Divendres, 19 d'Abril de 2024
Recuperem el testimoni de ciutadans argentins que anys enrere van decidir instal·lar-se a la nostra ciutat
Sense la tecnologia actual, les trucades des de les cabines eren el mètode més senzill per trucar a l'Argentina per als nouvinguts
CCMA
Aquest article pretén contextualitzar i donar sentit a un dels molts moviments migratoris que es va donar cap a l’estat espanyol, concretament durant la dècada dels 70 i 80, provinent de països llatinoamericans. Un exemple n'és l’experiència dels meus pares, arribats a Reus l’any 1989 procedents de l’Argentina. Ni molt menys amb la intenció de simplificar o generalitzar, escric des de la realitat que els ha tocat viure a ells i del que ha estat per a mi néixer en un ambient on s’hi hibriden ambdues cultures.
Dins d’aquest gran bloc migratori, que a simple vista pot semblar homogeni, s’hi troben incomptables situacions de caire divers que han obligat a molta d’aquesta gent a deixar casa seva.
Migracions
Les destinacions de migració més populars de gent procedent de l’Argentina són països com els Estats Units, Xile, Paraguai, el Brasil, l'Uruguai, Bolívia i Canadà, tot i que també hi ha altres col·lectius de menor impacte a Veneçuela, Mèxic, Perú o Colòmbia, entre d’altres. A Europa, l'estat espanyol i França son els països que concentren la major quantitat d'argentins, tot i que també hi ha comunitats nombroses en territoris com el Regne Unit, Itàlia i Alemanya. Les primeres onades d'argentins que van marxar ho van fer durant la dècada de 1970, tot escapant de la dictadura militar cap a països com el nostre, els Estats Units, Mèxic o Veneçuela.
Una altra onada va arribar amb la crisi del 1990 a causa de la hiperinflació i, més endavant, cap el 2001, es va tornar a produir una altra onada migratòria a conseqüència de la crisi econòmica coneguda per molts com 'el corralito'. El cens de l'any 2000 indicava que hi havia 23.351 argentins residint a l'estat. L’any 2005 es va arribar a un rècord, amb 152.975 persones, mentre que les últimes dades disponibles del 2020, indiquen que la xifra és de 88.894.
D’aquests, 20.874 viuen a Catalunya, dels quals 238 són a Reus. Cal destacar que, a Sud-Amèrica, la mirada és posada en Europa perquè els avantpassats de moltes famílies provenen, majoritàriament, de països com Espanya, França o Itàlia, entre molts altres territoris. El continent europeu sempre ha sigut un lloc de referència. El factor que va determinar la marxa dels meus pares va ser l’edat tan jove en la que es trobaven i el gran esperit d’aventura que això comportava. Tot i que la crisi política i social que s’estava vivint a l’Argentina en aquell moment, acompanyada d’una economia altament desestabilitzada, va explotar posteriorment al seu desplaçament, el cert és que la situació ja era molt imprevisible com per assegurar-se un futur estable.
Si alguna cosa caracteritza els països llatinoamericans és aquesta imprevisibilitat. En canvi, en aquell moment, a l'estat espanyol no hi havia una crisi aparent, la gent estava acostumada a viure amb certa tranquil·litat i podia pensar en projectes futurs. A l’Argentina, la gent vivia el moment i no podia pensar més enllà. Són situacions d’inestabilitat que, malauradament, es viuen amb certa regularitat i provoquen una ruptura de la xarxa social. En el cas d’Europa, existeix una possibilitat menor de patir una crisi i, en el cas de produir-se, no es poden suportar de la mateixa manera que a Sud-Amèrica. Aquesta no compta a una base econòmica forta i sòlida i, en conseqüència, el suport entre els països és més feble.
Algú que vol tenir una altra experiència i vol projectar-se en el futur, no només a nivell laboral, pensa en marxar i buscar opcions a l’estranger.
'La crisi et fa ser creatiu'
Els països del sud d’Amèrica estan acostumats a passar per moltes crisis, i això genera una societat amb una gran capacitat de creativitat permanent. Hi ha molta cultura de l’assaig i l’error i s’acostuma a mantenir una comunicació molt constant amb els altres per tal de sentir-se acompanyats. D’aquí en sorgeix també una descripció constant de la realitat, i que ha portat a les societats del continent a desenvolupar una gran estima pel debat i la paraula. En aquell moment, a l’Argentina se sabien poques coses sobre Catalunya i la seva cultura pròpia.
Per exemple, no se sabia de l’existència del català com a llengua autòctona. Ara, a causa de la penetració cultural i la convergència tecnològica, es té un coneixement més generalitzat del món. Fa 30 anys, venir de qualsevol país del sud d’Amèrica era realment tota una aposta. No era un món tan globalitzat com el d’ara, i un desplaçament d’aquest tipus suposava un xoc cultural per a tot aquell que fes el pas. Ara, la idea de ser “ciutadà del món” està molt més establerta i les cultures s’han apropat molt més.
En aquella època, el Centre Llatinoamericà de Reus, creat per Carlos Iaquinandi, va jugar un paper molt important en la seva integració a la ciutat. Aquest funcionava com un òrgan d’unió i de solidaritat entre aquells llatinoamericans que havien arribat recentment i buscaven un espai de suport. Per als meus pares, l’aprenentatge de la llengua no va ser un procés gaire complicat i la inserció va ser fantàstica perquè el poble català els va obrir les portes ràpidament. Tots dos reconeixen que l’experiència de marxar tan joves va ser "dura, però fantàstica" com a experiència personal i com a descobriment cultural.
No hi ha millor manera de conèixer un país que vivint-hi, fan constar. El moment en què van decidir que es quedaven va ser quan la meva germana i jo vam néixer. L’avantatge va ser poder brindar-nos una mirada respecte al món i a la vida que fos amplia, completa i projectada. Se senten molt més identificats amb la forma en la que es viu aquí i accepten que els hi costaria tornar a acostumar-se a la situació i al ritme del seu país d’origen.
La meva experiència
La barreja de cultures que m’ha tocat viure sempre ha estat quelcom positiu per a mi, perquè m’ha permès tenir una comprensió més profunda del món i m’ha allunyat de tenir una sola idea de com aquest funciona. Per a mi, el més interessant ha sigut poder comprendre les dues realitats i sentir-m’hi identificat en parts iguals. Se m’ha transmès aquesta actitud de vida del migrant, en la que sempre es busca compartir, aprendre i lligar cultures, sense posar una per sobre de l’altra.
L'arribada a Reus dels meus pares es va gestar progressivament. El 25 de març de 1989 va arribar ell per instal·lar-se a la Fonda Suïssa del carrer Ample. Dels mesos en què s'hi va allotjar-se, recorda les anades i vingudes a la cabina telefònica que hi havia a la plaça del pintor Fortuny per trucar la meva mare, que en aquell moment encara era a l’Argentina. Dos mesos més tard, el 24 de maig, va arribar ella. Es van traslladar a l’Hostal Ollé, a la plaça de la Pastoreta. Durant els següents anys, no es van moure massa d’aquella zona, i van anar trobant espais per treballar i viure al passeig de Prim. El naixements del seus fills (la meva germana el 1996 i jo, el 2000) van acabar de fer-los decidir per fer arrels a la ciutat i al país.
Si bé és cert que he nascut i crescut a Reus, a casa sempre he parlat la 'llengua argentina', i m’he desenvolupat amb una sèrie de costums i maneres de fer característiques d’allà. No obstant això, com a família, hem intentat fugir de les comparacions amb la cultura d’aquí i no caure en el reduccionisme. I és que cada cultura té el seu valor intrínsec i, per aquesta raó, pensem que cal sumar les coses positives d’ambdues.
En sorprèn que un noi de la
En sorprèn que un noi de la teva edat s'expressi i escrigui tan bé. Sóc professora i mare i costa trobar escrits amb les idees tan clares i ben exposades. Per això ja t'he de felicitar. També et felicito per l'escrit en ell mateix, l'informacio de com va anar tot, sobretot, la manera que tens d'enfocar la situació. Bravo molt interessant i aplaudeixo les teves idees.
