Passeig de la Boca de la Mina, demandes veïnals sota els plataners

“Començava a fer-se tard. L’aire s’havia tornat fred però s’hi estava bé, encara, sota l’ombra dels plàtans”. Amb aquesta descripció, l’escriptora reusenca Rosa Pagès inicia la novel·la ‘Àngels de Pedra’ que desenvolupa part de l’acció en un mas a la Boca de la Mina, un indret vinculat a l’imaginari col·lectiu reusenc. Una zona per la qual Ajuntament de Reus i Generalitat de Catalunya van anunciar la setmana passada un projecte de reforma cara als propers anys després que la projectada ara fa una dècada acabés quedant-se en el tinter davant les crítiques ciutadanes.

Des de fa generacions, els reusencs han pujat a passejar, festejar, jugar o fer esport a aquest passeig arbrat on actualment els plataners s’alineen a banda i banda, un espai natural molt vinculat a la història de l’aigua de la ciutat.  Com a patrimoni tangible d’aquesta història, el recorregut per aquest passeig permet observar el  molí de la Vila reconvertit en un habitatge particular, l’helicoïdal  fumera del molí de Baix ferida per un llamp, o l’anomenada bassa del Bacallà.

La ruta també permet intuir diversos masos interessants com el Mas Llopis, el Mas Creus o el Mas Navàs, obra de Pere Caselles i Tarrats. Des d’una posició llunyana, un observador minuciós podrà observar també part de les antigues instal·lacions de la Granja Banús que va començar l’activitat l’any 1921 o, si l’horari lectiu ho permet, escoltarà les veus infantils dels nens i nenes de l’escola Mowgli a l’entrada o sortida de classe o del pati. De fet, l’escola Mowgli és una de les veïnes relativament més recents instal·lada en aquest espai després d’haver pelegrinat per altres zones de la ciutat. Una veïna, avui, molt vinculada al dia a dia del passeig i sobre la reforma del qual un grup de mares han opinat per Reusdigital.cat. 

Des de fa uns 15 anys, Vanesa Pujol resideix a Reus on treballa a l’Institut Pere Mata, és mare de l’escola Mowgli i viu a la Boca de la Mina a la part més pròxima a l’avinguda del Comerç. Preguntada sobre què n’opina de la reforma, afirma que “l’entorn és preciós” però que “quan plou no es pot passar” a causa dels desnivells i rierols que l’aigua crea especialment al tram més proper a la Boca de la Mina. Aquest fet provoca que en cas de pluja no es pugui realitzar la passejada setmanal dels dimarts plantejada com a activitat des de l’Institut Pere Mata.

Pujol enumera també tot un seguit de qüestions relacionades amb l’incivisme que, mentre es realitza l’actuació, s’haurien de corregir: més papereres, més bancs i, sobretot, vigilar per la recollida dels excrements dels gossos. Al respecte de les dues zones verdes que s’han anunciat en el projecte, aquesta veïna de la zona les considera “interessants” i creu que són “una molt bona iniciativa” atès les rutes saludables que fan molta gent per aquest indret i que podrien donar peu a una “mena de jardí botànic com el que hi ha a Botarell”.

En el mateix cantó positiu, Pujol valora positivament la recent estrenada zona de picnic al costat de l’escola perquè “s’usa molt i sobretot a l’estiu se’n pot fer molt d’ús”. Com a darrer punt pendent, aquesta veïna afirma que “l’enllumenat és molt pobre”, que hauria de ser una condició a modificar i alerta del fet que malgrat que s’actuï només en el passeig s’hauria de tenir cura de l’entorn perquè “els camins rurals estan abandonats”.

Molts són els punts de coincidència entre Pujol i Noemí Mónico, una altra mare de l’escola Mowgli que viu també molt a prop, al carrer Terol. En les seves demandes davant la reforma, Mónico posa molt l’èmfasi en el fet que s’augmenti la il·luminació. Si l’enllumenat fos més potent, comenta Mónico, “amb el bon temps vindríem a caminar pel passeig cap al tard perquè quan surten del col·legi encara fa molta calor però és que després ens fa por”. Les pedres grosses enmig del camí o els excrements dels gossos són altres de les demandes de Mónico qui seria més aviat partidària de la pavimentació del passeig. Una idea que rectifica quan Pujol i una altra mare, Rosa Sánchez, l’adverteixen que si s’asfaltés podrien passar vehicles com les motos amb total facilitat.

De la seva banda, Sánchez apunta com a novetat que caldria fumigar i cuidar millor els plataners que considera una font “d’al·lèrgies” i adverteix del perill d’espais com les baranes sobre el pont del barranc i la carretera que creua el passeig i que, inicialment, era provisional. “Els nens petits només van al perill”, explica amoïnada Sánchez. En la llista de millores que faria aquesta mare també apunta el manteniment dels solars que donen al passeig i la solució als tolls que es produeixen quan plou com ara “la gran bassa” que es crea davant l’escola quan cauen quatre gotes tot i que aquest accés està pavimentat.

Són gairebé les 4 de la tarda  i les portes de l’escola estan a punt d’obrir-se. Quan s’apaguin les veus d’aquestes famílies que acaben la jornada escolar,  el passeig de la Boca de la Mina retornarà al silenci i a la calma tan habitual. Tornaran les figures llunyanes que passegen d’un extrem a l’altre, o els ciutadans que prenen l’aire lliure mentre duen el gos a fer la passejada o els esportistes que passen ràpidament pel teu costat.