Dissabte, 23 de Juny de 2018

Pàgina en blanc? El pas de la periodista Llucieta Canyà per Reus (I)

L’escriptor Xavier Amorós vol presentar un informe sobre l’autoria dels textos de la redactora a la Institució de les Lletres Catalanes

  • Imatge del llibre 'L'etern femení'

    Isabel Martínez

 “La verdadera misión de la mujer es dar hijos a la Patria. Y ésta es, por lo tanto su suprema aspiración”. Unes paraules de Pilar Primo de Rivera de la 'Sección Femenina' que deixen molt clar quin era el paper femení dins del nou ordre dels vencedors de la Guerra Civil. Si a partir de la dècada dels anys 20 del passat segle XX i, especialment, durant la II República, la participació periodística de les dones va obrir-se pas tímidament, podem imaginar-nos –a partir d’aquests mots- el desert que va representar aquest camp professional durant el règim franquista que reservava exclusivament la llar com a espai per a les dones i que no reconeixia cap vel·leïtat intel·lectual a aquest sector de la població. La dictadura va mirar-se amb lupa els antecedents dels periodistes i, per extensió de les periodistes, les quals majoritàriament s’havien incorporat a aquesta professió abans de la guerra. A nivell local, el cas de l’escriptora i periodista Antònia Abelló és prou conegut. Amb xifres a la mà, els diaris a Catalunya no van comptar amb cap redactora durant el període 1939-1964, tan sols col·laboradores, tal i com apunta el llibre de Jaume Fabre 'Periodistes, malgrat tot' (2017) que aborda la tasca de veritable supervivència de molts periodistes durant aquell llarg i dur període. D’aquesta forma es van produir fets tan sorprenents com que la periodista María Luz Morales, que havia dirigit 'La Vanguardia' durant part de la Guerra Civil, patís 40 anys de pràctica proscripció en l’ofici i hagués de realitzar tasques periodístiques menys reconegudes. 

Escasses periodistes

Tot i aquestes dificultats, unes poques autores –més aviat comptades- van poder superar els entrebancs per poder exercir de manera precària la professió en el dur panorama periodístic permès per la postguerra. La voluntat de trencar amb un passat -que s’entenia culpable- va restringir, a més, l’accés a les antigues professionals que havien exercit prèviament aquest ofici tant a Barcelona com a comarques i moltes d’elles es van veure obligades a signar sota pseudònim. Lluny de les redaccions de la gran ciutat,  el control va ser molt més asfixiant i les candidates molt més escasses. Després del seu passat recent d’òrgan del Comité Antifeixista, la capçalera del vetust 'Diari de Tarragona' ara reconvertit en la veu de Falange y les JONS a la província va acollir una d’aquestes excepcionals plomes femenines de l’època durant un període curt. Es tractava de la popular Llucieta Canyà (La Bisbal de l'Empordà, 1901-1980) que va residir durant uns anys a la capital del Baix Camp i que va deixar petjada en una entitat tan emblemàtica com el Centre de Lectura. 

Coneguda amb anterioritat al conflicte bèl·lic per ser una de les redactores del diari 'La Veu de Catalunya', portaveu de la Lliga Regionalista, Canyà tenia una gens menyspreable fama en la professió per les seves col·laboracions a la secció “Món femení”. Una carrera que va complementar amb la publicació d’un autèntic bestseller de l’època, 'L’etern femení' a principis dels anys 30.  Dividit en 4 parts, l’edició original de 1933 s’articulava al voltant de les etapes del que s’entenia la vida d’una dona (la noia, la muller i la mare) a les quals s’afegia una darrera part relacionada amb l’actuació política i social femenines que en aquell moment polític es despertaven. Al respecte del divorci, per exemple, Canyà expressava que “no hi fa res que ens calgui passar per llocs espinosos i plens de llot; la dona forta hi passarà coratjosament i sense tacar-se ni una gota”.  Les coses canviaven, però no tant de pressa.

Una veu tan autoritzada com l’escriptor reusenc Xavier Amorós, que la va tractar durant la seva etapa reusenca, apunta que el veritable autor d’aquests textos periodístics inicials podria ser el seu primer marit, Miquel Poal-Aregall, de qui opina que va ser un escriptor de segona fila, que “desil·lusionat pels pobres resultats de la seva literatura, va fer la feina de la seva dona i va crear una escriptora fantasma que sense arribar a fites envejables va fer una certa forrolla entre els catalanistes francament conservadors”.  Podrà semblar una tesi un punt extravagant però convé recordar com també, a principis de segle XX, María de la O Lejárraga, dona de l’aclamadíssim (i ara força oblidat) autor teatral Gregorio Martínez de la Sierra va ser en realitat la veritable creadora de la seva literatura, segons explica Rosa Montero. Només que en el cas de Llucieta Canyà i Miquel Poal-Aregall els papers estarien –sorprenentment- invertits. 

Va tenir un 'negre' Canyà?

Descartada la tesi de misogínia inversemblant per a tothom qui conegui Xavier Amorós, la sospita que Poal-Aregall va ser l’autor dels textos de Canyà pren encara més força en saber que aquesta idea ja la va referir al reusenc, en el seu dia, el mateix Joaquim Santasugsana. Un comentari que Amorós va plasmar a les seves conegudes memòries. La novetat és que actualment l’escriptor reusenc està valorant realitzar un escrit adreçat a l’Institució de les Lletres Catalanes perquè quedi constància dels seus arguments contraris al fet que Canyà aparegui oficialment com a autora. 

Com era, però, el periodisme de Canyà o, seria més exacte dir del seu “negre”, segons la versió d’Amorós? D’acord amb el llibre 'Les periodistes del temps de la República' d’Elvira Altés (2007), Canyà feia un “articulisme d’orientació adreçat a les dones” i els seus àmbits d’interès eren “els costums i les tendències socials, el feminisme i la cultura”. El seu estil no deixava indiferent: feia ús de “la primera persona” i sovint era “una de les protagonistes dels seus articles”. Figura periodística avui bastant oblidada, cal pensar que Canyà va tenir el mèrit de ser la primera dona amb una secció diària al diari de Cambó.  El fet d’esdevenir d’una pionera –o precisament per això- podria ser la causa que la seva obra periodística potenciés algunes polèmiques públiques com l’enfrontament amb el periodista Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola) en referència a la festa de les modistes anomenades aleshores “llucietes”. Ploma sempre controvertida, el seu estil va suscitar que el setmanari satíric “El be negre” la rebategés, donada la seva popularitat, com a Llucieta Quinyà per l´ús incorrecte dels relatius, segons recorda Amorós. 

L’etern femení, ha nascut un bestseller

A nivell editorial, Canyà té, a més, el mèrit d’haver situat una obra seva sobre la condició femenina, 'L’Etern Femení' entre els llibres amb més tirada popular en diferents reedicions des de la seva publicació. “…Perquè els meus llibres venen a ser com el text imprescindible per a la bona harmonia de la parella humana en la nostra terra” escrivia l’autora a la versió revisada i castellana del 1960 on –evidentment- els apartats relacionats amb la participació politicosocial de les dones havien desaparegut i on promocionava insistentment 'L’etern masculí' (1957) de recent aparició a les llibreries. El mateix Amorós afirma que el llibre original publicat el 1933 era “pseudofeminista, d’una visió burgesa, vulgar i conservadora de la condició femenina, amb uns tocs de modernitat epidèrmica”.  Tot i això, un dels esquers literaris (i de quina mena!) amb què comptava “L’etern femení” era el pròleg de Josep Maria de Sagarra qui hi plasmava que “tractant-se de Llucieta Canyà, el pànic que em fa la paraula “Feminisme” es converteix en aquell somriure que em produeixen els espectacles en els quals hi juguen com a primers actors la gràcia, la trapaceria, l’alacitat i, perquè no, les llàgrimes, unes llàgrimes fresquíssimes que no arriben a alterar el rosat de les galtes ni perjudiquen el rímmel”.  Uns mots que traspuen la lleugeresa –quan no la carrincloneria- i la insubstancialitat dels consells oferts per Canyà a les dones en el que arribaria a ser el seu volum més popular.  

Tot i així –o potser precisament per això- l’èxit de la primera edició va ser tan aclaparador que el 1934 'El Be negre' bromejava a les seves planes dient que el recomanava als seus lectors perquè “el títol servia només per a despistar” mentre afegia que s’hauria d’anomenar “l’efímer masculí”. La revista també incidia en la relació de la coneguda parella d’escriptors i proposava que “per arrodonir-ho tot plegat, caldria que el marit de la genial Llucieta, el melliflu home de lletres Poal Arregall hi posi un pròleg”.   

Comparativa entre Poal-Aregall i Canyà

Precisament, la visió feminista conservadora recollida en aquest volum podria ser un altre dels factors que lligaria la redactora de 'La Veu de Catalunya' amb la carrera anterior de Poal-Aregall, que va especialitzar-se en escriure sobre la condició de les dones en diferents assajos des de les primeres dècades del segle XX ('Glosses femenines', 'Ço que deu ser el feminisme' o 'La responsabilitat femenina'), una temàtica que va continuar conreant fins a la seva mort tant en el gènere de la novel·la com en el teatral.  En tot cas, si el primer marit de Canyà va ser, hipotèticament, l’autor d’alguna de les obres de l’empordanesa o de les seves col·laboracions periodístiques aquest paper va finalitzar –necessàriament- el 1935 moment en què va traspassar. Consultades algunes de les nombroses obres de Poal-Aregall sobre la temàtica de la dona i el seu paper a la societat, el que sí que traspua és una coincidència total de temes entre els dos autors. Tan sols tres anys abans de l’aclaparador èxit de 'L’etern femení', Poal-Aregall publicava 'Les dones que he conegut', un llibre plantejat mitjançant el gènere epistolar on es mostren diferents històries a través de les cartes que es creuen els remitents. Una idea que no està tan lluny de la preteses recomanacions que Canyà fa a les lectores en la seva obra més emblemàtica. Filles que es cartegen amb les seves mares després de casar-se, fills que ho fan amb les seves mares en descobrir que la nova esposa s’escriu amb un altre home, una esposa amb l’amant del seu marit, amigues… són alguns dels personatges d’aquestes històries inconnexes (la maternitat clandestina, la covardia d’un amant, la desil·lusió d’una casada novel·la…) entrellaçades pel fil de la temàtica femenina. La sorpresa és constatar que aquest llibre de Poal-Aregall de 1930 recull quasi literalment part dels relats que el mateix autor va publicar el 1919 en una altra obra ('Les dolces feminitats'). 

“La feminitat té la missió de fer que els homes tinguin més espiritualitat de la que acostumen a tenir” afirmava Poal-Aregall en una conferència el 1916 davant la Mutual de Dependents d’Escriptori de Vilafranca del Penedès. Al respecte del sentiment, l’autor destacava que “elles, les dones, el posseixen en més alt grau que nosaltres, és per ço que ens han dominat i ens dominen”, una idea curiosament adjacent a la que signa Canyà en una de les seves posteriors col·laboracions al “Diario Español” en afirmar que els homes són nens a les mans de les dones. Herois o indolents. La petjada que una dona pot deixar en un home es mou entre extrems irreconciliables, segons la visió de l’autor que coincideix, un cop més, en responsabilitzar a l’esposa del que pugui fer el seu marit. No resulta, precisament, el camp domèstic un espai on el binomi Poal-Aregall i Canyà destil·lin cap novetat. Mentre, com es veurà després, Canyà desconfia de les minyones en l’aspecte moral i defensa que les dones no deixin la cuina en altres mans per satisfer el marit, Poal-Aregall crida a l’esposa i les filles a “no gravar amb despeses excessives” al cap de família i critica que “han evadit la responsabilitat que tenien de vetllar per l’administració interna de la casa”. En relació al tema crucial de la maternitat, l’escriptor valora que “sense vocació queda reduïda a una vulgar anècdota” i mostra el seu desacord amb les dones benestants que porten a pensionats als seus fills. Què hi ha al respecte de temes espinosos com la prostitució? En aquest àmbit, l’autor comenta, tot lloant la tasca de Dolors Monserdà, que les dones “que es decanten al vici ho fan les més de les vegades empeses per la necessitat”, majoritàriament “després de molt temps de resistir, de lluitar desesperadament entre la fam i la miseria més espantoses” que pateixen les obreres. D’acord amb el projecte polític de la Lliga, Poal-Aregall, com ho farà Llucieta Canyà a l’emblemàtic llibre 'L’etern femení', jutja que pesa “una gran responsabilitat” patriòtica de les dones en aquells moments de catalanisme conservador.

Reciclatge periodístic i ideològic

La mort del seu primer marit i l’inici del conflicte bèl·lic donen un nou tomb a l’agitada vida de Canyà. Convertida, en segones núpcies, en dona del pediatre Santiago Manresa Bufé, amb qui ja havia estat promesa anys enrere, i instal·lada a Reus, els camins de Canyà i Amorós van creuar-se fugisserament en plena Guerra Civil, una trobada durant la qual –segons explica deliciosament l’autor a 'Temps estranys'- va produir-se un petit equívoc que ens parla del pretès cosmopolitisme de l’autora refugiada a Reus el 1937. Acabada la guerra, la periodista va recol·locar-se com a columnista al 'Diario Español' a partir del juny de 1942. Com va passar en pràcticament totes les famílies, sembla que el conflicte també la va afectar en el terreny personal. Segons assegurava Maria Àngels Casademont a un article de la “Revista de Girona”, els nacionals van tancar el seu segon marit a Burgos per haver exercit la medicina a la zona republicana, una circumstància que, segons l’autora del mateix article, només va poder solucionar després de la trucada de Cambó a les noves autoritats. En tot cas, és difícil contrastar aquesta versió periodística perquè són escasses les dades sobre Manresa, però Amorós apunta la inversemblança d’aquesta repressió llevat que que el metge hagués compatibilitzat l’exercici mèdic amb els càrrecs polítics com a Reus va passar amb el doctor Briansó, director de l’Institut Pere Mata. 

Respecte de la carrera mèdica de Manresa, sabem que –com a mínim- ja tenia consulta pediátrica oberta al carrer de Llovera, 18, de Reus l’octubre de 1935, però desconeixem, fins i tot, si va néixer a Reus, tal i com asseguren algunes fonts. Una hipòtesi que el metge oftalmòleg Francesc Gras Salas, un altre dels reusencs que els freqüentaria més tard durant la seva estada a la ciutat, descarta totalment així com també afirma desconèixer les hipotètiques vicissituds repressives que hauria patit Manresa. D’aquesta vida posterior dels Canyà-Manresa a Reus durant la primera postguerra, Gras recorda que el consultori del pediatre i la vivenda familiar es van ubicar al número 14 del raval de Jesús, on casualment també vivien uns parents seus. Gras defineix Canyà com una dona “molt perfumada, molt ben vestida i charmant” que, segons rememora, va afirmar-los-hi un dia en una conversa amb joves que estudiaven la carrera a Saragossa que “es pot viure molts anys fora de Barcelona però no es pot perdre saber caminar pels seus carrers”. Un pensament que encaixa amb el desig expressat per l’escriptora a les cartes escrites durant aquesta època a Reus i que es troben al Fons Manuel Brunet de la Universitat de Girona. Tornant enrere, però, la pregunta pertinent, és si la possible reclusió del seu marit –que no coneixia Amorós- podria justificar una adhesió de Canyà tan profundament entusiasta amb les noves autoritats sorgides de la Guerra Civil.

Més enllà de l’interès que pogués tenir en congraciar-se amb els vencedors de la guerra, sembla que les simpaties de Canyà va evolucionar cap a postures favorables als règims autoritaris i, a nivell religiós, cap a postulats propers a l’Opus Dei, segons un reportatge de Xavier Cortadellas publicat a la mateixa “Revista de Girona”. En matèria política, és significatiu, per exemple, el comentari que va escriure a les esmentades cartes al company de professió, Manuel Brunet, “Romano”. “La vostre valentia em va impresionar, com m’ha impresionat la noblesa del gran Oliveira Salasar, en ordenar dos dies de dol per en Hitler. I aixo que aquests darrer, no es pas sant de la meva devoció. Com m’ha impresionat la moció d’un diputat, anglés, protestant per l’assassinat bestial de Mussolini”, escrivia el maig de 1945.

Respecte de les col·laboracions periodístiques amb el rebatejat 'Diario Español' iniciades el 1942, van cenyir-se novament a les pàgines especials adreçades a les dones i que -en aquesta ocasió- es van anomenar “Mundo femenino” en una mostra d’originalitat sense igual. Això sí, l’antiga Llucieta Canyà va haver de castellanitzar la seva signatura que a partir d’aleshores va prescindir del diminitiu per un rotund Lucía Cañá més propi dels temps seriosos que es vivien. En la notícia d’incorporació de l’autora al mitjà que aleshores completava el seu títol amb el preceptiu “de Falange Española Tradicionalista i de la JONS”, el redactor que en parlava afirmava que “presentar a nuestros lectores a Llucieta es hacer una cosa como regalar un clavel a un jardinero” i descrivia el to “de absoluta sinceridad y medida con la que trata los más diversos temas”. 

Intentant reproduir la fama que en el seu dia li va donar una controvèrsia periodística en relació amb les modistes, Canyà va titular una d’aquestes col·laboracions 'La disputa del tabaco' (26 de juliol de 1942) on criticava les dones que fumaven. “Les diferents dones amb les diferents cigarretes, es poden traduir més o menys així: despreocupació, frivolitat, capacitat econòmica, esquer vida fàcil, poques preocupacions, egoisme, invitació al vals de la vida o desmesurat avorriment” sentenciava la periodista en aquell espai d’opinió. De forma hàbil, el text de Canyà es referia a un altre article del periodista i amic, Manuel Brunet, que havia publicat sota pseudònim en una revista de Barcelona i que havia fugit de Catalunya al final de la Guerra Civil. En aquesta revisitació periodística a l’enfrontament amb el periodista tarragoní que tanta fama li havia reportat, Canyà va aprofitar per atacar a “aquellas intelectuales marxistas” que van estar en contra del seu parer en l’esmentat conflicte i se situa per damunt del bé i del mal en assegurar, en un exercici de reafirmació ideològica, que mentre la criticaven “los diarios de tendencias contrarias a las nuestras” ella es mostrava “serena, transparente, segura, consciente, firme y sonriente”.  

Reus, a les cartes de Canyà

Precisament aquesta col·laboració va permetre a Canyà iniciar una correspondència postal amb un dels antics companys de redacció de la seva etapa barcelonina, Manuel Brunet, qui, tot i haver escapat de la zona republicana, no passava per bons moments en el complex context periodístic que vivien els col·laboradors de la premsa. Les cartes, que actualment es conserven al Fons Brunet de la biblioteca de la Universitat de Girona (UdG), estan dirigides per Canyà al periodista empordarnès des de l’agost de 1942 fins a la mort del periodista, el 1956 i ens permeten conèixer de primera mà l’opinió de l’autora sobre la seva nova vida a Reus en companyia del seu marit i el seu fill. Allunyada de les redaccions barcelonines, les cartes de Canyà traspuen enyorança –tot i que a cops sembla calculada- dels seus anys de popularitat com a reportera. "Llucieta, Llucieta" a 'Mirador'; Llucieta a 'l’Esquella', Llucieta al 'Be', etc etc. Quin temps aquells!” es lamenta freqüentment a les missives que destina al seu company de professió.  Tot i aquesta mirada nostàlgica, els textos adreçats a Brunet mostren els esforços de l’autora per mantenir-se en contacte amb altres redactors i intel·lectuals a través de lligams del passat, per captar crítiques positives de la reedició de les seves obres i per aconseguir col·laboracions d’altres noms coneguts destinades a la seva nova secció del 'Diario Español'. 

“Si no fos que no em plau Reus, casi us podria dir que soc feliç” se sincera Canyà amb Brunet el maig de 1945. De fet, el 1942 l’escriptora ja li havia descrit la ciutat com “…una terra de jueus cristianitzats- bona gent, dinàmica i negociants com els seus avantpassats”, cosa que, atès el context del moment, es pot interpretar més aviat com una crítica. I és que la idea que Catalunya començava realment al nord del riu Llobregat ja era una idea recurrent entre els membres de la redacció de ‘La Veu de Catalunya’, segons recorda Xavier Amorós que li va transmetre la mateixa Canyà.  Tot i la subtil incomoditat que es percep en les descripcions de la ciutat adreçades al seu remitent, Canyà reitera persistentment les seves invitacions a Brunet a visitar-la a casa seva i detalla circumstàncies personals i familiars en àmbits com el religiós que tan bé incardinaven amb el pensament i la vida de l’empordanès. Especialment en les primeres missives, la periodista s’esforça en sol·licitar favors encaminats a la seva tasca professional com ara la petició d’una col·laboració per a la seva secció del Diari, “un articlet” li sol·licita a Brunet, tot fent èmfasi que ja n’ha rebut de Révesz, Eugeni d’Ors, Marquina i Benavent i té previst demanar-ne a Josep Pla.

Posteriorment, el 1948, Canyà no té tampoc recança de demanar al seu amic una menció en “les vostres altes divagacions i clares veritats de cada semana” per reforçar la publicitat de la quarta edició de “L’etern femení” que assegurava li havia “costat moltes pessetes”.  Coincidint amb la millora de la posició de Brunet en la carrera periodística, Canyà li informarà el 1953 que ha presentat una composició poètica al certamen de Peralada ('Retorn el Vell Casal Empordanès') i es queixa que altres participants han contactat amb el secretari o el mateix Pla per intentar guanyar el premi. Finalment, Canyà serà una de les guanyadores del certamen, un premi que assegura en les seves cartes que oferirà al Santuari de Santa Teresita de Lleida.  Malgrat tot, l’alegria de l’autora es veu apaivagada per l’absència del seu nom de la crònica de 'La Vanguardia' que signa mossèn Juanot per comentar els resultats. “Els “clans” periodístics són una mena d’intocables que ningú pot atansar-s’hi. Els únics que cal dir-ho per honor seu, són els del Correo Catalá, que reben amb els braços oberts d’una manera cristiana, els que necessitem d’ells. No parlem dels de 'Destino', critica la periodista amb ràbia en una carta a Brunet tot referint-se a la seva absència a l’esmentada crònica.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)

Comentaris

Fina Masdéu  11 de Juny de 2018

Un reportatge interessant

Gràcies, Isabel, per compartir aquesta tasca d'investigació literària.

Reportatges