Cookie control
Diumenge, 05 de Juliol de 2020

Quaranta anys sense Franco: vivències i records d'alguns reusencs

El 20 de novembre de 1975 va marcar la història recent espanyola i catalana

20 de Novembre de 2015, per Isabel Martínez
  • Franco arriba a la plaça del Mercadal, el 1952. El públic s'havia confòs i l'esperava a la plaça de la Llibertat

    Niepce

  • Segona visita del dictador a la ciutat, de 1949

    Arxiu Antoni Zarazgoza

Tan lluny i, alhora, tan a prop en el temps. Aquest divendres es compleixen 40 anys de la mort al llit de Francisco Franco, vencedor de la Guerra Civil (1936-39), i impulsor d’una dictadura autoritària a l’Estat espanyol entre el 1939 i el 1975 en què es van abolir les llibertats i els drets democràtics i es va practicar una ferotge repressió política i social. Aquests són els records d’aquella jornada d’un grup de reusencs i reusenques que en el període que separa aquella mort anunciada i el moment actual han tingut responsabilitats polítiques, socials i ciutadanes.

Jordi Escoda

Per l’exsenador i polític convergent Jordi Escoda no és possible abordar la importància d’aquell 20N sense evocar els seus primers records del franquisme. Nascut el 1935, Escoda va viure de ple el règim i va ser fill, com moltes persones, dels silencis familiars causats per una guerra tan crua i una repressió agressiva. Escoda també parla de les condicions en què va quedar Catalunya en ser literalment “ocupada” i en la que la misèria i la por feien, per exemple, que “molts fills de represaliats convidessin als seus fills a fer-se de Falange” per motius de simple supervivència com ara tenir una cartilla de racionament.

Per explicar el franquisme, Escoda al·ludeix també a la “vergonya” com ara la que feia, per exemple, que el Centre de Lectura hagués de retornar les claus cada dia a l’ajuntament des que es va reobrir el 1948, o la de l’estraperlo que sovint practicaven els mateixos Guàrdies Civils. En matèria esportiva, Escoda denuncia que la Falange s’aprofitava dels esportistes del Ploms o el Reus Deportiu en oferir-los sortides i material a canvi que el Movimiento quedés identificat amb les seves fites als camps esportius.

Concretament el 20N, Escoda afirma que “en la seva empresa es va beure xampany”. En l’esfera més política d’abast nacional, Escoda rememora les darreres actuacions “d’un règim que trontollava” com ara el Procés 1.001, les detencions de persones vinculades a l’Assemblea de Catalunya en l’església de Santa Mitjancera en què hi havia persones de Reus, la Marxa Verda. Sobre el context del franquisme, l'exdiputat és molt contudent en concloure que "la frustració de la joventut era total sota el règim. Per aquest motiu, “molta gent es va dedicar a la reconstrucció del país i de les entitats” com ara petits empresaris autodidactes que juntament amb treballadors d’altres parts de l’Estat van tirar la societat endavant.

Rosa Just

Coneguda per la seva militància al PSUC, un dels partits polítics antifranquistes insígnia, Rosa Just opina que “el moment es va viure amb molta inquietud” i afegeix que “hi havia la impressió que les coses no canviarien gaire”. Just també comenta que va ser una decepció que el dictador acabés morint al llit malgrat l’oposició que hi havia al règim. En aquells anys, l’exregidora reusenca encara no formava part del comitè central del PSUC i, en ser mare amb criatures petites, participava amb més distanciament de les reunions locals que dirigien encara persones de major edat com ara Adelina Benet, Pep Colomé i altres militants rellevants.

M. Teresa Vallverdú

Una altra destacada militant del PSUC en dates posteriors era Maria Teresa Vallverdú. El 1975 encara no s’havia afiliat al partit tot i que ja formava part de l’Assemblea de Catalunya de la Selva del Camp, a la qual assistien persones de Reus. Vallverdú, que ja exercia de mestra, recorda que es va decretar el tancament de l’escola durant una setmana després de la mort del dictador. Com a funcionaris, es va exigir als mestres portar una corbata negra com a expressió de dol per la mort de Franco.

Aprofitant aquell període inesperat de vacances, Vallverdú i el seu marit van viatjar a Saragossa a visitar un familiar i, en ser detinguts a la carretera per un Guàrdia Civil, van ser encanyonats (sense conseqüències finalment) en no portar la pertinent corbata de dol. D’altra banda, l’exregidora d’ICV recorda haver comentat amb alegria al seu marit que la seva filla, de la qual estava embarassada aleshores, ja no naixeria sota la dictadura. Vallverdú resumeix els sentiments d’aquell moment dient que hi havia “molta il·lusió i esperança de canviar les coses” tot i que la por encara es mantenia present.

Tomàs Barberà

Per la seva banda, Tomàs Barberà va viure aquells dies com a membre de la junta del Centre de Lectura sota la presidència de Ramon Amigó. Tal com explica, la gent que es movia al voltant de l’entitat tenia “una sensibilitat especial pels canvis” que s’havien de produir arran de la mort de Franco tenint en compte, entre altres coses, que les reunions de l’Assemblea de Catalunya del Baix Camp es realitzaven a l’ateneu reusenc. Barberà descriu que al carrer es notava “una certa eufòria” mentre que “els franquistes de tota la vida estaven callats amb la incertesa del que passaria”. En l'àmbit personal, el polític reusenc explica que va lamentar que el seu pare, que havia mort el març d’aquell mateix any, no hagués pogut viure aquell moment històric.

Xavier Filella

A causa de la seva joventut, l’avui president del Centre de Lectura, Xavier Filella, va viure la notícia com a estudiant a Barcelona. Filella, que compartia pis amb altres companys, explica que l’ambient va ser de celebració pel que representava políticament aquella defunció. Assegura que en els ambients juvenils el moment es percebia “amb esperança” i que, amb la desaparició de Franco, s’entenia que l'única possibilitat era obrir un nou període de llibertat perquè el règim no havia estat capaç de canviar des de dins.

Pepa Labrador

De manera similar a Filella, Pepa Labrador, es trobava, aleshores, fent la carrera a la universitat de Barcelona. Tot i que formava part de les comunitats de base cristianes, la flamant regidora de Ciutadans no militava llavors en cap partit polític però havia participat en l’ambient reivindicatiu d’algunes manifestacions. Personalment, no va celebrar amb cava la mort del dictador però afirma que amics seus "sí que tenien el xampany refredant a la nevera".

Labrador afirma que “seguia el tema amb por però també com una gran oportunitat i esperança” recordant el que un any abans havia passat a la Revolució dels Clavells. Aquells dies, afegeix, “gairebé esperava escoltar la Grandola” com va passar a Portugal. La regidora opina que sortosament el que va prohibir el franquisme la democràcia ja ho ha pogut recuperar feliçment i situar el país al nivell dels drets assolits a la República.

Lluís Miquel Pérez

Menys relaxada va ser la situació que li va tocar viure a l’exalcalde socialista, Lluís Miquel Pérez, que el 20N es trobava fent el servei militar a Saragossa. Malgrat que encara era recluta sense destí, afirma que “hi havia esverament dels militars” per la mort del dictador. Pérez, que encara no tenia militància socialista, explica que era jove però conscienciat per la situació que el franquisme havia provocat en moltes famílies i per la repressió exercida que coneixia.

Considera que en aquells moments es va viure “un punt crític” entre la ruptura i la reforma i que es va triar la reconciliació a través de la Constitució del 78. Segons el seu parer, aquest instrument ha servit per homologar l'Estat a un país europeu "però amb uns tics que encara patim". Opina que per les generacions que no han conegut la dictadura és molt important fer memòria del que va representar el franquisme.

Francisco Santana

En aquella històrica jornada, Francisco Santana és l’unic dels entrevistats que tenia responsabilitats públiques com a regidor de l’Ajuntament de Reus, presidit per Francesc Llevat. En aquesta qualitat, Santana havia anat a visitar Franco escassos mesos abans de la seva mort acompanyant el CN Reus Ploms. Segons l’exregidor, el general presentava ja el febrer de 1975 un aspecte “demacrat” i la mà esquerra li tremolava molt com a mostra de mala salut, aspectes que van ser comentats pels assistents a l’audiència.

En la seva anterior visita de 1972 amb el Reus Deportiu, Santana no recorda que patís cap mena d’aquests problemes. Santana assegura que –coneguda la notícia de la mort- van aparèixer per la ciutat banderes nacionals amb crespons negres, entre les quals una de les primeres va ser la del consistori. Al respecte dels actes celebrats per l'Ajuntament, Santana diu que els van convocar a les 11 del matí a una sessió extraordinària del ple a la una del migdia i que els reusencs que omplien de gom a gom el saló de plens van signar en el llibre de condols.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital visita de franco a la ciutat

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

J. A. Carricondo  20 de Novembre de 2015

Felicitats a aquells que donen la cara!

Afortunadament hi ha persones que van viure fets, per circunstàncies varies, que no s'amaguen de dir-ho. El trist és veure com molts no hi son, encara que hi siguin, per no donar opinions sobre el negre passat que no saben com justificar. Molt malament.