La darrera vegada de Carles Pellicer

Després de les reiterades temptatives, des de 1979, d’assaltar el feu de l’alcaldia del PSC a Reus, qui havia de dir a Carles Pellicer que seria ell, el 2011, qui assoliria l’èxit tan escàpol amb les sigles convergents fins aquell moment. Un triomf no exent de certa ambivalència en haver d’incorporar al govern municipal, de la mà d’Alícia Alegret, un PP amb sis regidors, els seus millors resultats històrics a la ciutat fins a la data. Una decisió, la de compartir govern amb els populars, que acabaria passant-li factura interna en una Catalunya que ja s’encaminava cap a la desconnexió i la formulació de la República. Del cel a l’infern en tres anys, l’anomenat 'pacte de ciutat' que l’aleshores CiU i els populars van ordir contra el tripartit es va esfumar en el marc de les tensions pel 9-N i Pellicer va estrenar una minoria política precària al plenari que l’ha acompanyat des d’aleshores. 

Home amb voluntat de proximitat i especialment tenaç, Carles Pellicer va apostar, fa més d’una dècada, per descartar completament el refugi de la seva botiga familiar i implicar-se a totes en la política per assolir el càrrec d’alcalde. Una fita que, mirada amb perspectiva, ja havia deixat una llista relativament llarga de candidats amb les ganes d’assolir la vara d’alcalde.  Des d’aquesta convicció personal, l’actual batlle pot vanagloriar-se d’haver construït la seva carrera política provant primer els seients de diferents entitats de la ciutat (Jove Cambra, Unió de Botiguers…) amb la sensació que, al final, es trobava el seu repte màxim. Un bon entrenament pel salt definitiu vers el lideratge del grup municipal després de l’etapa de Tomàs Barberà. Amb l'única excepció de Jordi Cervera i Sebastià Domènech al plenari municipal, Pellicer forma part d’una generació política anterior a l’actual sistema partidari amb la rèmora (segons es miri) d’haver format part de l’antiga CDC i desconnectat –emocionalment almenys-dels nous valors sorgits al voltant de Puigdemont o de Torra.  

Estrenat com a regidor per primer cop el 1997 en que va ser vicepresident del Patronat de Turisme, Pellicer va tenir un pas breu pel consistori reusenc en el seu primer mandat. En els següents comicis encara encapçalats per Barberà, 315 vots el van deixar fora del grup municipal de CiU, una circumstància que el va adreçar a esdevenir diputat del Parlament de Catalunya durant una llarga temporada (1999-2015) i a obtenir responsabilitats com la presidència de CDC des d’on va preparar la seva candidatura a les municipals del 2003. Constant cap de l’oposició de l’ajuntament de Reus entre aquest mateix any i el 2011, Pellicer va obtenir la seva primera victòria davant la desfeta de les forces que havien anat reeditant l’acord d’esquerres durant una dècada: PSC, ERC i ICV-EUiA. Una recompensa a la constància que va acabar sent un caramel enverinat amb l’explosió del cas Innova que, en principi, li va agafar amb el peu canviat i amb una CUP que va convertir aquesta qüestió en el seu principal cavall de batalla. Després d’un mandat complicat pels constants ensurts de telediari arran d’aquest cas, el 2015 la seva candidatura va perdre tres regidors i va haver d’arremangar-se en un saló de plens fragmentat en què l’aritmètica era (i és) endimoniada. “Resistir és vèncer” devia pensar Pellicer, que ha estat capaç de gestionar les roques en el camí dels darrers anys, sumar socis al seu govern i mantenir-se com a batlle malgrat haver hagut de recórrer a la qüestió de confiança per dos cops. 

Acompanyat de la lleialtat de col·laboradors dels seus anys d’oposició en el seu dia a dia, fa setmanes que l’alcalde ha recuperat l’estratègia que més útil li ha estat en la seva carrera política: la constància i la proximitat. Els temps, però, han canviat i la dinàmica dels nous comicis pot jugar-se en base a factors extrareusencs i passar-li factura per no haver deixat clar quin és el model de ciutat pel qual treballa. Pel camí, ell també s’ha desdit de la seva promesa personal de només ser alcalde durant dos mandats. De cara al 2019, Pellicer té, potser, el seu repte més difícil: conservar el govern i treballar perquè la seva contribució política a la ciutat sigui nítida en un futur que s'atansa cada cop més.