Rere el mot 'refugiats'

En els darrers anys, el mot ‘refugiat’ ha irromput en els mitjans de comunicació, ben sovint associat a xifres, itineraris i camps que són llunyans a la nostra experiència quotidiana. Rere aquesta paraula, però, emergeixen històries corprenedores, situacions vitals amargues que han estat protagonitzades per persones que, anys enrere, no s’haurien imaginat pas en una tessitura d’aquestes característiques. Es tracta, en definitiva, de realitats humanes reveladores, que interpel·len la manca de memòria d’un continent que es fa dir vell però que no abandona la incosnciència, tal com demostra el creixement dels partits xenòfobs i neofeixistes.

En el marc de la campanya de sensibilització ‘Reus, ciutat d’acollida’, l’antic hospital va acollir, el passat dimecres, la taula rodona ‘Persones refugiades, abans i ara’, que va recollir els testimonis de Rosa Ruiz, una barcelonina refugiada a l’antiga URSS a les acaballes de la Guerra Civil; Mark M., un armeni perseguit al seu país per la seva activitat com a advocat, i Leidy S., una dominicana sol·licitant d’asil que va ser perseguida per denunciar una agressió sexual.

El gener de 1938, Rosa Ruiz era una nena de 8 anys. Després de patir els bombardejos de l’aviació italiana, els seus progenitors, que donaven suport a la República, van decidir deixar-la en mans de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques  (URSS). L’exili de Ruiz, doncs, no va ser fruit d’una decisió personal. En primer lloc, va ser traslladada en autocar fins a França, des d’on es va embarcar en un vaixell, camí de Leningrad. Ruiz rememora amb alegria l’arribada a l’URSS: “A Kronstad els vaixells soviètics ens van saludar i, en arribar al port de Leningrad, una munió de gent va venir a saludar-nos". Després de sojornar 40 dies a l’Hotel Astoria Ruiz i la resta d’infants es van instal·lar a les cases de nens d’Odessa. “Allí se’ns va educar com a espanyols que, tard o d’hora, tornaríem a casa. La meva experiència va ser molt positiva. Practicàvem esport, fèiem excursions i ens organitzaven xerrades, activitats corals i de dansa espanyola i catalana”. Ruiz també recorda que, durant la Segona Guerra Mundial, que va ser “horrorosa”, els soviètics els canviaven de poble cada vegada que els nazis s’acostaven. “Crec que no ens podem queixar”, assegura.

Els problemes de Ruiz van aparèixer, paradoxalment, amb el retorn a casa, als 26 anys. La nostàlgia d’un viatge esperat durant 20 anys, i portat a terme després de la mort d’Stalin, gràcies als gestos d’obertura de Nikita Kruschev, van col·lidir amb la cruesa del retrobament amb una família desconeguda i distant. “De les autoritats espanyoles ja ens n’esperàvem l’actitud que van tenir, amb interrogatoris de la CIA freqüents a Madrid”, diu Ruiz. No comptaven, en canvi, amb la resposta decebedora dels pares. "La meva mare no va comprendre que jo venia amb una preparació i una cultura diferents”, explica Ruiz, que encara segueix, diàriament, la televisió russa, i que conclou: “El meu agraïment a l’URSS és etern”.

L'exili de Mark K., arribat l’any 2015 a Barcelona, és degut a la persecució de la qual va ser víctima per haver desemmascarat els abusos de diversos integrants del govern armeni. En particular, de dos diputats del partit republicà. “Un era un assassí i l’altre un pedòfil, i vaig denunciar-los”, explica el Mark. El seu acte de compromís i valentia li va comportar conseqüències greus: “Em van pressionar perquè no pogués treballar, i jo i la meva família vam rebre amenaces”. La situació era irrespirable. La seva casa estava envoltada sempre d’algun cotxe sospitós. Al final, fugir es va convertir en l’única alternativa possible.

A Catalunya, en poc temps, el Mark ha aconseguit diverses feines temporals, com la de venedor de petards, i ha viscut, durant períodes de temps breus, a Barcelona, Terrassa, Sant Boi de Llobregat i Reus. En l’actualitat, es dedica a treballar com a intèrpret. “Els primers mesos van ser durs, tot i que el govern ens ha ajudat amb estudis i altres facilitats”, afirma. El més feixuc, per a ell, és no poder conversar, per motius de seguretat, amb el seu pare. “En dos anys tan sols hi he pogut parlar una vegada per telèfon, durant dos minuts”, assegura.

Per últim, Leidy S. relata la seva turmentosa experiència a la República Dominicana. Quan estudiava un grau d’educació mitjana, embarassada del seu segon fill, el seu marit, que la maltractava física i psicològicament, va intentar forçar-la a avortar. “Com que jo volia concebre el fill, vaig tornar al meu poble natal, al costat de la meva mare. Posteriorment, durant l’embaràs, vaig ser atropellada, en un acte que, segons les investigacions, va ser provocat per la meva exparella”.

Malauradament, el calvari de la Leidy no va finalitzar amb la seva recuperació física i el naixement de la criatura. “Feia poc que havia obert una acadèmia al meu poble, i els pares d’un dels alumnes van decidir acollir-me. El pare d'aquest nen, que era un polític conegut, va abusar de mi”. La Leidy va optar, de manera immediata, per denunciar els fets: “Penseu que aquest home basava la seva campanya electoral en la lluita per l’erradicació de la violència contra les dones”. Tanmateix, la justícia dominicana va encobrir l’agressor: “La fiscalia va intentar que arribéssim a un acord econòmic que em vaig negar a acceptar. I la meva dignitat com a dona? Els diners no curaran les meves ferides”, es lamenta la Leidy, que després de la sentència va explicar la seva situació a la televisió dominicana. Evidenciar la cara oculta d’aquell polític masclista li va passar factura. “Van tancar la meva acadèmia, i vaig començar a rebre amenaces de mort per diversos canals”. Davant d’aquestes circumstàncies, la Leidy va marxar del país. Com que per emigrar als Estats Units li demanaven 10.000 dòlars, va viatjar fins a Madrid, on va sol·licitar l'asil, i es va instal·lar a Barcelona, on va ser acollida, primer, per un parent —que està hospitalitzat i que no se’n va poder fer càrrec gaire temps— i, seguidament, per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Els seus dos fills són encara a la República Dominicana, perquè no poden venir sense el permís del pare, l’home que va maltractar la Leidy durant 12 anys. “Agraeixo a la comunitat catalana la seva mà estesa”, manifesta, emocionada.  “Moltes vegades la gent desconeix per què les persones ens desplacem”, declara la Leidy. Tant ella, com el Mark i la Rosa, van emigrar, senzillament, per sobreviure.