Cookie control
Dijous, 16 de Juliol de 2020

Les cartes de l'avi Pere des del Front de l'Ebre

El periodista Jordi Garcia Arnau recupera escrits familiars del temps de la guerra

26 d'Abril de 2019, per Jordi Garcia Arnau
  • Garcia Arnau recupera les cartes del seu avi Pere en un article per a Reusdigital.cat

    Arxiu Garcia Arnau

  • Arxiu Garcia Arnau

  • Arxiu Garcia Arnau

  • Arxiu Garcia Arnau

Ara que fa 80 anys del final de la guerra, he pogut recuperar un seguit de cartes que va escriure el meu avi Pere a la meva àvia Remei entre 1929 i 1939. Són una colla d'escrits que mostren el pas d'una vida normal entre dos joves enamorats de fa 90 anys a la cruesa d'una desgràcia causada per un cop d'Estat militar feixista. Una guerra que li va deixar una mala cicatriu per a tota la vida, una ferida de metralla a l'espatlla. Però, per si això fos poc, també va patir l'exili a França, on va haver de fer front al nazisme, i el retorn a casa com a vençut i humiliat pels enemics del nostre país.

Les cartes sota el regnat d'Alfons XIII

Tot va començar quan l'àvia Remei va deixar el seu poble natal, Puigpelat (Alt Camp) per anar a fer de minyona en el primer pis de la mateixa escala on vivia l'avi Pere. En els baixos d'aquesta casa del carrer de Santa Anna de Reus, la família de l'avi hi tenia una barberia, just al costat mateix d'on durant molts anys hi va haver l'Impremta Catòlica. En aquestes primeres cartes enviades entre 1928 i 1931 per l'avi Pere a l'àvia Remei a Puigpelat, em resulta estrany comprovar que van ser escrites en castellà, un fet anòmal tot tenint en comte que tots dos tenien dificultats per expressar-se en castellà.

Això demostra la repressió que va patir la nostra llengua sota el regnat d'Alfons XIII i la dictadura de Primo de Rivera. Però més enllà de l'apunt politic i lingüístic, les cartes són d'allò més normals, s'hi expliquen escenes de la vida quotidiana de dos joves festejant, o algun fet excepcional, com una excursió a de l'avi Pere a Barcelona amb una visita al Poble Espanyol i a l'Estadi.

Arriba la Segona República

Amb l'arribada la Segona República al 1931, la llengua de les cartes dels avis es va normalitzar i ja va ser el català, i en un català prou correcte, net de faltes i de castellanismes. La meva àvia havia deixat Puigpelat i seguia fent de minyona a la mateixa casa de Reus, amb la particularitat que els estius els passava servint a la casa que aquesta família tenia a l'Argentera, raó per la qual algunes cartes es van adreçar en aquest poblet de la Baronia d'Escornalbou.

Per la seva banda, el meu avi va parar quiet, tan aviat era a Barcelona com a Amposta o bé a Tortosa, tal i com demostren les seves cartes. Es va fer del Partit Republicà Català (PRC) i va anar d'enllaç entre aquestes i altres poblacions. El PRC va ser un dels integrants d'ERC quan es va fundar aquest partit, el 1931. Els meus avis, Pere Garcia Cort i Remei Sanahuja Mañé, es van casar el 1933 i van anar a València de viatge de noces.

En una altra carta d'aquell mateix any s'hi van explicar un viatge junts a Barcelona, farcit d'activitats, com visitar familiars o plaers culturals, com anar al Teatre Tívoli a veure-hi 'Rigoletto'. El 1934 va néixer el Jordi, el seu primer fill i el meu pare. Poc després, va arribar el segon, l'Albert, al 1936. Cal suposar que pel fet d'estar casats i viure junts es van deixar d'escriure cartes i no n'he trobat cap més fins el maig de 1938, ja en plena Guerra Civil.

L'avi va ser cridat a files per combatre a la guerra, tot i tenir dos fills i 32 anys d'edat. Prèviament a marxar al front, es va preocupar pels seus dos fills petits, tot assegurant que estiguessin ben cuidats i protegits per amics de la família. Durant l'inici de la guerra va estar destinat a Reus, amb tasques relacionades en l'organització dels republicans. Posteriorment el van mobilitzar a Salou per fer-hi la instrucció, ja que no havia fet el servei militar.

La Batalla de l'Ebre

En una nova carta, del 29 de maig de 1938, hi va explicar que en el seu destí al front feia de barber, la seva professió, i també de carter de campanya. Se li nota un bon estat d'ànim, i em sobta una frase en la que diu, literalment, "la teca és bona, i la guerra si no fos pel perill que comporta, fóra admirable de passar". De fet, en una carta posterior, va fer gala d'haver viatjat per tota Catalunya "gràcies a la guerra". Entre el 23 de juny i el 21 de juliol de 1938 hi va haver diverses cartes escrites des del front de l'Ebre.

En aquestes va explicar-hi que va sortir de Salou i que a l'arribada a destí van tenir una rebuda molt bona entre els altres companys soldats. S'hi adverteix la voluntat de minimitzar el tràngol, amb un alt nivell d'alegria i optimisme. Aquesta actitud la va mantenir tota la vida, tot evitant recordar els pitjors moments del seu pas per la guerra com afirma un nebot seu que ara viu a Madrid, l'Herbibert.

La guerra va provocar dificultats econòmiques a la família. L'àvia Remei es va quedar a Reus a treballar en la construcció dels refugis. Ella, el seu fill Jordi i la germana de l'avi es van haver de refugiar al mas d'uns amics proper a Misericòrdia, el mas de la Filomena. L'Albert, el germà petit del meu pare, va anar a un mas prop d'Aguiló, un poblet a tocar de Santa Coloma de Queralt. Allí se'n va fer càrrec la senyora Maria Vidal, una veïna de la casa del carrer de Santa Anna que era la mestra del poble. Gràcies a això van poder disposar d'una masia on refugiar-se.

Curiosament, en aquesta masia, també hi havia el comandament de l'exercit republicà del front d'Igualada. El meu avi va estar destinat a la 11a Divisió, pertanyent a l'Exèrcit popular Republicà, també anomenada 'divisió Líster', creada al 1936 i caracteritzada per ser una autèntica força de xoc a les principals ofensives republicanes. El 25 de juliol van creuar el riu Ebre, tot aconseguint conquerir Móra d'Ebre i, a continuació, van avançar cap a la serra de Pàndols, ja en plena comarca de la Terra Alta. Va ser una unitat molt castigada per la contraofensiva franquista. Cal imaginar que la crueltat que va haver de passar va fer que l'optimisme del principi s'anés esvaint en els seus escrits posteriors, i anés apareixent, cada vegada amb més força, la preocupació per la seva vida i per la situació de l'àvia Remei i dels seus dos fills.

L'Hospital de campanya a 'Les Fonts de Sacalm'

El 16 de setembre de 1938, el meu avi va escriure una nova carta des de 'Les Fonts de Sacalm', nom amb el que va rebatejar la població de Sant Hilari Sacalm entre 1937 i 1939. Crec que és la carta més substanciosa de totes, ja que en aquesta hi va explicar que l'havien ferit de metralla en una espatlla i al colze, i que a resultes d'això va haver d'anar enguixat. Parlant amb la família, va comentar que primer hauria estat ingressat al Parc Samà i posteriorment a l'antic Balneari de la Font Picant, convertit en hospital de campanya durant els últims mesos de la guerra.

Des del Balneari de Les Fonts de Sacalm hi va explicar que s'estava recuperant favorablement de les ferides i que estava content d'estar hostatjat a l'hotel del balneari "on venien a estiuejar els senyors de pessetes". També es va lamentar que "el menjar, ara, va més escàs", fins el punt que un dia es van haver de menjar una paella, però no de conill, sinó de gat, tal i com sovint va recordar en les sobretaules dels dinars familiars de quan jo era petit.

L'exili

Sense estar recuperat del tot, i un cop acabada la guerra, el meu avi es va veure obligat a agafar el camí de l'exili. Pel fet d'haver estat polític republicà actiu, la permanència a Catalunya hauria pogut comportar-li represàlies, com l'ingrés en un camp de concentració o, molt pitjor, l'afusellament. Hi ha una carta de l'abril, i una altra del juny, de 1939, des de Clairvivre, una petita població de la Dordonya situada entre Llemotges i Burdeus.

En aquesta població va acabar de recuperar-se de les ferides de metralla i fins i tot va explicar que li van fer cures i una radiografia de l'espatlla. Posteriorment, va estar prop de la frontera amb Alemanya, on va coincidir amb els soldats francesos en l'anomenada 'línia Maginot'. Aquesta famosa estructura defensiva francesa per impedir l'ocupació alemanya va resultar del tot ineficient, aspecte que el meu avi sempre va recordar quan advertia els soldats francesos perquè ell tenia l'experiència de la guerra civil espanyola i els francesos encara tenien en ment l'armament de la Primera Guerra Mundial.

Va aconseguir escapolir-se ràpidament d'aquesta zona tan perillosa per arribar al Rosselló, concretament als camp de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers. Hi ha dues cartes datades a l'agost i setembre de 1939 des de Sant Cebrià, que van haver de superar la censura militar franquista, raó per la qual les cartes van ser escrites en castellà i en l'únic que s'hi pot llegir és el desig que tota la família estigui bé.

El retorn a Reus

Quan va tornar a Catalunya des de l'exili, va entrar en un camp de concentració a Reus. Va explicar que hi va haver una plaga de 'piojos verdes', nom amb el que es va conèixer el tifus exantemàtic fet que ens fa imaginar les penoses condicions higièniques que hi havia en aquest camp. Les autoritats espanyoles franquistes li van obrir un expedient i van investigar el que havia fet durant l'exili.

En els escrits, va comentar a la família que gràcies a alguns coneguts, gent "tolerant" amb el règim, el van deixar en llibertat i va poder tornar a treballar de barber i d'altres feines esporàdiques que van sortir. Tot i així, la postguerra no va ser gens fàcil per la família de l'avi, ja que el seu fill Albert va haver de continuar vivint amb la senyora Maria Vidal, però ja no a Aguiló, sinó a Arbolí.

En el cas del meu pare, va seguir passant llargues temporades amb els seus tiets a Reus. Tota la família apunta que el seu alliberament va estar molt relacionat amb el gest humanitari de protegir i allotjar durant l'inici de la guerra mossèn Joan, un capellà d'avançada edat i malalt. Els anarquistes volien agafar el Mossèn per matar-lo, i ell ho va impedir en més d'una ocasió.

El tiet Albert ens explica que una vegada van intentar treure'l de Reus amb l'ajut d'un veí, el Joaquín Lucas, que venia llet al davant de casa seva. Amagat dins el carro de transportar la llet, el Lucas, el senyor Ribé de la impremta Catòlica i el meu avi van intentar treure mossèn Joan de Reus, però en arribar a l'altura del cementiri van témer per les seves vides i van tornar-lo cap a la ciutat. Aquest religiós va acabar morint sense haver de patir les calamitats dels anarquistes.

En agraïment, mossèn Joan va tenir el detall de deixar la seva taula, el seu armari eclesiàstic i un escriptori molt bonic a la família del meu avi. Posteriorment, aquests mobles van passar a mans del meu pare, a partir de 1964. En l'actualitat, tant l'armari com la taula estan en perfecte estat d'ús i ara són a casa meva, com un record d'una època convulsa i trista que va acabar malament per a molta gent.

Botxins per víctimes

Ara, massa persones han oblidat el que realment és un cop d'Estat o una rebel·lió militar, i acusen d'aquests fets els descendents de les víctimes que van haver de prendre el camí de l'exili per no haver d'acabar a la presó, o morts per culpa d'un autèntic cop d'Estat reaccionari.

És a dir, els botxins volen fer-se passar per víctimes i acusen de botxins a les autèntiques víctimes. Agraeixo a Heribert Munguet Sanahuja, Albert Garcia Sanahuja i a Neus Garcia Sancho la seva col·laboració i interès per haver fet possible aquets petit relat sobre els fets més destacats que va haver de passar l' avi Pere, més conegut a Reus com el 'Peret Samfaina', ara fa 80 anys.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

avi pere reus reus diari digital reusdigital
avi pere reus reus diari digital reusdigital
avi pere reus reus diari digital reusdigital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

JMRB  27 d'Abril de 2019

molt conegut

jo el recordo col·laborant a cal Tomàs Barbera i fent comentaris, en tertúlies d'amics dels partits de futbol ja que coneixia molt bé els reglaments, crec que inclus havia fet de "refle" que'n deien a les hores.
Un autentic RTV (reusenc de tota la vida)