Divendres, 29 de Març de 2024

'La primera trinxera és a casa'

Parlem amb José Ibarz, membre d’un grup d’homes que es reuneix per treballar les noves masculinitats

20 de Novembre de 2019, per Alba Cartanyà
  • José Ibarz (al mig) amb altres membres de la secció de Masculinitats

    Cedida

“Els homes són en un moment de crisi i aquesta és la seva oportunitat per repensar-se”, apunta la professora de la UB i investigadora Helena González. Jokin Azpiazu, sociòleg i activista, indica que “els espais d’homes han de ser de confort però també per patir” i remarca la necessitat de canvis en el discurs i, sobretot, en les pràctiques quotidianes. Actualment, molts homes se senten interpel·lats pel feminisme i creuen fermament que ha arribat l’hora de ser part activa d’aquest moviment.

Paral·lelament al treball conjunt, han creat espais únicament d’homes per treballar certs aspectes associats a la masculinitat hegemònica. A través de la revisió de privilegis com a col·lectiu, de la reflexió sobre les cures, les emocions o les violències, comencen el camí (probablement sense fi) de la deconstrucció. Per parlar-ne a Reusdigital.cat, ens trobem amb José Ibarz, “feminista d’ideologia i aliat d’acció”. Activista, escriptor, educador social i gestor cultural, s’expressa clarament, alternant el català i el castellà mentre enllaça idees treballades.

Ell ho té clar: “La primera trinxera és a casa”. És en l’àmbit domèstic, en la intimitat de les accions i les relacions del dia a dia, on es noten els canvis. Admet: “Com que no patim la discriminació, és una realitat invisible per a nosaltres” i, per això, encoratja a “escoltar les dones” i a “actuar en conseqüència”. Amb aquesta voluntat de “reeducar-se” (perquè, com ell remarca, “que tota la vida s’hagi fet una cosa no és mai un argument per a res”), ha impulsat la secció de Masculinitats dins del col·lectiu feminista tarragoní Fridas.

Secció de Masculinitats de Fridas

Són un grup de cinc homes que van començar a reunir-se fa sis mesos. Es presenten com “aliats del feminisme” que han decidit “sortir de la neutralitat i posicionar-se contra la influència patriarcal”. Es troben en un “espai segur” i comencen l’assemblea: comenten qüestions d’actualitat, les debaten i busquen referents. Ibarz lamenta que “és un terreny molt nou” i que encara no hi ha gaire material escrit. Tanmateix, fa algunes recomanacions, com els llibres 'Masculinidades y feminismo' de Jokin Azpiazu , 'Nuevos Hombres Buenos' de Ritxar Bacete, 'Los Hombres que no deberíamos ser' d’Octavio Salazar o la xerrada TED (Reus) de Pol Galofré, un noi trans.

Explica que, fins ara, les masculinitats s’han treballat des de dues vessants: la visió del feminisme i la perspectiva de gènere. “A partir d’això, nosaltres agafem el que diuen aquestes teories i les unim”, subratlla. Ibarz creu que la tasca del grup és “parlar amb altres homes” i animar-los a participar en aquests espais propis.  En general, veu predisposició de gent jove (i no tan jove) a reflexionar-hi. El que sol passar és que “els privilegiats no volen deixar anar els seus privilegis” però l’Ibarz d’ara se n’ha adonat: “Quan els fas fora, guanyes en drets, tant tu com el teu voltant”, diu.

L’amor romàntic 'és perillós'

Adverteix que l’amor romàntic "és perillós", perquè sota una forma bonica s’amaguen missatges de pertinença i de dominació. “Mentre que a les dones el patriarcat les fa dependents econòmicament, als homes els fa dependents emocionalment”, assegura. El desenllaç d’aquesta dinàmica és la violència i els missatges del tipus 'No puc viure sense tu'. Un altre aspecte a tenir en compte és la gran quantitat de “missatges d’hipersexualitat” que fan que “es vegi el sexe com una necessitat”. Opina que “als homes se’ls ha transmès que tenen el dret de tenir sexe” i, si perden aquest suposat dret, “senten que estan perdent poder”.

Una problemàtica que també impedeix que les relacions siguin realment entre iguals, és la gestió de les emocions: “Quan no saps posar nom a les coses que sents, ve la frustració. Això els passa a molts homes”, indica Ibarz. Remarca que aquest és un treball que ha de fer un mateix i que “no és just posar tot el pes de la reeducació emocional a la teva parella”.  També adverteix que no només cal obrir-se amb la parella, sinó amb totes les “xarxes efectives”. Assegura que dia a dia va corregint petites grans actituds i que l’evolució “es veu (i es nota) fàcilment”. Lamenta que li “costa” seguir considerant amics a alguns vincles d’abans de la deconstrucció, ja que considera que s’han quedat “estancats”.

El món que no es veu

Ibarz no recorda quan va començar aquest camí. Ho veu, probablement, com una natural evolució d’una persona d’esquerres i activista. Mirant enrere és conscient de tot el que ha avançat, però mirant endavant està convençut que encara queda: “Com a home blanc heterosexual, el procés és més llarg i ha de ser més profund”, raona.

Creu que també hi tenen a veure les inquietuds, la personalitat i les vivències. Ell passava els estius amb la seva àvia, que era modista, i recorda que amb ella es va adonar que “existia un altre món, una altra vida”.  Una realitat que mai ningú ha tingut en compte, denuncia. “Qui sustenta el món que no es veu? Les dones”, conclou.

 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

J. A. Carricondo  24 de Novembre de 2019

No anem gairebé!

Tants comentaris barrejats amb una 'psicologia' agafada pels pèls no aporta mes que desconcert. Cal anar en contra d'una màxima que intenta mantenir la incultura com a màxim exponent. Si tothom fos capaç de llegir i contrastar les paraules i les idees de certs grups, per arribar a termes mes concrets, en lloc de dir: això ho han dit a la tele, a ben segur que les realitats serien unes altres.

Dr Francis  24 de Novembre de 2019

utilitzat

podria ser que els de la foto no es mengen un torrat ?