El cementiriés a cel obert.
La mare s'ha mort sense que cap filla li pogués agafar la mà. Tinc ràbia, tristesa i sento que és injusta aquesta llei. Podem anar a comprar tabac, al supermercat, a treballar... en altres països surten a fer exercici al carrer i aquí no podem donar la mà als malalts o als vells que se'ns moren... NO HO PUC ENTENDRE, tampoc em consola que l'infermera, amb qui no he pogut parlar i que no conec, li agafés la mà. PENSO que la llei no és humana i que nosaltres som massa bens, massa manses i massa passives. Tinc dues opcions: deprimir-me o sentir ràbia. Trio la segona.
Ara penso com puc denunciar aquesta llei inhumana.
Algú s'uneix a mi?
Potser cal fer alguna cosa, JA!
LA MEVA MARE NO TENIA LA COVID-19, li van fer el test, i qui l'acompanyés en la mort podia haver-se fet un test ràpid i protegir-se i estar al seu costat enlloc d'unes infermeres anònimes. Hi havia més possibilitats que les infermeres poguessin tenir la covid-19 que jo, elles estan amb malalts tot el dia (suposadament sense covid) i tornen a casa cada dia a casa i tenen contacte amb gent. Jo porto setmanes confinada sense veure la mare quan era viva a casa seva. L'hospital em va oferir l'opció que la mare parlés amb nosaltres amb una tablet els dies que estava ingressada, quan es trobava més o menys bé, però no ho van fer mai. I mai ens van oferir l'opció de poder parlar amb ella quan es moria a través d'aquesta tablet. La mare tenia 5 filles, qui tindria la sort? CAP.. es podria haver fet amb aquesta tablet i una aplicació que ja estava instal·lada... només calia que l'infermera aguantés la tablet amb la seva mà i amb l'altra agafés la mà a la meva mare. Jo hagués parlat amb veu dolça i li hagués dit que me l'estimo i, que estigués tranquil.la, si necessitava res, o li hagués cantat fluixet. Què li deia l'infermera a la mare quan moria? La mare va morir amb el SILENCI????
És veritat que no triem QUAN morim i moltes vegades no podem triar COM morim. Però en aquest cas ha estat l'estat amb un decret, una llei, i per a més INRI, llei espanyola, d'un estat que ho centralitza tot , qui ha triat com havia de morir la meva mare.. Quina hagués estat la llei catalana? qui ha triat com havia de morir la mare?. Ja sabem com s'ha qüestionat la medicalització del naixement en els hospitals i les campanyes que s'han fet per naturalitzar el fet de néixer i el llarg camí que cal fer, però els hospitals tenen moltíssim a aprendre per humanitzar la mort, i ni tant sols pensen com la tecnologia de la qual disposen (en aquest cas una tablet i una app) pot servir per aquesta humanització. No cal que digui res sobre l'eutanàsia i com està el tema.
Gràcies infermeres i doctores... però RES del que em digueu, que no m'heu dit res perquè no ens coneixem, podrà calmar la meva pena i la meva ràbia.
LA MARE MOLTES VEGADES ENS HAVIA DIT QUE VOLIA MORIR A CASA AL SEU LLIT. Hi ha l'equip de PADES que ho fa possible. Per què no dediquen més mitjans i més gent a aquest equip de PADES. Per què a Reus només hi ha un metge i una infermera per a l'equip de PADES? Per què no demanem que n'hi hagi més quan fa anys que fan una feina d'acompanyar a domicili malalts crònics i moribunds d'una manera EXTRAORDINÀRIAMENT HUMANA? Ho sento molt, odio els hospitals per com estan concebuts, com estan pensats i dissenyats... i que ningú ho qüestioni, que ningú es rebel·li... em fa mal, em fa ràbia i pena.
Aplaudeixo les infermeres i les metgesses, però cal humanitzar el naixement i la mort, i cal ser crític i no acceptar les coses amb "professionalitat" i amb el cap cot. Michel Foucault ja en parlava d'això, penseu, penseu... en què s'assemblen hospitals, presons i escoles... comenceu per pensar en els edificis com estan concebuts, en què s'assemblen, com perdem la nostra identitat quan travessem la porta d'un d'aquests edificis, com ens deshumanitzem: un malalt, un pres, un alumne... curar, castigar, avaluar... cal revisar aquests processos, cal fer-los menys passius.
MARE!, lluitaré per tu, per humanitzar la nostra societat, per humanitzar la mort... tenim dret a morir com volem.
Penso ara en la mort d'en Lluís Maria Xirinacs... hi va haver molts mitjans de comunicació que deien que era un "suïcidi" i jo dic que ELL DEIA que va triar com volia morir, va ser un home lliure fins a la mort i va oferir la mort al nostre país i això ens ha de fer reflexionar. La meva mare volia morir al llit de casa seva, amb almenys la mà d'una filla que li donés escalf, igual que hi ha dones que volen parir a casa, la mare volia morir a casa.
La mare s'ha mort i no ens ha pogut veure unides. Només puc que començar una lluita. Deixem de ser bens, deixem de ser passius i no ens empassem acríticament tot allò que ens diuen els diaris i altres mitjans de comunicació que ens bombardegen cada dia fins que ens acostumem a sentir parlar de morts, PENSEM COM SON AQUESTES MORTS... QUI SON AQUESTS MORTS... No ens empassem les lleis sense analitzar-les i pensem que no som com les màquines... peces que acomplim religiosament el paper que ens donen en aquest engranatge de jerarquies i poders on tots hauríem de ser iguals.
VIGILEU! ATENCIÓ! ALERTA! Anem cap a un món deshumanitzat?
Només espero que la meva mare morís LLIURE i PRECIOSA, com era ella sempre i sempre així la recordaré.
Ho sento molt, però algú ho havia de dir.
