

Hi ha un model de societat que no afavoreix la vida associativa dels ateneus. Hi ha un moment en què la burgesia de Reus és molt potent i inverteix en la ciutat. De la mateixa manera que la burgesia reusenca crea el Fortuny, el mecenes Evarist Fàbregas dóna la casa del Centre de Lectura i a un nivell més de ciutadania, la gent es feia soci de les entitats perquè es tractava d’ajudar les manifestacions de la ciutat, sigui del Reus Deportiu, sigui del Centre, sigui d’El Círcol, i encara la meva generació. Jo sóc del Bravium, de l’Orfeó i no hi vaig. En gaudeixo en la mesura que ajudo a la ciutat, això ha desaparegut. La gent avui es matricula de dansa o d’italià, i quan acaba el cicle es dóna de baixa. Crec que aquest és un moment delicat del Centre de Lectura per aquest sentit.

Des de fa uns anys, el Centre de Lectura organitza una trobada de traductors al català. Quins problemes comuns s’han expressat en aquestes trobades?

Aquesta receptivitat del Centre de Lectura dóna testimoni d’aquella capacitat d’agrupar determinats corrents de la cultura. En aquestes reunions es parla de la traducció, de quines dificultats té traduir d’una llengua com el xinès o quines coses té l’anglès o l’alemany, més que d’aspectes editorials o de promoció... Es parla amb gent que s’ha fet a la casa, jo mateix, el Josep Murgades, però molta altra gent, com la Bofarull, la Fina Masdéu, o que s’han format a la ciutat tot i que no podem parlar d’una escola Reus ni res que s’assembli… Per tant, té aquest paper d’aglutinar un món relativament desconegut pel gran públic, però que té el seu lloc aquí i això és el més important. De moment, s’han realitzat quatre trobades en diversos formats perquè al principi eren de grups i l'última va venir un traductor, el Carles Prado, format a Reus també. Quina continuïtat té? Bé, depèn de les possibilitats econòmiques perquè hi ha d’haver un mínim per pagar dietes. En això, per exemple, ajuda la Fundació Privada Reddis.

Vostè ha comentat que tot i l’ambient tancat del franquisme, el seu pas per la universitat va ser “d’aliment intel·lectual”. Com a professor,  opina que les noves generacions ho viuen actualment d’aquesta mateixa forma?

Hi ha de tot. Tot i haver canviat, per exemple, la universitat des del 1972 fins el 2010, no trobo diferències de qualitat. Avui hi ha uns treballs de curs que podrien ser millors a  la meva tesi de llicenciatura. Hi ha una gent extraordinàriament bona. Què passa? Que no s’aprofiten prou les possibilitats que té ara la universitat d’accedir a estudis i aleshores es veu molt. Quan jo tenia 12 anys, potser 280 ciutadans de Reus podien accedir al batxillerat; els altres, comerç o repartir diaris. Quin és el tant per cent de població de 10 a 17 anys que accedeix avui a l’ESO i a l’institut? Per tant, avui evidentment són tots que tenen l’educació obligatòria. Davant d’aquesta extensió valdria la pena que hi hagués més gent que ho aprofités i aleshores el que tinc por és que la proporció que ho aprofita i que realment s’interessa sigui una mica la mateixa. Sóc optimista històric encara que la història no avança sempre cap amunt; hi ha davallades. Amb vint i tants anys, hi ha gent que es dediquen a investigacions i et fan unes coses sobre matemàtiques, sobre literatura, el que vulguis, d’una gran profunditat. La universitat és excessivament burocratitzada perquè estan immersos en un ‘processisme’. Jo treballava pel que m’interessava i m’era igual publicar-ho a la revista del Centre de Lectura que a la John Benjamins. La qualitat d’alumnes i d’investigadors, però, és avui excel·lent.

Fa un quart de segle va publicar  l’assaig ‘Llengua de tribu, llengua de polis’, que planteja dos camps. La irrupció de les noves tecnologies ha influït d’alguna manera en ells?

Sí, la llengua de polis té ara un pes més important. És clar, la gent està connectada amb tot el món i aleshores era una llengua de polis predigital. Tenia una continuïtat, hi ha unes tribus urbanes que tenen un llenguatge de tribu, de solidaritat pròpia, de llenguatge propi, etc. I hi ha, per altra banda, una tecnologia de les tribus que ha arribat a les tribus de l’Amazones i que parlava dels ponts: de l’escola i dels mitjans de comunicació. Qualsevol progressisme científic porta crisi també. Jo estic ‘caducadet’, també. Mentre els estris estan al servei de l’usuari, perfecte, com més endavant millor. Quan l’usuari està subjecte a la màquina, llavors anem malament i la capacitat addictiva de la gent és enorme. Tot i això, la societat lliure permet la gent desenvolupar-se més bé, però també hi ha alguns que no ho aprofiten, en fa un mal ús i aleshores en són víctimes. Ja es trobarà un equilibri.

Alguns sectors han estat molt crítics amb els recents canvis ortogràfics anunciats per l’IEC, especialment pel que fa als diacrítics. Què n’opina?

En el diccionari no hi ha tot el que jo posaria, ni tot el que hi ha, ho posaria jo. El cas dels diacrítics per si mateix resulta que hi ha un munt de paraules que poden ser-ho:  bec (verb)  i bec (d’una au). El problema per mi dels diacrítics és que dels cinquanta que va determinar Fabra, després s’ha arribat a cent-cinquanta, perquè això no té aturador i poden créixer fins als 1.718. Des d’aquest punt de vista, sóc partidari de simplificar els accents diacrítics del tot. Evidentment, a l’Institut hi havia algú que els hauria conservat tots, amb legitimitat. Majoritàriament, però, es va votar i es va agafar el compromís de simplificar-los fins als catorze, que, finalment, amb la introducció de la paraula “sòl”, han quedat en quinze.

A mi, em preocupa més els “hagués” per hauria, els “lis” que són un calc del castellà i els “lis” dels verbs psicològics, i la gent no se'n queixa. En aquestes qüestions no hi ha aquestes protestes, no ja del parlant, sinó dels mitjans de comunicació. Hi ha aspectes sintàctics que a la gent li passen més desapercebuts i que són més crucials que els diacrítics, que no fan retrocedir la llengua. Només modifiquen una mica la grafia a l’hora d’escriure, però ja m’explicaràs quants accents es fan servir pel mòbil. És normal perquè són aquests aspectes simbòlics i la gent som addictes al simbolisme. Ho vaig comprovar amb la ‘Llengua de Tribu’, som molts supersticiosos i no ens ho pensem: la tercera edat és un eufemisme per evitar dir que és vell i mal dolent és per evitar dir càncer. Aquesta superstició és lògica.

Al Parlament institucional de l’11 de setembre de fa uns anys els regidors del PP no van aplaudir-lo. Es va sentir menyspreat?

Era lògic, m’hauria sentit incòmode si m’haguessin aplaudit els del PP. El discurs va tenir més acceptació que rebuig dins dels altres. I del PP, és clar, la regidora va dir que ella no podia aplaudir. Bé, no hi ha cap relació personal en contra. No es tractava de fer una retòrica buida sinó que m’expresso a la meva manera i no ho faria diferent. Hi ha uns elements claus que vaig dir en aquell moment: que davant les lleis franquistes, vaig votar la Constitució perquè em semblava un avanç. No es tractava, però, d’un tancament total i després de tants anys que encara sigui el dogma de fe... Ja en el moment del 23F, de no poder-se federar les comunitats autònomes, era de consciència cap a l’independentisme, és que no té solució i l’evolució del PSOE, jo crec que els barons són més de dretes que els del PP i tot. Hi ha un perill amb l’existència de partits hegemònics, xenòfobs, unitaristes i tancats. L’Europa de les regions té mala salut actualment.

Quin pronòstic fa respecte el procés?

Ara mateix hi ha un impàs, un bloqueig. Quan estudiava, els catalanistes, no ja els  independentistes, els de la 'ceba' eren quatre gats. Era un poble vençu,t però realment hi havia una feina soterrada: hi havia congressos de metges, l’any 1960, en català, però no hi havia visibilitat. Avui dia, l’independentisme és una opció amb gent tan convençuda com la que vota al PP o un altre. La gent, a vegades tria per convicció, d’altres perquè és el mal menor i, a vegades, no vota. Evidentment, l’independentisme s’ha eixamplat. S’ha de trobar un desllorigador, que no crec que sigui immediat perquè, evidentment, la tensió creix, no minva i, per tant, això no és bo. Costa de creure que ens puguin anorrear completament i en aquest sentit sóc moderadament optimista, però no immediatament optimista. Jo sóc independentista, no separatista. És a dir, el que vull és anar tots junts a fer Europa, però que tingui en compte les reals personalitats. No vull anar separat a Europa, però vull anar amb els mateixos drets que té un ciutadà de Malta o d’Islàndia. Ara se’ns escatima la personalitat pròpia i cada vegada més, ja veurem aquesta tensió, no crec que sigui fàcil. No és anar a un Onze de Setembre i l’endemà, independents. Ni tan sols amb una votació perquè encara que es guanyi ja serà una força, però a mi no m’agrada que hi hagi un 40% o un 30% que no accepta les noves regles del joc. Això és un element de pertorbació.

Des del seu coneixement de la llengua i la cultura anglosaxona, què en pensa del ‘Brèxit’?

Anglaterra té problemes més greus que el ‘Brèxit’, com són Escòcia i Irlanda del Nord, però penso que els sabran torejar millor que Espanya. El Regne Unit ha tingut una projecció internacional perquè mai ha estat europeu del tot, es troben aïllats del continent. Em preocupa més la influència que pugui tenir Hongria amb França. És a dir, fins a quin punt que un membre de la UE se’n vagi, reforci el sentit xovinista d’estat-nació, i altres estats nació se'n vulguin anar. Veurem si això perjudicarà aquesta Europa que jo voldria comprensiva, de diverses personalitats i reforçada. Ara hi ha símptomes negatius com el nacionalisme rus, ucraïnès… O la política que porti Trump a Amèrica.