“La manifestació va ser un èxit”, recorda avui qui va ser secretari de l’Assemblea de Catalunya, Enric Aguadé, al respecte de l’acte central del primer Onze de Setembre legalitzat a la ciutat de Reus després del franquisme. Integrats en una comissió unitària, una trentena de formacions polítiques, entitats veïnals i culturals i sindicats, va articular una sèrie d’actes reivindicatius al voltant de la Diada a Reus, el 1977, després que la manifestació de l’any anterior fos reprimida durament per la policia.
Les activitats de reivindicació nacional d’ara fa 40 anys van iniciar-se el dia abans de la Diada amb una cercavila de cotxes per 3 itineraris diferents amb l’objectiu d’implicar territorialment a tothom, tal i com ho recorda Gregorio Simón, aleshores representant de CCOO en l’Assemblea de Catalunya. A banda de l’acte central, els convocants van organitzar també una activitat popular a la plaça del Castell que no va acabar de reeixir i que va generar certa polèmica política en negar-se a intervenir Carles Martí, flamant senador de l’Entesa i futur primer alcalde democràtic de Reus.
En termes d’assistència, la manifestació de la tarda de l’Onze de Setembre a Reus va ser històrica en aconseguir aplegar 10.000 persones, una xifra que va representar un veritable rècord de participació en aquells moments. Amb sortida des de l’encara plaça dels Màrtirs que els convocants reivindicaven rebatejar com a plaça de l’Onze de Setembre i on les brigades municipals tot just havien retirat el jou i les fletxes al monòlit dels caiguts, la manifestació “va començar amb molta gent, unes 5.000 o 6.000 persones” comenta Aguadé qui descriu que “durant tot l’itinerari s'hi va anar afegint encara molta més gent” fins arribar a la plaça de l’Ajuntament, on es va llegir un manifest. Segons la Història General de Reus, els participants van girar-se d’esquena davant el palau municipal com a reivindicació política cap a una institució predemocràtica.
Descentralització al Camp de Tarragona
“Era molt important la manifestació de Barcelona”, explica Simón en referència a l’acte reivindicatiu que és conegut com “la Diada del milió de persones” i que va ser una fita històrica en el seu moment. Tot i això, Simón afegeix que es va apostar per celebrar-la també a la capital del Baix Camp perquè “es donava oportunitat a molta gent de Reus i comarca de poder participar-hi”. “No tothom podia anar a Barcelona i es va buscar recollir la gent de la comarca sensibilitzada”, hi coincideix Aguadé, qui precisa que la crida reusenca va interessar també a participants del Priorat i d’altres zones vinculades a la ciutat per la lluita antifranquista.
A banda de la celebrada a Tarragona amb l’assistència del senador Josep Anton Baixeras, Cambrils va organitzar també una manifestació pròpia que va sortir del Pòsit i va acabar a la plaça d’Espanya davant del consistori que encara ocupava aquell indret. “Tenien una organització forta i podien permetre’s el luxe de fer-ho sols”, comenta Aguadé, al respecte de la mobilització cambrilenca. El discurs a la vila costanera va anar a càrrec d’Esteban Sunyol. A nivell escenogràfic, la crida a penjar senyeres i domassos per tota la capital del Baix Camp coincidint amb la manifestació va ser també un altre dels èxits de la convocatòria.
Normalitat dels actes
A diferència del setembre de 1976, quan 3.000 persones van patir la repressió policial en arribar a la plaça del Mercadal on també es van practicar detencions, a la manifestació de 1977 no es va produir cap incident destacable. De fet, els organitzadors havien escollit una comissió restringida per tal de sol·licitar els permisos legals, organitzar el servei d’ordre, i reunir-se amb les institucions per garantir la seguretat. Una comissió en què hi eren presents els mateixos Aguadé i Simón així com el conegut escriptor reusenc Xavier Amorós i el qui aleshores era secretari de l’Assemblea, Ramon Llop, que va prendre el relleu d’Aguadé.
“Amb l’alcalde Colàs vam tenir dues o tres reunions per parlar tant de l’itinerari com que ens garantís que no hi hauria cap mena de repressió”, comenta Aguadé. “Hi va haver una o dues notes discordants”, opina Aguadé, tot i que “de seguida van entrar dintre de l’ordre”. En aquest camp, la impressió va ser tan positiva que fins i tot la Comissió Permanent del consistori (encara no elegit a les urnes) va manifestar públicament la seva satisfacció per l’ordre i la convivència que s’havia produït al carrer. Una mostra que els temps polítics eren ja uns altres després que el mes de juny s’haguessin produït les primeres eleccions generals des de 1936 i estigués a punt de retornar de l’exili Josep Tarradellas en qualitat de president de la Generalitat.
“Recordo l’entusiasme de la gent al carrer, la manera com pensàvem que les coses realment canviarien i tindríem l’Estatut del 32 i que podríem a partir d’aquí tirar endavant cap a l’autodeterminació però va ser una altra cosa”, analitza Aguadé, quaranta anys després d’aquella manifestació unitària tot afirmant que aleshores “l’autodeterminació la defensava tothom”.
De la seva banda, Simón, que continua implicat en primera línia en les reivindicacions nacionals a través del PDCAT, es permet fer una comparativa entre els dos moments històrics. “Hem tingut un canvi en l’apreciació de l’Onze de Setembre que aleshores eren moltes forces unitàries de base amb una gran il·lusió en el canvi polític espanyol”, mentre que ara afirma no veure aquest entusiasme “en el conjunt de la població de Reus” més enllà de “l'avantguarda independentista”.
El trencament de la unitat
Com a exemple de bona pedagogia política i transparència, la Comissió unitària va presentar setmanes després els comptes de la seva activitat amb uns ingressos de més de 152.000 pessetes i unes despeses que superaven les 83.000, segons la informació publicada al ‘Semanario Reus’. Fer participar “econòmicament a la gent servia perquè la gent es vinculés més” a la tasca, afirma Aguadé, qui comenta que “ja començava a haver divergències importants no només entre els polítics sinó també sindicals” de forma que el lideratge de l’Assemblea de Catalunya començava a declinar en el nou escenari polític.
Sorprenentment, un dels motius de polèmica va ser el destí d’aquests diners que es va anunciar que servirien per sufragar un acte pel dia 15 d’octubre, aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys, i que, segons el record dels entrevistats no es va arribar a celebrar mai de forma col·legiada. La decisió de destinar els diners a l’acte d’homenatge va motivar la sortida del Partit Socialista de Catalunya- Reagrupament, de la Comissió unitària que havia organitzat l’Onze de Setembre. Dies després, el secretariat de la formació va voler puntualitzar la seva marxa a través d’un comunicat de tres punts on afirmava que “el fet que sobressin diners” no representava “motiu per allargar la seva vida en altres qüestions ciutadanes”. Un punt al qual afegien que no s’havia “de seguir una política de posicions radicalitzades i sí la d’ajudar a superar el trauma de la guerra civil i dels 38 anys que la seguiren”.
