Quaranta anys d’aquell avui oblidat 3 d’abril (i 2)

Finalment, el PSC va ser la força més votada en les municipals d'ara fa 40 anys, amb 9.487 vots i nou regidors, resultats que deixaven el partit lluny de la majoria absoluta. Els altres quatre grups municipals restants en què va quedar dividit el consistori van ser CiU (6.399 vots i sis regidors), PSUC (5.151 vots i quatre regidors), CC-UCD (4.978 vots i quatre regidors) i ERC-FNC (2.466 vots i dos regidors). Segons Pere Anguera, la resta de vots de l’electorat que no van servir per obtenir representació es van distribuir entre ORT (109 vots), PTC (557 vots), Comunistes de Catalunya (608) i CD (494).

Convertit ja en virtual alcalde, Carles Martí declarava a la premsa el 5 d’abril que el nou consistori insistiria a Madrid per tenir facultats i recursos econòmics. En el trànsit que va separar la celebració de les eleccions i el ple de constitució de la nova corporació municipal, es va produir l’anècdota que el president Tarradellas va visitar Reus amb l’objectiu d’inaugurar el parc de Sant Jordi, obra del darrer consistori no escollit democràticament, i que també la Unió de Botiguers li va fer el lliurament del primer escut d’or de l’entitat.

Pacte de progrés

Com en altres municipis catalans, a la capital del Baix Camp inicialment es va posar en marxa el denominat Pacte de progrés, que englobava en el govern de l’ajuntament tots els partits de trajectòria democràtica. Aquest fet va representar que pràcticament la totalitat de regidors desenvolupessin tasques de govern, compartint responsabilitats amb companys d’altres partits i ocupant regidories que moltes vegades eren complementàries.

“Crec que en el primer mandat tothom tenia la convicció que allò s’havia de tirar endavant i que era una feina de tots”, valora l'exalcalde Lluís Miquel Pérez, qui opina que va ser aleshores quan es “va començar a forjar l’oasi reusenc” que va permetre, per exemple, que temes com l’hospital fos “una cosa sagrada” que assumien totes les formacions. Amb tota seguretat, el problema més greu que es van trobar els nous regidors va ser un tema de difícil solució, com era el de la sequera i la manca d’aigua per a ús de boca.

Aquesta situació va obligar a reduir a només quatre hores diàries el subministrament d’aigua a la ciutat el desembre de 1980 i tan sols dos mesos després (tot i les restriccions) va fer que l’Ajuntament hagués de tirar endavant una sol·licitud d’urgència a Madrid per a l’obtenció de cabals d’aigua per al subministrament de la ciutat. El tema sanitari va ser l’altra gran qüestió sobre la qual es debatria durant els anys successius a la recerca d’un model òptim per la ciutat, i que tindria com a epicentre el replantejament i la jerarquització de l’hospital Sant Joan de Reus.

El desembre de 1980, el plantejament de la construcció o no d’una residència de la Seguretat Social a Reus va enfrontar les formacions que intentaven trobar un model útil per solucionar els greus problemes del centre sanitari local, uns problemes que acabarien desembocant en la creació anys després de la primera societat anònima municipal, la de l’hospital, i la primera del ram sanitari de tot l’Estat.

Sense recursos

Aquests grans problemes, però, no van ser els únics d’una ciutat que s’havia de posar al dia. Els regidors van haver de gestionar la situació derivada de la manca de planificació escolar, encara depenents de l’Estat, o la neteja de la ciutat amb vaga dels treballadors del servei inclosa. Quasi oblidats per la magnitud d’aquests desafiaments que, en certa manera, ultrapassaven l’esfera local, els regidors de tots els colors van contribuir amb pocs recursos a generar noves polítiques i a començar a canviar la dinàmica municipal.

D’aquesta forma, per exemple, Francesc Subirà recordava pel documental ‘Lluites compartides’ que com a regidor d’Esports d’aquell consistori “va donar suport a totes les activitats que es feien a Reus, que eren moltíssimes perquè tenia dos clubs esportius de primera categoria”. Subirà, que va ser nomenat president del comité esportiu de la comarca, recorda com malgrat la migradesa de fons es “va assistir i ajudar econòmicament dintre del possible” els clubs locals que tenien una gran activitat. Com a acció que arriba fins els nostres dies i a la qual aleshores es va ajudar, l’exregidor assenyala la prestada a una agrupació de veterans ciclistes que feien la ruta dels monestirs.

De forma similar a les experiències explicades per altres exregidors d’aquella època en termes similars, la manca de recursos produia que materials, assesoraments o altres elements s’elaboressin des del voluntarisme com va ser el cas de les postals d’aquestes curses, que ell mateix dibuixava o de les quals en feia les fotografies. A nivell psicològic, i sobre els canvis que representava el nou context, cal tenir en compte que en totes les formacions es van produir importants relleus de les cares visibles i molts regidors van acabar per no finalitzar el mandat l'any 1983.

Un dels relleus més sonats va ser el del candidat del PSUC, Pepe García Ibáñez, qui va dimitir en perdre una votació relacionada amb una de les 'patates calentes' del mandat, l’hospital. L’anomenat Pacte de progrés, però, no va subsistir fins l’acabament del mandat municipal. Com a detonant inicial del trencament, l’exregidora Maria Tarragó citava fa uns anys la situació que es va viure al consistori barceloní, en què "hi va haver uns desacords que immediatament van repercutir a Reus".

Aquest trencament entre les forces amb tradició democràtica a Reus va quedar ben palès al ple de la modificació de les ordenances fiscals per a 1982. Sense previ avís, CiU va votar en contra de l'expedient, en el plenari del 30 d'octubre de 1981. El portaveu convergent, Jordi Escoda, considerava que no era "lògic augmentar la pressió fiscal municipal en uns moments difícils per al contribuent". Aquest moviment polític va obligar el consistori a tornar a convocar un nou plenari l'endemà, votació en la qual finalment les ordenances van quedar aprovades amb la sorpresa afegida que ERC es va abstenir en aquella segona ocasió a diferència del vot afirmatiu que havia donat el dia anterior.

Durant la seva intervenció, l'alcalde Martí va acusar CiU de fer "una còpia del que s'ha produït a l'Ajuntament de Barcelona". De la seva banda, Escoda es va defensar dient que el pacte de govern subscrit no havia funcionat "de la manera que hauria estat necessari" i exculpava la seva formació de la "suposada falta de noblesa que ha provocat el fracàs del pacte".

Com a resultat d’aquells temps difícils i únics, gairebé la totalitat dels líders havien desaparegut ja del panorama polític local, i nous protagonistes pilotaven les forces cara a les eleccions de 1983. D’aquesta forma, Anton Borrell va substituir Martí a les files dels socialistes, Jordi Escoda prengué el timó de les convergents, Antoni Oliach ho va fer al capdavant de les del PSUC i Quim Via a les dels republicans. Tan sols, Antoni Foz va repetir encapçalant de nou una llista tot i que sota les sigles d’AP-PDP.

Un balanç personal d’aquestes quatre dècades

Crític amb el desenvolupament que la ciutat ha tingut en els darrers anys, Pérez afirma que “els 32 anys primers van ser tota una evolució positiva en molts aspectes, no tan sols en els aspectes estrictament organitzatius de l’ajuntament o d’infraestructures, sinó en el tema de la democratització de la vida ciutadana, la participació o les associacions de veïns".

Per l’exalcalde, “hi havia una sensació generalitzada ciutadana que aquells anys Reus es va transformar”, mentre que en els darrers vuit anys “res no s’ha fet, que es pugui incorporar a la cadència d’evolució positiva del règim democràtic municipal de Reus”.