Mig segle de l’escola Mowgli de Reus

El nou edifici de l'Escola Mowgli acabat de construir, l'any 1973
Cedida
La directora de l'escola, Àngels Ollé, entre alguns alumnes
Cedida
Un castell fet pels alumnes a la Festa de Fi de Curs
Cedida
Cartell per celebrar els 50 anys de l'escola Mowgli
Isabel Martínez
Alumnes de l'escola Mowgli
Isabel Martínez
Entrada actual de l'escola Mowgli
Isabel Martínez

Amb l’exposició Comencem pel nom, l’escola pública Mowgli de Reus va encetar fa unes setmanes la commemoració del seu cinquantè aniversari com a centre educatiu. Un aniversari en el qual està previst realitzar diferents actes per donar a conèixer la història, la trajectòria i els principis d’aquest centre reusenc que es va integrar en la xarxa pública el 1989 dins del moviment d’escoles CEPEPC. Més enllà dels actes dins la mateixa comunitat educativa del centre i els impulsats per l’exalumnat, la Mowgli ha previst realitzar enguany un audiovisual i elaborar un llibre sobre aquests cinquanta anys de formació d’alumnes.

Creada a partir de la inquietud d’un grup de pares i mares de Reus el 1965 i instal·lada inicialment a un mas de la família Vilella, la Mowgli va ser un oasi educatiu al Reus de la darrera dècada del franquisme en un context en què la memorística, la disciplina autoritària o la segregació per sexe eren preceptives a les aules reusenques. Un altre tret definitori de l’escola era la qüestió de la llengua en un moment en què l’ensenyament es feia totalment en castellà.

La fundadora de l’escola i directora durant molts anys del centre, Àngels Ollé, afirma que la llengua “va ser un cavall de batalla” però posa l’accent en què l’aprenentatge del català “anava junt amb un plantejament didàctic” que seguia les pautes de la renovació pedagògica i en el que la diversitat enriquia. Uns plantejaments sobre els quals, a parer seu, avui la societat ha abdicat majoritàriament: “Ningú creu que l’escola pública serveixi per a la convivència de nens diversos”, assenyala amb una barreja de convicció i enuig.

Tot i les importants dificultats que els impulsors van trobar per tirar endavant el projecte, Ollé opina que va afavorir molt el fet que “la societat estava oberta a què se li plantegessin unes diferents maneres d’enfocar el moment, econòmicament s’estava més bé i la gent volia millorar”. A més, afegeix que “l’escola pública tradicional i la religiosa van fer molta baixada pedagògica i de prestigi en general” en els darrers setanta.

Nens i nenes, separats, i catequesi, optativa

Les especificitats del projecte escolar van fer que el creixement es realitzés graó a graó. D’aquesta forma, el projecte educatiu es va iniciar a parvulari i va créixer juntament amb els alumnes. “No vam fer primària fins que els nens que havien començat amb 4 o 5 anys no van fer 6”, explica Ollé. Aquest creixement també va possibilitar trencar el model d’escola segregada per sexes en què nens i nenes no coincidien a les aules. “Aleshores era legal que nens i nenes anessin junts al parvulari així que ja no els van separar mai”, argumenta l’exdirectora. Gràcies a les complicitats de famílies i professors, la catequesi per realitzar la comunió va ser també optativa.

Després de passar pel mas de la família Vilella i un altre espai provisional en un xalet de l’anomenat forn del Soto, el centre va tenir la possibilitat d’instal·lar-se en l’actual emplaçament a la Boca de la Mina en uns terrenys que formaven part del Mas Gasull, cap al 1970. El primer edifici que es va construir va ser el parvulari, un espai del qual encara s’enorgulleix Ollé per l’aspecte acollidor que presenta.

Aprofitant unes ajudes estatals per a la creació d’escoles a les quals es va sumar el crèdit dels pares, la Mowgli va anar poc a poc creixent en espais físics fins a arribar a l’actualitat. Un moment important va ser, també, quan juntament amb un miler d’altres escoles catalanes es va integrar en la xarxa pública. “Vist amb perspectiva, la integració de les escoles del CEPEPC va ser un èxit global, com a país va ser fantàstic perquè es va donar valor a la feina feta i un valor a l’escola”, assegura l’actual director del centre, Pere Moyano.

Moyano explica també els motius pels quals l’escola ha iniciat aquests actes commemoratius: “Cinquanta anys és un motiu d’alegria perquè no tothom els pot fer i menys les institucions”, i assenyala que és molt important celebrar-los quan la majoria de professors que van tirar endavant l’escola encara estan presents i implicats en el projecte.