Dilluns, 19 de Novembre de 2018

Pàgina en blanc? El pas de la periodista Llucieta Canyà per Reus (II)

  • Carta de Llucieta Canyà

    Cedida

Una lectura tranquil·la deixa la idea que moltes de les col·laboracions de Llucieta Catanyà durant l’etapa del 'Diari Español' semblen una nova versió dels textos publicats a “L’etern femení”. Accentuant la línia conservadora, la periodista escriu frases tan punyents com aquesta: “el noventa y nueve y medio por ciento de las infidelidades del marido son hijas de la tontería de la esposa” que apareix a l’article “Máximas de la Rochefoucald y mías”. De nou, pel que sembla, l’apropiació de les paraules d’algú altre, no les pròpies, per subordinar les dones al marit i al seu paper d’amants esposes malgrat els possibles adulteris.

“El laboratorio de la “media” felicidad”; “Ellos…y nosotras”; “Carta a una amiga”; “El laboratorio de la felicidad”; “Carta a una amiga”; “Los años de la mujer”; “El flirt”…són alguns dels títols que formen part de la tasca periodística d’aquesta breu etapa que l’abril de 1943 ja havia acabat i on es poden resseguir els grans tòpics sobre la dona que encaixaven com un guant en la mentalitat franquista. D’aquesta forma, per exemple, Canyà titlla d’”insensata una mujer que deja en manos del servicio una función doméstica tan important com la cocina” alhora que respon a la consulta d’una dona que parla de l’afició al futbol del seu marit que s’aprengui “de memoria el reglamento de futbol” i cridi “en los partidos de máxima rivalidad” per adherir-se a la “sublimación” de l’espòs per aquest esport.

Canyà, que en certa manera havia trencat motlles en participar en el món periodístic principalment masculí, reivindicava durant aquesta etapa la submissió femenina i permetia “el flirt” innocent tot advertint que “la mujer casada no se debe a ella misma” i que, “un paso dado en falso” esdevindria “un perjuicio para los que quiere”. Continuant amb els tòpics més ancestrals, l’autora gironina assegurava en una altra col·laboració d’aquest moment que “el hombre” era “niño al fin” en mans de la dona, amb l’objectiu de reivindicar el poder seductor i sibil·lí femení davant del masculí. En el marc d’aquestes col·laboracions, la periodista  també va assajar algun article amb voluntat literària. Un d’aquests exemples es va publicar el 27 de setembre de 1942 sota el títol “Mi fin de verano” i fa referència al canvi estacional amb voluntat de suggerir un text líric que –en realitat- es percep clarament artificial.  

La durada de les col·laboracions de Canyà al “Diario” va ser breu i la secció que les acollia ja havia desaparegut la primavera de 1943 tot i que la relació amb el mitjà es devia mantenir com a mínim fins el 1944, quan Canyà va escriure un petit article anomenat “Gracias, por la cortesía” en què felicita als assistents a un certamen de dibuix i aquarel·les realitzat a l’antic Centre de Lectura. Tot i la desaparició de les seves col·laboracions de forma fixa, la voluntat de reservar un espai adreçat a les lectores femenines tindrà noves etapes en aquest diari. 

Un accidentat pas pel Centre de Lectura de Reus

Anys després d’haver marxat de Reus, el 1964, Canyà va començar a col·laborar amb “El Correo Catalán” realitzant una secció similar a la del “Diario Español”. D’igual forma que havia fet abans de la Guerra Civil amb la publicació de “L’estudiant de Girona” (1936), obra de teatre en vers que Amorós atribueix també a Poal-Aregall, Canyà va continuar escrivint peces teatrals durant la dècada dels cinquanta. Concretament, Amorós té un testimoni de primera mà sobre  “L’amor té cops amagats” (1954), tal i com relata en les seves memòries. Amorós diu que  l’autora li va explicar que estava escrivint “una comèdia moderna, innovadora, de roent actualitat i que pensava estrenar-la a Barcelona”, uns atributs que en llegir les memòries de l’autor comprenem que el reusenc no compartia pas. Segons comenta l’escriptor reusenc, Canyà va ensenyar-li uns folis amb “frases de vulgaritat literalment espantosa” i amb nombroses “faltes d’ortografia”. Amorós també destaca que l’autora li va dir que donaria l’obra a Josep Maria de Sagarra perquè li busqués “un corrector d’estil”, una afirmació que el reusenc va interpretar aleshores (i continua fent-ho avui) com buscar “un negre”. 

Davant els suggeriments de Canyà que llegís l’obra, Amorós s’hi va negar, fet que indubtablement deuria incidir en l’enemistat que l’autora li va professar des d’aleshores. Una enemistat a la qual es va afegir haver estat defenestrada de la junta de la secció de “Literatura i Idiomes” del Centre de Lectura contra la seva voluntat aprofitant un canvi de vocals el 1952. Una maniobra que van impulsar Josep M.Arnavat, Ramon Amigó i Xavier Amorós. La consequència d’aquests fets va ser que l’autora gironina va advertir el governador militar contra no només Xavier Amorós, qui aleshores es trobava fent el servei militar, sinó també contra els altres dos instigadors del canvi. En una època d’equilibris precaris, el pas de Canyà pel Centre de Lectura va crear anticossos generalitzats ben aviat entre els que no eren addictes al nou estat de les coses, tal i com mostra una carta de Josep Iglésias al doctor Salvador Vilaseca que publica l’historiador Xavier Ferré en una obra dedicada a la trajectòria de Ramon Amigó. En ella, Iglésias li explica prèviament a aquesta modificació de la junta que Amigó ha dimitit de la secció perquè “amb la Llucieta Canyà no hi ha res a fer”. En la mateixa missiva recomanava que els Amics de la Poesia es constituïssin “en junta de la secció de Literatura sense les noses de la Llucieta”. Queda clar que, almenys a Reus, Canyà no va saber incardinar amb qui mirava de fer una represa cultural i lingüística després de la Guerra Civil.  

Del pseudofeminisme a l’únic destí de la dona

“Quina plaga això del superconfort, el nylon, els “haigas” i les neveres elèctriques! Tot plegat, fa tant mal com el comunisme!” exclama l’autora, en una carta de 1952 dirigida a Brunet, per mostrar la seva oposició a un consumisme incipient que tendia a alliberar les dones de les seves tasques més domèstiques. Aquesta evolució cada cop més conservadora també s’endinsarà a poc a poc en la seva obra i en el seu títol més conegut tal com ho demostra que la versió castellana de 1960 de “L’etern femení” prescindís directament de la part política i social per elaborar un text més popular. “¿Encontrará la felicidad la mujer moderna?; ¿Tiene que colaborar el marido en las tareas domésticas?; La nueva Eva ¿sabrá hacer feliz al nuevo Adán?” són alguns dels apartats que substitueixen els antics que abordaven la qüestió del feminisme, el paper de les dones als ajuntaments i a les organitzacions. Una intenció que -de fet- ja mostra la seva introducció quan assegura que “malgrat tots els modernismes, la dona busca i rebusca el seu únic destí: trobar un home que l’estimi i la porti a l’eterna cabana de l’amor, de la casa”. Si les seves idees conservadores es refermen en reeditar el seu llibre més emblemàtic, “L’etern masculí” fa encara un pas més en titllar de descarades les minyones. “D’aquelles noies d’avantguerra, llavors anomenades vulgarment rossinyols de celobert… moltes s’han tornat esmolets picardiosos, plenes de males intencions… Avui, moltes, inflades pel cinema, com tantes altres noies, han perdut l’art de navegar amb bona llei”, escrivia en l’obra que tancava el cercle a la seva proposta més reexida i la que s’ha convertit en el llegat més perdurable de tota la seva obra. 

De nou, el teatre

Paral·lelament a les reedicions del seu veritable bestseller, l’empordanesa va continuar intentar fer-se un lloc en les lletres i els escenaris de la postguerra.  D’aquesta forma, “L’amor té cops amagats” es va representar al teatre Fortuny de Reus per primer cop el 1954 després d’estrenar-se al Romea de Barcelona. En una entrevista publicada al “Semanario Reus” en ocasió d’aquesta estrena, Canyà es vanta no només de les elogioses crítiques dels diaris barcelonins sinó també d’haver triat la capital del Baix Camp per la representació després de Barcelona en base a la seva “simpatia” envers la ciutat, la qual –assegura- considera la seva “segona pàtria”. De fet, el 1953 ja escrivia les seves cartes des d’una cèntrica adreça de Barcelona tot i que assenyalava al seu destinatari que havia anat a Peralada des de Reus acompanyada del seu marit. Així mateix, Amorós ja assenyala en les seves memòries que a mitjan dels anys cinquanta l’autora va desaparèixer de la ciutat on, pel que sembla, no va saber trobar un lloc social i professional del seu interès. 

Curiosament, la reposició una dècada després de “L’estudiant de Girona” a la ciutat va obtenir una dura crítica, sota la signatura d’Orlando al mateix “Semanario” que havia entrevistat a l’autora escassos anys abans. Segons el crític, l’obra de Canyà era “una comèdia de tipus amorós sense complicacions de cap classe, fins a tal punt, que al terme del segon acte ja es preveu com finalitzarà”. La mateixa crítica afegia, a més, “que el que podria ser una intensa obra denunciant el plantejat i l’important problema de l’amor per diners, quedant relegant a una simple comèdia”. 

Els articles i els estudis que parlen de la trajectòria de Canyà coincideixen en assenyalar que els darrers anys de la periodista no van caracteritzar-se pel lluïment professional ni per la consecució de la popularitat que va buscar intensament. La convicció d’Amorós ens fa pensar que, sense un suport autoral potent, va haver de restringir la seva acció periodística i professional a camps més limitats. La periodista que tant havia enyorat els temps de “La Veu de Catalunya” i les polèmiques d’aquelles redaccions en què les dones eren una minoria, va morir a Barcelona el 1980. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)